Pot canviar Canal9?

La dimissió del director general de la Ràdio Televisió Valenciana ha estat saludada amb un cert alleujament. És, certament, difícil d'imaginar que ningú puga portar a un nivell d’indignitat més gran una televisió pública. Però faríem mal fet d'alegrar-nos-en gaire. És una dimissió que cal llegir en clau interna del PP, en la batalla entre Camps i Zaplana. Però, per molts canvis que faça el nou director i per més trellat que vulguen imposar-hi els nous dirigents, el mal ja s'ha fet. Canal9 és una televisió molt difícil de recuperar segons criteris de qualitat. Perquè des del principi (el binomi socialista Lerma-Amadeu Fabregat) s’hi han imposat normes de funcionament i de concepció que l’allunyen per sistema de la televisió pública de qualitat que podria haver estat. Per desgràcia, no és cosa de zaplanistes ni del PP tan sols. Hem arribat a un extrem tal que els matisos ens poden semblar importants, i no negaré pas que no ho siguen. Però són matisos i prou. No substància.
Les barbaritats impunement perpetrades per la banda zaplanista en la Ràdio Televisió Valenciana no tenen parió. Això és cert i és el principal motiu d’esperança: com que pitjor no pot anar, anirem millor. Però Canal9 va nàixer marcada per uns principis ideològics, professionalment parlant, que eren als antípodes de la televisió de qualitat. Mai no ha estat una televisió de qualitat, ni en l'etapa més primerenca. Però, cosa pitjor, mai no ha volgut ser-ho. Va nàixer impulsada per gent que diuen que coneixen el país millor que ningú per amagar que el país que realment coneixen és el que tenen al cervell. No era veritat que calguera una televisió bilingüe. Ni que rebaixar nivells fóra una necessitat per a tenir audiència. Ni calia 'prohibir' paraules 'massa catalanes', ni obrir les portes de bat a bat a la faràndula casposa. Tot això, i més, es va fer en la llarga època socialista (en què no varen faltar tampoc ni els episodis de control ideològic, ni les utilitzacions partidistes dels informatius). Quan el PP va arribar al poder solament hagué de posar deu graus allà on n’hi havia tres: apujar (ai!, hauria de dir 'abaixar') el llistó i manipular i enganyar, ara de la manera més barroera i menys professional imaginable. Però les arrels, els vicis, les formes de funcionar i la cultura de la casa abonaven aquestes actituds, perquè venien de lluny. Havent constatat això, fa que tinga poc interès per les coses que es puguen fer des d’ara. Sempre hi ha un espai per a la sorpresa, és cert. Però hi ha ocasions en què l’única sorpresa fóra un miracle. Mala cosa, per a un ateu com jo.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet