Opinió
-
Per què m'agrada la 'via Claver'
Vicent Partal
09.12.2014
-
Compte amb Roma
Vicent Partal
05.12.2014
-
L'arrel del debat
Vicent Partal
04.12.2014
-
I tan lluny com som…
Vicent Partal
03.12.2014
-
El partit del no
Vicent Partal
02.12.2014
-
Un procés, també, als partits
Vicent Partal
01.12.2014
-
Un any en negre
Vicent Partal
28.11.2014
-
Millorar l’acord
Vicent Partal
27.11.2014
-
La clau no són els partits, és la gent
Vicent Partal
26.11.2014
-
El compromís de Compromís
Vicent Partal
25.11.2014
-
La credibilitat està en els detalls
Vicent Partal
24.11.2014
-
I si el partit del president no és cap partit?
Vicent Partal
21.11.2014
-
Rajoy és l'antipolítica
Vicent Partal
20.11.2014
Vicent Partal
09.01.2015
Males notícies per a Rajoy
Les dificultats incontestables que tenim els independentistes per a articular la fase següent del procés de vegades ens fan oblidar on som. I sobretot ens fan oblidar que a l'altra banda també tenen dificultats greus, més i tot. En tinguérem un exemple ahir, amb la publicació de la interlocutòria per la qual el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acceptava d'investigar Mas, Ortega i Rigau.
La lectura del text fa palès que el TSJC no s'ha limitat a acceptar a tràmit la querella, com era lògic que fes. És cert que acusa Mas, Ortega i Rigau de desobeir la segona sentència del Constitucional, però en canvi els eximeix, a parer meu sorprenentment, de qualsevol desobediència respecte de la primera. I encara retalla els càrrecs, deixant-hi només el de desobediència, i refusa d'incloure ningú més al sumari. Dic sorprenentment perquè se suposa que el paper d'ahir era poc més que un acte administratiu. Però 'prima facie' els magistrats del TSJC ja l'aprofiten per a reduir a la mínima expressió la querella contra el president. Cosa que fa preveure dificultats molt serioses per a l'estratègia del govern espanyol.
Dificultats coherents amb tot això que ha passat. Cal recordar que el govern espanyol ha portat endavant la seua estratègia de judicialitzar el 9-N malgrat una profunda i consistent resistència dels estaments judicials catalans. El paper d'ahir pot anar en aquesta línia i, segons diverses fonts consultades per VilaWeb, és una manera de fer públic l'escàs entusiasme del TSJC per la causa.
El govern espanyol, si les coses continuen així, podria quedar-se sense arguments quan el TSJC dicte sentència. Sense l'únic argument que ha volgut usar, és a dir, la imposició de la seua manera tan particular d'interpretar la constitució espanyola. No cal dir quin impacte tindria això sobre el procés. Despullaria Rajoy del seu únic argument internacional i l'obligaria a descarar-se encara més, a mostrar-se encara més antidemocràtic.
És una pena que entre nosaltres, de tan embolicats com estem amb nosaltres mateixos, ahir aquest fet passàs gairebé desapercebut o es despatxàs amb titulars que remarcaven solament el fet burocràtic del processament, però passaven per alt la càrrega política que implica el contingut del text. Avui, tots a una, hauríem d'acorralar encara més Rajoy, amb aquests nous arguments a la mà, i hauríem d'estar satisfets de veure que la revolució ciutadana del 9-N continua donant fruits i encara ens val per a retratar eficaçment davant el món i davant els nostres ciutadans el lamentable nivell democràtic de l'estat on ens ha tocat de viure.
Hi som a temps, però.
L'opinió dels subscriptors.
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Ramon Perera
Tal com diu l'editorial, tenim dificultats per articular la següent fase del procés independentista. Els que estem fora dels cercles de poder ens hem de contentar a esperar sense saber massa bé què està passant i quines sortides es poden trobar. Tanmateix, em sembla que els que estan negociant tampoc tenen certeses i han de seguir fent la seva feina fins trobar una sortida raonable. Com que hi ha tantes raons per l'optimisme com pel pesimisme, penso que val la pena valorar que els contactes i les negociacions segueixen, no s'han interromput, i que la societat civil segueix la seva acció i està apujant el nivell de la seva coordinació. Quan es convoquin eleccions, ja hi haurà molta feina avançada.
Fent una anàlisi textual (jo no sóc jurista) de l'auto del TSJC que s'ha publicat, es pot veure que la sala es declara no coneixedora dels fets (sembla ser que juridicament ha de ser així), sinó que analitza i argumenta sobre el text de la querella presentada per la fiscalia. En base a aquest text mateix descarta algunes de les acusacions formulades i sobre les altres diu que cal mirar-ho. Per aquesta raó no estic d'acord amb l'editorial quan diu que el TSJC "acusa Mas, Ortega i Rigau" (ho he llegit malament?), sinó que l'acusació la fan els querellants.
