El partit del no

Ahir Albert Rivera va proposar de crear una majoria alternativa a l'independentisme, on creu que podria haver-hi Ciutadans, el PP i el PSC —fins i tot sectors d'ICV i Unió. Rivera fa la crida pensant en les eleccions de caràcter plebiscitari que ens esperen passat Nadal, i evidentment en reacció a la proposta d'unitat de les forces sobiranistes. Seria important que la seua idea arribàs a reeixir, perquè, efectivament, ens trobaríem amb un autèntic referèndum, aquesta vegada impossible d'aturar ni de desmentir per part de les autoritats espanyoles.

Que és difícil que Ciutadans, PP i PSC acaben anant junts a les eleccions? Si fa no fa tan difícil com ho és que acaben anant junts CiU, ERC i Moviment d'Esquerres. És cert que la proposta de 'llista de país' aparta les sigles de partit i que això ho facilita tot: ja no es parla de coalicions, és tota una altra cosa. I també és evident que el suport de l'ANC i Òmnium a la llista de país, amb tot allò que representen, fa molt més factible un projecte de llista pel sí, que podria atorgar-se prou representació del país per a sacsar la comunitat internacional i obligar-la a intervenir-hi. A donar suport a la negociació posterior a la victòria.

L'unionisme, en aquest aspecte, encara és molt lluny del sobiranisme. Simplement no té organitzacions civils sobre les quals fer pivotar la difícil unitat dels partits. Però, això a banda, tampoc no n'hi ha tantes, de diferències, en realitat. Ciutadans i PP competeixen bàsicament pel mateix mercat electoral: com CiU i ERC. Pel que fa al PSC, podria fer com d'ICV, a la inversa. Presentar-se sol, desmarcant-se del bloc central, per aguantar els equilibris interns i per la poca definició ideològica que vol exhibir, sense aclarir què pensen votar el dia decisiu.

Complicat? Molt. Però alerta a la proposta, que podria esdevenir inevitable. Si el partit del sí acaba formant-se serà per l'evidència que cal convertir les eleccions en un referèndum per tal de guanyar un mandat popular indiscutible i poder-lo presentar a l'opinió pública internacional. I si això funciona a l'una banda de l'arc polític possiblement acabarà funcionant també a l'altra. O us penseu que els espanyolistes no es preguntarien també com és que els seus partits no saben unir esforços, tenint davant una cita tan històrica i definitiva?

L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Pep Agulló

LLegint l’editorial d’avui me’n dono compte de la discrepància que tinc amb Vicent en quan a definir l’unionisme espanyol, tant del que se’n diuen dretes com esquerres. El canemàs ideològic comú és senzillament la indisoluble unitat d’Espanya. El programes dels diferents partits són fullaraca per farcir la democràcia formal que els dóna un lloc a Europa. Amb tanta simplicitat d’idees, llavors, sembla que davant de l’”actac" independentista dels catalans s’haurien de poder establir estratègies conjuntes per fer-li front. Però això seria considerar aquests partits, com democràtics, quan ferotgement ens la neguen als catalans, quan el que volen és involucionar la mena de democràcia que tenim.

No ho són. En el tema de les llibertat nacionals, tots volen una Catalunya vençuda, res més que això, i per tant no hi pot haver una oferta pel “no”, seria tant com acceptar el referèndum, i això és feblesa per a ells. La lliga que juguen és sobre qui té més força per imposar la anihilació de Catalunya i aqui guanya el partit que té l’estat al darrere. Qui del PP, voldria anar amb els "pobrets unionistes" de la tercera via, del federalisme de fireta…no és la seva lògica. Vicent diu: "L’unionisme està en aquest aspecte encara molt lluny del sobiranisme. Simplement no té organitzacions civils sobre les quals fer pivotar la difícil unitat dels partits". Amb tots els respectes, la comparació em sembla d’un altre món. Els fets diran si m’equivoco.

Erika Casajoana

I tant que és possible tal coalició! En Pedro Sánchez àdhuc parla d'un acord entre el seu partit PSOE i el PP a les Corts, això sí, postelectoral. Tot sigui per conservar l'status quo, tant a Catalunya com a Madrid.

Al final, són faves comptades. El nostre bloc és majoritari, està molt més motivat, més mobilitzat i molt il·lusionat. Diuen que ens falten 250.000 ó 300.000 vots. Fins i tot tenint en compte el vot unionista ocult, a ells els en falten molts més.
Tal i com està portant Espanya el procés, anem per bon camí perquè la independència sumi els votants que ens calen. Si hi anem junts.

Genís Vendrell

A banda de la proposta de Ciutadans, crec que s'ha pogut observar ja que l'estratègia unionista en aquesta probable propera convocatòria electoral és menystenir el seu potencial de crear un nou estat i considerar el pla de Mas com una fugida cap al no-res. Seria molt bo que es creés una coalició pel no a la independència, tant de bo fos així, però és més convenient per a la majoria de grups polítics no sobiranistes basar-se en la idea que aquestes seran unes eleccions qualsevols en les quals, si és especial alguna cosa, és l'oportunitat de destruir políticament a Mas.

Si hi hagués un acord entre ERC i CiU per a una sola llista, probablement altres partits, especialment Podemos, podrien aprofitar l'argument que el que és més important és acabar amb el domini dels grups actuals de poder, amb la corrupció que sembla generalitzada arreu, que no pas "baixar una bandera per a pujar-ne una altra" com diu David Fernàndez. És molt sorprenent que tanta gent amb ganes que això surti bé ignori que les possibilitats d'una llista amb el suport d'ERC i CDC d'aconseguir una majoria absoluta indiscutible no són altes, deixant al marge centenars de milers de vots independentistes que necessiten recolzar-se en una voluntat de canvi social per a adherir-se al projecte. Si les perspectives de vot favorable a la independència indiquessin una majoria amplíssima, la proposta unitària seria indiscutible. En les circumstàncies actuals, no ho és. Si la suposada llista única del sí no obtingués majoria absoluta, es podria identificar amb total nitidesa les opinions interessades, que ja hi són ara, en la contemplació de la falsa conclusió que simplement no hi ha una majoria a Catalunya que vulgui la independència.

Ramon Perera

Molt d'acord amb lo interessant que seria que arribés a formar-se una llista unitària pel No. No només reforçaria el caràcter referendari de les eleccions, és que a més desmuntaria la falàcia de que qualsevol persona humana resident a Catalunya que no 'participa' o vota a favor de la independència és perquè està en contra.

Josep Usó

Em sembla molt significatiu que Alberto Rivera propose un front a favor del no. Després de demonitzar el referèndum, d'afirmar que mai es farà, que els independentistes només son quatre gats i tot el que se us puga acudir, incloses les pintoresques declaracions de l'Esteban González Pons, que condemna a Catalunya Independent pels segles dels segles amén, o les no menys inefables del senyor Rajoy tancat a Barcelona amb els seus fidels, ara han canviat el discurs radicalment.Cavallers. Han encetat la campanya pel no. Això vol dir que tenen coll avall que es farà el Referendum. S'hauran adonat d'això que fan o tampoc?

Josep Blesa

Dius: “L’unionisme està en aquest aspecte encara molt lluny del sobiranisme”. Que és una “lliga d’autonomistes” emprenyats encara. Perquè el contrari de l’independentisme, és el colonialisme. Que és la lliga de Champions que s’hi juga en el segle XXI. Lligada als drets socials.          

 Tindria gràcia que “Alberto” Lerroux II, tornara a crear-los l’España del segle XXI. Diners i mitjans no li’n mancaran. Com a l’Alejandro. Paga l’estat neutral. I el Lara-Bosch i els altres del Pont Aeri. Ja els ficaran al carreró fosc i posar firmes els mandamassos de l’IBEX35.  

Tenint copat l’espai comunicacional; quina falta els cal de tenir-hi una xarxa de teixit associatiu?

Cap. Com sempre, les accions efectives a l’estat espanyol es prenen des de la cúpula o vèrtex superior de la piràmide social. Des d’Isabel de Castella a Felipe VI d’EspaÑa hi “hagen” continuum. Sols fan que aprofundir-hi en llur tradició. Nihil nuovo sub sole. Encara els farà l’Alberto un estat més democràtic. Amb l’ajuda de l’altre, Pablo Iglesias II. Jo si els veig tots dos aplegats i en aliatge indestriable sota el lema “España, lo único importante”, d’aquell celebrat demòcrata nordafricà que “ha” de nom Fraga Iribarne.

 Encara pelarem dos pardals d’un sol tret: independència del Principat i un veïnat quasi-filodemòcrata. La millor foto finish serà veure els “siudadanos” i els “podadors” junts i acompanyats dels selectes clubs d’icetes, dels herrerians, dels sanchezcamachistes i de les colles “d’avalentaors” de voxistes i   duranistes en la processó d’enaltiment del colonialisme.

Si visqués en P.P. Passolini ens podria fer un segon lliurament d’aquell mític film “Pajaritos y Pajarracos”.

director@vilaweb.cat

Us penseu que els espanyolistes no es preguntarien també com és que els seus partits no saben unir esforços, tenint davant una cita tan històrica i definitiva?