Opinió
-
Per què m'agrada la 'via Claver'
Vicent Partal
09.12.2014
-
Compte amb Roma
Vicent Partal
05.12.2014
-
L'arrel del debat
Vicent Partal
04.12.2014
-
I tan lluny com som…
Vicent Partal
03.12.2014
-
El partit del no
Vicent Partal
02.12.2014
-
Un procés, també, als partits
Vicent Partal
01.12.2014
-
Un any en negre
Vicent Partal
28.11.2014
-
Millorar l’acord
Vicent Partal
27.11.2014
-
La clau no són els partits, és la gent
Vicent Partal
26.11.2014
-
El compromís de Compromís
Vicent Partal
25.11.2014
-
La credibilitat està en els detalls
Vicent Partal
24.11.2014
-
I si el partit del president no és cap partit?
Vicent Partal
21.11.2014
-
Rajoy és l'antipolítica
Vicent Partal
20.11.2014
Vicent Partal
09.12.2014
Per què m'agrada la 'via Claver'
Suposo que els lectors de VilaWeb que han seguit de prop la polèmica sobre l'anomenada 'via Claver', aquesta proposta innovadora que tant fa parlar les xarxes socials (ací en trobareu l'opinió d'Andreu Barnils). La proposta, resumint molt, consisteix a forçar els partits sobiranistes catalans, des de baix, a no presentar-se a les eleccions espanyoles, que se suposa que es faran l'any que ve. La idea és mirar que es comprometen a no presentar-s'hi voluntàriament i, si cal —o siga, si no en fan cas i s'hi presenten— simplement boicotar-los no votant-los.
Les virtuts tàctiques de la idea han estat prou exposades en l'article d'Andreu Barnils, de manera que no hi insistiré. Però m'agradaria exposar un argument suplementari que no em sembla pas banal: la 'via Claver' recorda als partits que el poder últim de decisió està en la gent, i força la dinàmica partidista, restringint-ne notablement el marge de maniobra.
Ho dic des de fa mesos: el procés d'independència funciona bé per la combinació de tres factors: una mobilització popular única, una construcció intel·lectual afinadíssima i la capacitat dels partits polítics i les institucions d'acomodar jurídicament la voluntat popular. Que ningú no entenga, per això, aquest text com una atac acrític als partits. No ho és pas. Sense els partits no aconseguiríem res. Contra els partits no aconseguirem res.
Però al costat d'això és indiscutible que aquestes darreres setmanes s'ha fet visible, i inevitable, un protagonisme superior dels partits en la mesura que ara cal sobretot acció política i institucional. Ara toquen eleccions, formacions de governs i plans immediats. I per això mateix són ben vistents també les dificultats, irritants dificultats, que apareixen quan han de ser els partits que han de prendre la direcció del procés.
La 'via Claver' és, ací, ideal per l'empoderament que fa de la gent. Perquè manté la pressió popular sobre els partits polítics en un moment que inevitablement han de ser els protagonistes principals. Hom els demana que abans de les eleccions catalanes definesquen si renunciaran al congrés espanyol o no i hom els recorda que hi haurà una campanya activa en favor de l'abstenció quan arriben aquells comicis. D'aquesta manera, hom els sotmet a una pressió que podria ser molt intensa si la proposta creix i es consolida. Alhora, hom els recorda —i aquest fet és el més important— que ara, en aquest moment històric, les seues aspiracions partidistes tenen límits, uns límits que molts de nosaltres ja no estem disposats a deixar-los travessar.
L'opinió dels subscriptors.
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Muma Soler
La Via Claver no m'agrada. No sé perquè. No ho veig gens clar. El text de l'Andreu Barnils, ja em va deixar descol·locat. Jo voto a tants llocs com puc: a Suïssa (perquè també sóc ciutadà suís) i Catalunya i a Espanya. Per a mi votar és un principi de radicalitat democràtica, més enllà de si els partits als qui voto són tant minoritaris que no compten gaire a efectes reals. Mentre siguem a Espanya penso que necessitem marcar el territori, també allà, encara que sigui a nivell testimonial.
Una altra cosa és que d’aquí a les eleccions espanyoles, ja haguem proclamat la independència i estiguem a l’octubre del 2015 en plenes negociacions, potser llavors m’ho pensaria. Però actualment em sembla una estratègia precipitada, atès que el gran somni dels partits espanyolistes ha sigut sempre de fer desaparèixer del mapa els partits perifèrics (que no estan representats en totes i cadascuna de les províncies).Em sap greu, però penso que no és una bona idea.
Roser Cussó
1- Si es fa la DI (o procés constituent) abans de les suposades eleccions a Madrid:
Hi hauran eleccions a Madrid com si no passés res? S'organitzarien a Catalunya com si no passés res?Si fos el cas (legalitat): efectivament quin sentit tindria presentar-se a Madrid? Pero no pel resultat ja que no el controlaríem:En reacció no podria guanyar el PP? O el PP fer coalició amb el PSOE?No en sabem res.
2) Si no es fa la DI (o procés constituent) abans de les suposades eleccions a Madrid:
Seria assenyat organitzar noves eleccions (ara si constituents) i un referèndum (ara si definitiu) amb Pod-PSOE a Madrid?
Prefereixo el punt 1: ens hem merescut una DI si hi ha els diputats que cal no? Per què esperar? Per què extrapolar (tornem-hi) sobre el que passa a Madrid? No hem fet el 9N sense ells?
