País Valencià i Illes. Per què sóc optimista?

El meu editorial d’ahir va despertar una certa curiositat perquè en una frase final expressava la meua confiança i el meu optimisme sobre què passarà al País Valencià i a les Illes després de la proclamació de la independència al Principat. He rebut molts comentaris, correus i piulades que em demanen que explique aquest optimisme, i ho faig en aquest editorial que serà molt més llarg que no és habitual. I que vol ser sobretot una incitació al debat...

Quan, aviat, el Principat esdevindrà independent, el País Valencià, les Illes i la Franja continuaran formant part de l’estat espanyol. No sabem encara com arribarà a la independència el Principat, però és evident que la manera d'arribar-hi determinarà molt l’actitud d’Espanya envers el País Valencià i les Illes. Si, per exemple, la secessió és pactada, els problemes no seran gaires, probablement. Però no és gens arriscat d'imaginar que més aviat serà un procés traumàtic i que hi haurà una onada de nacionalisme espanyol venjatiu i rabiós, que es rabejarà amb una virulència especial sobre nosaltres.

Agressivitat espanyola i indiferència del Principat

Aquest renaixement de la intransigència espanyolista ens anirà clarament a la contra i pot arribar a extrems com el de dissoldre les autonomies o de prohibir els partits ‘regionals’, com fa Portugal. No serà pas l’únic mal que ens caurà al damunt. Malgrat algunes veus benintencionades, no em pareix raonable esperar que el Principat es comporte envers el País Valencià i les Illes amb la dignitat que caldria: ens abandonarà i punt. Si tenim sort i som capaços d’influir els partidaris dels Països Catalans, potser podrem aconseguir alguns gestos o algunes concessions, però em sembla del tot irreal creure que el Principat assumirà la defensa de la resta del país. Perquè és ben evident que el preu de la nova onada independentista és de reduir l’àmbit de la nació a la Catalunya autonòmica. És evident que això, a mi, no m’agrada gens, però no crec que siga honrat de fer volar coloms en un altre sentit.

He esmentat d’entrada els dos mals grossos que ens cauran al damunt, perquè la pregunta que s’imposa de seguida és si són impossibles de superar. I la meua resposta és que no. Perquè crec que els compensaran uns factors que se’ns aniran girant a favor, que de fet ja se’ns comencen a girar a favor, i que a la llarga em sembla que seran més influents i importants. És en aquests factors que base la meua confiança.

Una Espanya incorregible

La meua confiança màxima, paradoxalment, la tinc en Espanya. És normal que nosaltres vegem el procés actual com una consolidació històrica de l’independentisme català. Però n'és la causa o n'és la conseqüència? Perquè els indicis que Espanya entra en fallida són molts més que no l’independentisme català. És l’independentisme català la causa de la fallida d’Espanya o és perquè Espanya ja fa fallida que creix l’independentisme català?

És una pregunta que ara no té una resposta clara, però s’acumulen les proves que, principalment a Europa, Espanya comença a ser percebut com un país pària. I he dit especialment a Europa perquè és on es desenvolupa el nostre dia a dia. Doncs bé, poques demostracions hi ha més espectaculars de la monumental feblesa espanyola que la seua impotència en la nacionalització per l'Argentina de Repsol-YPF.

I és clar, quan Catalunya abandone l’estat espanyol, la fallida serà molt més ràpida, espectacular, inevitable. Això, ho sap tothom. Per tant, em demane si no assistim, més que no pas a la independència de Catalunya, a la implosió d’Espanya. D’una Espanya, a més, que s’equivoca sempre i constantment en les seues decisions i que genera anticossos a una velocitat tan admirable com destructiva.

Més espoliació i més empobriment del País Valencià i de les Illes

En tot cas, quan Catalunya siga independent, Espanya necessitarà omplir el buit resultant, car Espanya no pot viure sense espoliació. No ho ha fet mai. Això ho explica molt bé Germà Bel en el seu llibre ‘Espanya, capital París’. La anormalitat espanyola, respecte de les altres nacions europees, és que va fabricar una capital artificial que fa segles que xucla el país per poder sobreviure i que ha frenat la modernització en tota l'àrea d’influència. I aquest monstre solament es pot pagar traient diners d’on l’economia productiva en genera. La línia sobre el mapa és claríssima, i sense Catalunya --i qui sap si també sense el País Basc--, el País Valencià i les Illes seran les dues principals economies productives de l’estat i, per tant, seran molt més espoliades encara que no són ara. Simplement, perquè no hi haurà res més a triar... I en conseqüència, s’empobriran encara més. Com ha passat a Catalunya.

