Opinió
-
Erasmus: així funciona el govern espanyol
Vicent Partal
05.11.2013
-
Les quatre fases de la reacció
Vicent Partal
04.11.2013
-
La partida del PSOE
Vicent Partal
31.10.2013
-
La llengua de tots, la responsabilitat de tots
Vicent Partal
30.10.2013
-
La Unió Europea respon a Espanya amb fets
Vicent Partal
29.10.2013
-
I La Vanguardia, de qui té por?
Vicent Partal
28.10.2013
-
Propostes a Rubalcaba sobre la reforma constitucional
Vicent Partal
25.10.2013
-
Ara ja ens espien a tots
Vicent Partal
25.10.2013
-
Morir detingut
Vicent Partal
24.10.2013
-
L’Espanya que menysprea
Vicent Partal
23.10.2013
-
Propi d'un règim autoritari
Vicent Partal
22.10.2013
-
Somrieu: el president Tarradellas va existir
Vicent Partal
21.10.2013
-
En defensa del dret d'intimitat de Sánchez-Camacho
Vicent Partal
18.10.2013
Vicent Partal
12.09.2011
11-S: deu anys després el món no és el mateix
Fa deu anys en tal dia com ahir vam viure un dia realment històric. L'11 de setembre de 2001, l'11-S, els Estats Units van sofrir un atac terrorífic que aquell mateix dia ja vam saber que obria una nova era. Allò que no vam saber aleshores, i que sabem avui, és que també en tancava una altra: aquella, efímera, en què els Estats Units havien estat l'única superpotència.
L'atac contra Nova York i Washington va causar aquell impacte, fora de tota normalitat, que cada generació serva d'un fet únic o dos. Per això tots recordem on érem i que fèiem, amb qui parlàvem, on seiem, que pensàvem, en aquell instant corprenedor, quan el segon avió va estavellar-se contra la torre sud, fent bascula les ales per poder tocar tantes plantes com fóra possible.
Des d'aquell precís moment l'evidència que allò no era un accident fou incontestable; també la certesa que el món canviaria per sempre. Veníem d'un món perillós, però paradoxalment sota control: el de la bipolaritat entre els Estats Units i l'URSS, que s'havia enfonsat amb estrèpit el 1989, mort el comunisme. En els quasi onze anys que havien transcorregut des d'aquella enfonsada ens havíem fet la idea que tan solament hi havia una superpotència, un capitost mundial enorme i indiscutit, una república imperial que els pares fundadors no haurien arribat a somiar mai.
I de sobte vingué l'11-S. Un colp irrepetible. La sorpresa per l'audàcia de l'atac va ser tanta que encara avui ens rebrota de tant en tant en forma d'especulacions i disbarats. Però el colp va deixar ferits els Estats Units.
La primera reacció va ser, gairebé sense excepcions, d'horror i de solidaritat. Els Estats Units, durant les darreres dècades havien protagonitzat atacs i maniobres (l'11 de setembre de Xile per a no moure'ns del mateix dia), reprovables als ulls de molts. Però l'abast de l'atac, i segurament el fet que afectés una ciutat tan estimada a tot arreu com Nova York, va desencadenar una immediata reacció de solidaritat, d'afecte, sincera i viva a tot arreu.
Per desgràcia, els Estats Units la va malgastar. L'atac contra l'Irac, les mentides de l'administració Bush i la tensió sobre l'ONU per a aconseguir uns objectius difícilment explicables van enfonsar la simpatia envers els Estats Units a un grau mínim. El president Bush fill va fer molt de mal al seu país i, segurament, al món. Aprofitant-se d'aquells fets, ens va portar a un abisme polític. Va respondre a la bogeria gihadista amb una altra de resultats concrets. Dues guerres impossibles, un atac sense precedents a les llibertats civils dins el seu país, un xoc cultural i religiós a escala planetària.
No va ser ell sol, és clar. El poc conegut, ara fa deu anys, Ossama Bin Laden i al-Qaida en són els principals responsables. Però una altra mena de reacció americana hauria fet aquest món diferent i segurament millor. No ho van saber fer o no ho van voler fer, tant se val ara. El fet és que deu anys després d'aquell terrible 11-S el món és ben lluny d'allò que podríem considerar un indret tranquil. I ni tan sols l'assassinat de Bin Laden ens n'ha esborrat l'ombra.
En aqueixes dues guerres i en el procés de reconstrucció de la seua estructura de defensa i seguretat els Estats Units han gastat, segons càlculs que feia ahir mateix el The New York Times, 3,3 bilions de dòlars, una xifra monstruosa que equival a una cinquena part del deute nacional. Curiosament, en un vídeo de fa anys Bin Laden deia que el seu objectiu era de destruir l'economia americana. Ni un hiperpoder pot assumir aquesta xifra sense que tremole la seua estabilitat. I menys encara quan s'hi suma una crisi i l'emergència d'una nova situació internacional.
Com ha passat aquests anys. Si onze anys abans de l'11-S s'ensorrava el món comunista, deu anys després de l'11-S el discurs de la potència única ha deixat de ser creïble. Els Estats Units tenen dificultats importants, el centre econòmic del món es desplaça ràpidament cap a l'Àsia i noves economies emergents, la xinesa la primera, ens passen pel costat de la mateixa manera que un Ferrari avança un utilitari en una autopista.
Però no hi ha hagut solament la guerra. La crisi que viuen els Estats Units, la crisi econòmica, és el resultat d'un desordre absurd del sector financer, d'una voracitat pel diner fàcil atordidora, d'un goig per l'especulació demolidor.
I si es us hi vau fixar, fins i tot la cerimònia d'ahir ho posava en relleu, això. Deu anys després de la desaparició de les torres la zona zero continua essent un espai poc definit, un fracàs en si. Arreglat a corre-cuita, l'espai on hi havia hagut el World Trade Center no era ahir allò que era d'esperar deu anys després. I d'alguna manera em va semblar que les grues, la brutícia mal dissimulada, els edificis a mig fer i les absències eren, fet i fet, senyals d'una certa decadència nord-americana, que, deu anys després de l'11-S, ens transporta cap a un futur desconegut.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015