Salvador Rofes
Querella contra el president de la Generalitat i altres membres del Govern. Tot el Govern espanyol contra la consulta. Quan parla un diputat o senador a Madrid les càmeres queden quasi buides i els diputats o senadors marxen dels escons. A què esperen els diputats i senadors soberanistes i no soberanistes (però partidaris de la consulta) a retornar la seva acta de diputats o senadors a Madrid, renunciant a sous i prebendes. Ningú s'arruïnarà . Queda poc temps. Però seria un gest simbòlic de ressonància mundial i d'ètica personal
Ramon Torramilans
Pero aquesta dita Via Claver es situa en un moment en que ningú sap com i en que estarem. Abans han de passar moltes coses i situar plans a tan llarg termini ho crec poc practic o pic pragmàtic. Jo vaig per altres camins, entre ells els que explico a http://rntorramilansroca.blogspot.com
Josep Blesa
Em sembla una bona iniciativa. Aprofundeix en el pensament gandhià. “No col·laboració, no violència”....amb els poders i forces ocupants.
Ramon Perera
La Via Claver em sembla una idea interessant per debatre però no m'entusiasma. Més aviat faria un plantejament a la inversa. M'explico.
El supòsit bàsic de la Via Claver és que primer haurem guanyat les eleccions plebiscitàries. És a dir, que ja serem virtualment i mentalment independents i ens trobarem en ple procés de negociació/construcció del nou país. En aquesta situació la postura més simple seria la d'ignorar les eleccions al parlament d'un país que no és el nostre. Tanmateix, què ens hauria de privar d'analitzar els avantatges i inconvenients d'una tal decisió i decidir a favor nostre?
Un dels arguments que s'han proposat a favor de la renúncia és que visualitzaria (en negatiu) vers la comunitat internacional la manca de legitimitat de Madrid per governar a Catalunya. Si l'abstenció proposada la convertissim en diputats independentistes al parlament espanyol, llavors visualitzariem (en positiu) aquesta mateixa manca de legitimitat del poder espanyol a Catalunya. El que hauríem de demanar als nostres diputats a Madrid ( aquí sí que podríem organitzar la Via que convingués) és que s'abstinguessin de participar en les tasques d'aquell parlament i fessin servir la seva posició només per publicitar i defensar la nostra independència.
L'altre gran argument que s'ha donat a favor de l'abstenció és que podria facilitar el triomf de Podemos a Espanya i que sempre seria més fàcil de negociar amb ells que no pas amb el PSOE o el PP. Penso que més aviat seria al contrari. M'explico.
Faig meu un argument que Albert Pont proposà en el seu Delenda est Hispania. Espanya acceptaria més be la independència de Catalunya si hi ha el PP al poder, ja que creurien que realment no hi havia cap més opció. Si arribés de les mans del PSOE, sempre pensarien que els socialistes no van ser prou forts i seguirien pensant en la revenja.
Per raó del raonament anterior, penso que Podemos seria el partit que més s'oposaria a negociar amb Catalunya, a més que la joventut i la manca d'experiència solen portar a posicions radicals i poca capacitat negociadora.
Carles Balbastre
Les eleccions al Congrés espanyol ja no són les nostres .Una gran idea la de no concorre-hi ni votar-hi. Ni acceptem el poder de l'Estat espanyol sobre Catalunya ni volem imposar als ciutadans d'Espanya uns diputats catalans que no han d'aportar res a Espanya.
És una mostra de respecte envers Espanya i una mostra de desinterès envers l'Estat espanyol.
Josep Almar
Un altre escenari es que vagin a les eleccions amb el compromís ferm de deixar els escons buits. Seria una absència permanent molt eloqüent i no s'els podria apropiar cap altre formació política
Josep Usó
Ja fa dies que em fa l'efecte que hi ha molts polítics "professionals" que no acaben d'estar a l'alçada. Quan han de fer un pas important, com ara conduir el seu poble cap a la independència (un poble que ha arribat fins on és sense ells i de vegades malgrat ells, això no es pot oblidar) s'arronsen. Semblen tindre por de perdre alguna cosa. I, des de fora es veu molt bé que no tenen gaire a perdre. O al menys rea que als ciutadans ens semble mínimament important.
En aquest sentit, la Via Claver sembla una bona estratègia. Al capdavall, de la mateixa manera que hi ha partits que afirmen cada vegada que poden que "estan al servei del poble i dels ciutadans" i tothom sabem que menteixen, ara es tractaria de desenmascarar aquells que també ho fan així i encara volen que pensem que ens diuen la veritat.Pense que, en gran mesura, aquesta por a perdre prebendes pot estar centrada en els "aparells" que son aquells personatges que no es presenten, que ningú els vota però que son els qui fan les llistes, per exemple. A la futura república catalana, aquesta gent crec que no tindrà lloc. I molt em teme que faran el que siga per evitar que s'arribe, a aquesta república que els deixaria a l'atur.
De manera que, pot ser només amenaçant amb la Via Claver n'hi hauria prou per fer caure dels seus llocs aquests personatges foscos, intrigants i poc demòcrates. Pot ser sí que caldrà aplicar-la. Fins i tot ells han de recordar que, en tot aquest procés, ells segueixen caminant molt darrere de la gent. Molt. I la marxa s'ha accelerat. Si ara perden el pas, es quedaran definitivament en el país del seu passat més fosc.
Jordi Camprubí
La idea m'agrada, tal com diu l'editorial, per mantenir la pressió popular sobre els partits. Si no són pressionats, les seves picabaralles i les seves ambicions de partit aniran per davant de la voluntat popular expressada el 9N. I l'anunci d'eleccions per poder construir una majoria absoluta per donar validesa al procés d'independència és retardarà de manera vergonyant. Per altra banda el govern espanyol és fregarà les mans per què veurà que els partits catalans sobiranistes, efectivament, no es posen d'acord ni per aconseguir unes eleccions que ens portin a l'independència. Això no ens ho podem permetre.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015