Jordi Roca
Editorial molt encertat, estic especialment d'acord amb l'últim paràgraf. Només matisaria que l'estratègia judicialitzadora del govern espanyol pot donar molt més de si. Sense entendre-hi gens, em fa la sensació que ja trobaran la manera de judicialitzar cada pas, com ara les tan esperades eleccions. És clar que cada vegada serà més barroer de cara a la comunitat internacional i això juga a favor nostre, però també crec que haurem d'estar preparats per si el moment de "ruptura" amb la legalitat espanyola no pot ser tant "net" com nosaltres voldríem.
Josep Usó
Després de dies i dies sense notícies o amb remor de desacords o desencontres, ahir l'atemptat de París va acaparar els titulars. I tots, jo també, vam deixar passar dues notícies al meu parer molt importants. D'una banda, que el TSJC ha minimitzat la querella contra el President Mas i les Conselleres Rigau i Ortega. Gran notícia. Però a més a més, ara fa un parell de dies com a molt que el President Mas ha anunciat que la propera setmana serà l'hora de prendre decisions mentre Oriol Junqueras va dir, poc després, que l'acord estava pròxim. És evident que, per moltes filtracions que hi haja, per moltes dificultats, entrebancs i tot el que vulgueu, les negociacions han de tirar endavant. Ha de ser així perquè tots els polítics "professionals", tots, saben què es juguen i amb qui. De manera que aquesta notícia de la minimització de la querella contra els "responsables" del 9N només la podem interpretar com una nova victòria per als independentistes. Una més. La primera de grossa després del 9N. Però de ben segur no serà la darrera.
Carles Balbastre
L'editorial del Vicent ens revifa la fe. Estem en un moment de desànim com hem estat abans. Hem de recordar, però, que la primera condició per a que el món, i fins i tot Espanya, es cregui el procés d'independència que estem fent és que ens el creguem nosaltres. No podem, doncs, deixar-nos endur ni un segon pel pessimisme. Això no significa pas que ens haguem d'encantar amb l'auto-complaença sinó més aviat enfrontar les situacions difícils que tenim i tindrem amb resolució i sentit crític. No hem d'acceptar tampoc lideratges indiscutibles en aquest camí. Els líders s'han de discutir i criticar, acceptar els seus errors com els nostres i seguir-los en allò que creiem encertat. Ens cal paciència els uns amb els altres i diligència per a fer el que cal fer.
Josep Blesa
Començaré pel final de l’editorial, i la mala maror, dels darrers editorials. D’eixida, no entenc com som capaços d’entropessar amb els nostres propis collons quan correm. Ens tenalla la por malgrat que provem a dissimular-ho. Quan no caldria. España, els seus professionals d’intel·ligència són molt llargs i astuts, no cal menystenir-los. Però a d’ells –també- penja la seua història de permanent fracàs i el seu catastròfic present. En són els seus propis reus. La seua darrera basa consisteix a que nosaltres s’entrebanquem sols. I això no passarà. Els protofundadors d’aquesta societat s’inventaren “La Treva de Pau” com ens recordà fa unes dècades en Pau Casals davant de l’assemblea general de l’ONU. Per a què? Doncs, per a poder posar uns mínims en comú i prosperar comunalment. Hi havia més avall els sarraïns contra qui calia organitzar-se. Avui els “sarraïns” són dins de la Moncloa i altres dependències de la metròpoli colonial madrilenya. I allò sí que són una multitud de regnes de taifes que no s’aclareixen entre ells ni amb lleixiu. Aquesta revolució democràtica que estem protagonitzant s’articula sobre dos eixos principalment:
- la diversitat estructural pròpia existent que, sabent-la gestionar fa més cohesiva aquesta societat. Com qualsevol altra.
- els beneficis de benestar social que adquirirem en un termini de temps relativament curt.
Tampoc entenc la necessitat imperiosa d’alguns d’estar permanentment a la portada de la BBC, NY Times, Le Monde, Al Jazzira, etc. Aquesta societat no és Le Cirque du Soleil tampoc. Des del 9N sols s’ha visualitzat les mateixes dissensions teòriques que van protagonitzar els debats previs d’independència entre els fundadors dels EUA (Jefferson, Madison, Adams, Franklin, etc. http://www.americanwriters.org/writers/jefferson_madison.asp ). Ells estaven creant una manera novella d’organitzar-se, però en una societat estanca, nosaltres estem organitzant un model de convivència universal transportable a d’altres societat en “procés d’humanització” que diria Eudald Carbonell. Vet ací el grau de complexitat amb què traginem. N’és en les qüestions concretes i pràctiques on reeïxírem, com passa sempre. Nosaltres som un petit laboratori que assolirà l’objectiu, perquè precisament la projecció internacional és la que ens fa de caixa de ressonància. I no hi ha res que ressone tant com les pedres llançades per David al cos de Golíat. Com som diversos on cal concentrar-se, cadascun a la seua manera, és a fer trontollar el monstre que ens té captius. No patiu que, de golíats, per al dia de després hi tindrem per donar-ne i vendre’n. Hi som sols una baula de la cadena universal. Però aquesta és la nostra.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015