I aquest serà un factor essencial d'un possible renaixement valencià o balear. No ens enganyem: l’economia ha estat decisiva per a situar Catalunya a un pas de la independència.

De moment ja tenim mostres clares que el malestar s’imposa entre els empresaris, abans abrandats anticatalanistes en general i avui ja no. Fins i tot el PP ha hagut de queixar-se de la brutal retallada dels pressupostos del 2013. I hi ha coses, com el corredor mediterrani, que poden ser potencialment explosives, en termes polítics. Tots els valencians sabem que no tenir el corredor mediterrani és un atemptat contra la nostra economia. I tots els valencians veiem com enguany, per a posar un exemple, l’AVE a Galícia rep més diners que no tot el corredor mediterrani junt o com els diputats del PP i del PSOE insisteixen a reclamar el corredor central que la UE no vol. El PP, i el PSOE, han controlat València i les Illes en uns moments de bonança econòmica. Però això pertany al passat. I pensar que no passarà res i que el país s’anirà enfonsant sense que ningú  reaccione gens no és sensat.

Un PP directament espanyol

Dit això, resta clar que amb l’argument econòmic no n'hi ha prou. Caldrà un projecte de país i caldrà clarificar qui defensa el territori propi, el propi país. I en aquest sentit un segon element que em fa ser optimista és Bauzá. 

M’explique: dins el PP sempre hi ha hagut sectors que es podien identificar més o menys amb el país i que eren una coartada perfecta per a votar-lo sense sentir remordiments. A les Illes això ha estat especialment evident durant dècades. Però el nou president i dirigent del PP balear ja és un objecte polític completament nou, que trenca amb aquest passat del PP. Bauzá no és ‘catalanista’ o ‘mallorquinista’, simplement ja no és mallorquí. Bauzá és un espanyol completament insensible a tot allò que puga significar Mallorca o les Illes. Fet que, com ja hem vist, provoca una reacció popular contrària que mai no havíem vist abans, però també una tensió en les files del PP mateix que ningú no sap on pot portar.

Especialment si, com crec que passarà quan Catalunya siga independent, tota la valencianitat, o la balearitat, serà considerada perillosa per Madrid. No passarà com ara que interessa aprofitar un sentiment valencianista contra un altre. No. Bauzá ja no vol fer servir un mallorquinisme contra un altre: simplement no en vol cap. I en aquest sentit és possible que la tensió blavers-catalanistes que tan fabulosa ha estat per a l’espanyolisme vaja evolucionant cap a una tensió molt més clarificadora valencians-castellans o mallorquins-castellans (i dic mallorquins en el sentit ampli del Regne de Mallorques...). Mirem, sinó, com en el cas Bankia ja hi ha hagut una reacció, injusta a més, contra tots els valencians. A Madrid no han reconegut que el forat era seu, sinó que ens n'han culpat a nosaltres, sense matisos. Ha estat la primera vegada que, pel poder polític, mediàtic i econòmic madrileny, ja no hi havia valencians bons i dolents. Perquè la batalla ja era entre ells i nosaltres.

Hom pot dir, sí, que el sentiment nacional dels valencians és molt baix. No ho discutiré. Però diré que les coses canvien ràpidament, com es veu al Principat. O és que no recordem que fa dos anys i mig la definició majoritària en tota enquesta era la de ‘tant català com espanyol’? Però ha passat, i ha passat molt ràpidament, que l’independentisme ha deixat de ser un sentiment per esdevenir la conclusió lògica d'això que passa.

I per quin motiu això hauria de ser així a Catalunya i no al País Valencià? Tenint en compte, a més, que, en el cas valencià, cal no perdre mai de vista el factor emulació. A la Renaixença, la mancomunitat, la república, la transició, sempre que el Principat ha avançat, al País Valencià hi ha arribat un eco. Més fort o més feble, però no ha deixat mai d'arribar-hi. I per què ara hauria de ser diferent, si fins i tot Camps el va definir en una famosa i ridícula clàusula estatutària?

