Tres crisis per a sis dies

Vuit dies que van somoure el món ha estat considerat durant molts anys un llibre propagandístic, una mena de pamflet prosoviètic. El va escriure John Reed, que efectivament era bolxevic i periodista americà (una combinació explosiva), i no seré jo qui li negue una certa ingenuïtat ideològica. Però més enllà d'aquest fet, és un dels millors relats periodístics que s'han escrit mai. No el tinc a mà, però em sembla recordar que comença amb una escena que retrata l'arribada de Lenin a l'estació de Finlàndia, de la que era Sant Petersburg, va ser Leningrad i ara torna a ser Sant Petersburg. El tremp literari que Reed imprimeix en el relat des d'aquell moment fins a la consolidació del nou poder soviètic, vuit dies després, atabala, desconcerta, sorprèn i atrapa. Recorde quan el vaig llegir per primera vegada: vaig pensar que era impensable que un humà poguera superar la tensió d'una setmana com aquella. Sense ànim de comparar i salvant totes les distàncies, la tensió que hem viscut aquesta setmana m'ha fet recordar aquell pensament: dir que dimarts va ser un dia esgotador per a polítics i periodistes és dir poc. I dimarts, en definitiva, només va ser l'epicentre. Des de dilluns, quan el germà del negociador del PP amb ETA contava a l'Abc els primers detalls, fins divendres, amb la reunió de la Diputació Permanent del Parlament, el país sencer, però molt especialment els polítics, ha viscut uns dies que han somogut de ple la Generalitat i que han modificat de manera ostensible la percepció que tenim del present, del futur immediat i del futur a mitjà termini. Passe de llarg per les innombrables anècdotes que el John Reed corresponent ja ens explicarà el dia que toque. Els fets importants són, per si mateixos, d'una dimensió grandíssima. Carod ha demostrat el pitjor i el millor d'ell mateix. Ha ensenyat la seua capacitat de visió i de trencar motllos, però la manera com va fer l'entrevista amb ETA, tal com ell mateix ha reconegut, va ser un error!
1 Segurament, però, tot podria haver quedat en un qüestionament sever de les seues capacitats si no haguera entrat en escena el segon element del drama, que encadena directament amb el tercer. El segon és la dependència absoluta del president de la Generalitat respecte al secretari general del PSOE. Ja sabem qui mana a Palau. Va ser Rodríguez Zapatero i no Maragall qui va destituir Carod. I això ens porta al tercer gran element del drama: la reacció histèrica dels espanyols, de la seua classe política com a mínim, davant de qualsevol tema relacionat amb ETA, amb el País Basc i potser també amb nosaltres. Perquè aquesta és la clau de tot. A Carod, Maragall no l'hauria destituït per haver-se entrevistat amb ETA. No ho va fer, de fet. Per a Maragall això no és un delicte que meresca posar en joc el tripartit. Però per a Rodríguez Zapatero, sí.
A Rodríguez Zapatero li és igual, o li és menys important, la deslleialtat. El que no li és igual de cap manera és el fet de parlar amb ETA, qui siga, com siga i on siga. No vol ni sentir a parlar de diàleg. I en això combrega absolutament amb Aznar. Són carn i ungla. El resultat de tot això són tres fractures simultànies que no sé si es podran reconstruir. En primer lloc, la confiança entre Carod i Maragall ja no existeix. I diria que, en general, la confiança entre ERC i el PSC està reduïda al mínim. Mala cosa, si volen governar junts. En segon lloc, s'ha obert una escletxa clara entre el PSC i el PSOE; més ben dit, entre una part del PSC, la resta del PSC i el PSOE. Han descobert que no poden governar bé si són dependents i s'han d'empassar les pròpies paraules cada vegada que el corneta toque a formar. I en tercer lloc, Espanya ens ha demostrat a tots que profund que arriba a ser l'abisme cultural, sociològoc i, en definitiva, polític entre ells i nosaltres. Si el debat haguera quedat circumscrit al nostre país, sense interferències espanyoles, Carod-Rovira seria conseller en cap (segurament després d'un bon ensurt), el govern tripartit aguantaria bé i al Parlament les discussions haurien estat una mica més civilitzades i tot que les que vàrem veure divendres. I això és impossible de compaginar amb les barbaritats que es deien més enllà d'Almansa. Ep! que es deien i que es feien: que és mo
lt pitjor, encara

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet