A Paul Leepp, quinze anys després

A Paul Leepp, el vaig conèixer el 20 de març del 1989. A Tallin. Jo havia arribat a la capital estoniana endut pels vents de canvi que Gorbatxov havia desfermat a la Unió Soviètica. Vaig volar de Viena a Moscou i d’allà, acompanyat d'una mena de comissari polític que el govern imposava als periodistes, a Tallin. La mar Bàltica era glaçada i l’avió semblava que no tocaria mai a terra. Finalment hi va tocar, i vaig trobar un país que no semblava precisament en ebullició. Del vell record de la 'república burgesa', no en restava res. Ni tan sols una oposició recognoscible. El Rahvarinne, el Front Popular, era l’únic indici que alguna cosa passava. Era una organització articulada al voltant dels sectors més oberturistes del règim, que havia de tenir un paper determinant anys a venir. Vaig parlar per primera vegada amb Leepp a l’hotel Viru, el mastodòntic i antistètic hotel inaugurat durant els Jocs de Moscou. Li vaig demanar que em deixara filmar la seu del Front. De primer, no ho volia, però finalment hi va accedir. La seu era un piset petit ple de material polític i de banderes tricolors, aleshores encara il·legals. Però del sostre penjaven unes garlandes fetes amb banderes europees: dotze estels grocs sobre fons blau. També hi havia unes caixetes plenes de sorra siberiana; la terra on havien estat deportats més de 70.000 estonians, i on molts havien mort. Un grup que volia recuperar la memòria de la repressió estalinista havia promogut un viatge a la Sibèria per dur-ne una mica de terra i repartir-la a cadascuna de les ciutats estonianes, com a homenatge.
Allà, en aquell local, vàrem xerrar una pila d’hores. Però, abans d'anar-me'n, li vaig demanar què eren aquelles banderes europees. Leepp em va dir: 'Un dia Estònia formarà part de la Comunitat Europea' (la Unió encara no existia, ni era prevista). No vaig pas gosar dir-li que era impossible, però sí que ho vaig pensar. Estònia, aleshores, formava part de la Unió Soviètica. L'URSS semblava sòlida. Hi havia dues Alemanyes. L’Europa central mirava a Moscou esperant un senyal d’obertura. Una anècdota: la gran batalla, aquells dies, a Tallin era de poder mirar un vídeo als bars. Perquè era una activitat prohibida a l'URSS. Però la república soviètica estoniana plantava cara al poder central perquè a Estònia fóra legal. Així eren les coses, només fa quinze anys.
Quinze anys després, avui, Paul Leepp m’ha guanyat. Ell tenia raó. Des de mitjanit la república d’Estònia és, a tots els efectes, membre de la Unió Europea. Una Unió Europea de vint-i-cinc membres que ja incorpora la majoria de països de l’Europa Central i que posa fi per sempre més a una separació dolorosa que havia esquinçat el nostre continent durant el segle XX.
La Unió Europea és una creació extraordinària, malgrat les evidents dificultats de cada dia. Fa seixanta anys França i Alemanya estaven en guerra. Els nazis perpetraven contra els jueus i els gitanos el pitjor dels crims comesos per la humanitat. I avui l’eix Berlín-París és el motor de la unitat continental, milers de persones s'hi mouen de banda a banda, i fins i tot hi ha unitats militars comunes. Fa quinze anys a Estònia la gran batalla era aconseguir que els bars pogueren projectar vídeos. El mur de Berlín era ben dreçat i, vista a Tallin, la bandera europea hi feia estrany. La capacitat de la Unió per a crear un pol d’estabilitat i de llibertat i d’ampliar-lo esbotzant tota mena de barreres és un dels esdeveniments més grans que hem tingut la sort de viure. I una lliçó per a molts llocs del món on sembla que no hi haja espai per al futur.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet