Tranquil

La trencadissa de Solidaritat i les noves propostes de Reagrupament i Esquerra han mogut un enrenou considerable. La veritat és que costa d'imaginar que puguen passar més coses en menys temps. Per això és comprensible el neguit de tanta gent per aquest constant fer i desfer. Però he de dir que estic tranquil.

Però no content. Això no. No crec que cap independentista puga estar content, a la vista dels esdeveniments, que són certament pintorescos. Content no hi estic, però tampoc neguitós. Hem entrat en una època nova de la política catalana i és normal que l'independentisme, l'espai que clarament creix i avança, a passos de gegant, visca una convulsió.

La independència és a tocar i per això és normal, així ho veig, si més no, que les presses per a arribar-hi facen aflorar grans idees per a acurtar el camí. Que tot de gent pense que té la fórmula màgica per a arribar-hi és normal, i fins i tot és bo –algú l'encertarà. I que el resultat de tanta imaginació siga un caos tampoc no ens hauria d'estranyar.

No ens hauria d'estranyar ni ens hauria de fer perdre de vista la realitat. I la realitat és que el debat sobre la manera d'arribar a tenir un estat propi ja no és patrimoni exclusiu dels partits clarament independentistes, sinó que també és viu en els que no ho són –a CiU o ICV hi ha molts independentistes que es fan notar; fins i tot n'apareixen dins el PSC.

A molts, ens agradaria una proposta independentista més amable, menys convulsa. Però tenim açò que tenim i crec que és massa fàcil aprofitar els episodis truculents i els personalismes per a menystenir la capacitat política de l'independentisme. A batzegades i de mala manera, amb tot d'errors, però és cert o no ho és que l'independentisme s'ha obert camí ben rotundament en la nostra societat? Que podríem haver avançat més? I tant! Però si no ho hem fet, no és culpa d'un personatge o de dos o de tres. És molt més complicat.

Si el futur immediat de l'independentisme és a Esquerra, a Solidaritat, a Laporta, a Reagrupament, a la CUP o a qualsevol altra sigla, algun dia ho veurem. Mentrestant, crec que tots tenen el dret de proposar-nos qualsevol projecte, per inversemblant que ens puga semblar, i que és natural que uns i altres vulguen ser el pal de paller d'aquest moviment que creix molt i molt. I és això, que l'independentisme creix i creix, que em fa sentir tranquil. Desencisat, sí, però tranquil.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La independència és a tocar i per això és normal, així ho veig, si més no, que les presses per a arribar-hi facen aflorar grans idees i intents revolucionaris per a acurtar el camí.