En tot cas, és evident que també en les files nacionalistes caldrà repensar el missatge i l’imaginari. Amb una Catalunya independent la proposta tradicional dels Països Catalans pren una dimensió completament distinta. I després de la proclamació d’una república a les quatre províncies la reivindicació d’una república valenciana, per exemple, podria esdevenir una arma poderosíssima.

Això sense tenir en compte la possibilitat que milers de valencians reclamem un passaport català o que Menorca vulga unir-se a la nova república, com ja va fer en l’època republicana. No s'ha comptat mai i no sabem quants valencians o balears senten la nació catalana com a pròpia. Però sabem que no són tan pocs com alguns voldrien i creuen.

La potència del nacionalisme valencià i balear és més gran que no sembla

En tot cas l’economia serà un gran motor de ruptura, però necessitarà ideologia i nacionalisme per a cristal·litzar. I ací és on trobe el darrer argument del meu optimisme: el nacionalisme del País Valencià, i també de les Illes, és molt potent i té unes condicions per a créixer com mai fins ara.

En una mirada superficial és fàcil d'identificar el País Valencià com un territori negatiu a la catalanitat. Però tot valencià sap que el nacionalisme cívic, d’arrel catalanista, es mostre o no, és la gran força amagada del país. I també que no hi ha cap discurs realment alternatiu a la subordinació que propugna el PP que no siga el nacionalisme --fins a l’extrem que el PSPV i tot ha hagut de ressuscitar el seu introbable nacionalisme...

A Catalunya un altre dels factors que ens ha portat a les portes de la independència és que la força de la societat civil ha arrossegat els partits. i no veig per què al País Valencià no podria passar igual. Amb centenars de grups i associacions culturals, socials, parapolítics, ecologistes, empresarials, musicals, etcètera, existents i implantats en totes les comarques el nacionalisme cívic valencià té una trama atapeïda que, a més, ha millorat molt amb el temps. Perquè els anys setanta érem joves inexperts sense connexió amb la generació anterior, però ara no. Ara en totes les ciutats valencianes es poden enfilar tres generacions o quatre de valencianistes capacitades per a difondre el missatge no ja en un sector reduït de la societat, sinó en tots els estrats.

I fins i tot hi ha una força política, Compromís, que va arribant allà on no s’havia arribat mai i que pot ser la gran sorpresa dels anys vinents. Imaginem, simplement, que en les primeres eleccions després de la independència de Catalunya Compromís fos capaç, com indiquen algunes enquestes, de disputar al PSPV el rol de principal partit de l’esquerra o que entràs al govern. Nosaltres sabem que no seria així i que Compromís no és exactament això, però la lectura espanyola seria que els catalanistes valencians, per tant independentistes, obtenen els millors resultats de la història just a remolc de la victòria del Principat. Això sense tenir en compte que l’impuls del Principat on primer se sent és exactament en aquests sectors. Que no són debades els crits d’independència al congrés del Bloc de la setmana passada.

Per tant, si l’independentisme o el dret de decidir comença a quallar dins Compromís, o si els independentistes pancatalanistes agrupats en Nosaltres els fusterians saben créixer i ocupar un espai que no siga testimonial, els nervis de la Moncloa seran monumentals. Com ho seran si a les Illes la defensa del català es manté tan ferma com fins ara o si noves formacions emergeixen de l’espanyolització del PP amb un programa de país rotund i clar, com sembla que passarà.

Totes aquestes són les raons que em fan ser molt optimista sobre allò que passarà a les Illes i al País Valencià després de la independència de Catalunya. Que a més pot tenir un efecte d'atracció enorme. Perquè imaginem d’ací a deu anys una Espanya malcarada, agressiva i arruïnada, al costat d’una Catalunya que pot situar-se ràpidament entre els estats més pròspers de la Unió i que és el nostre camí directe a Europa i la prova que una altra forma de vida és possible.

PS. Lamente que haja quedat tan llarg, però era inevitable. I espere les vostres opinions.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La meua confiança màxima, paradoxalment, la tinc en Espanya. És normal que nosaltres vegem el procés actual com una consolidació històrica de l’independentisme català. Però n'és la causa o n'és la conseqüència? Perquè els indicis que Espanya entra en fallida són molts més que no l’independentisme català. És l’independentisme català la causa de la fallida d’Espanya o és perquè Espanya ja fa fallida que creix l’independentisme català?