L’esquerra es mou

Avui Joan Herrera farà una conferència al Teatre del Raval que, d'alguna manera i salvant les diferències òbvies, clou el cicle de xerrades i conferències que va començar Artur Mas. Pràcticament tothom ha parlat i ha dit què pensava. Caldrà esperar a veure què explica el líder d'Iniciativa per Catalunya, però les veus que n'arriben indiquen que demanarà, en consonància amb allò que ha anat repetint de fa temps, una 'confluència' de les esquerres catalanes per a aconseguir d'arribar junts al govern, el 2015 o el 2016, que ja veurem quan seran les eleccions. En aquesta mateixa línia es manifestà ahir Joan Ignasi Elena, el dirigent d'Avancem, que prudentment féu èmfasi en els comicis municipals, convocats, aquests sí, per al mes de maig. 

El tomb estratègic que fa Esquerra Republicana i la reconstrucció de l'espai socialista català són les dues peces clau que podrien explicar la visible efervescència de l'esquerra catalana. El PSC 'oficial' actual ja és molt poca cosa i el PSC 'provisional', per dir-ho a la manera irlandesa, s'ha envalentit i proposa una mena de tripartit, però sense el PSC oficial. Al voltant d'ERC. Com més s'intensifique l'enfrontament entre CiU i ERC, més possibilitats hi haurà de consolidar aquesta proposta de tornar a fer un front d'esquerres, com a opció alternativa de govern. A Catalunya o, al maig, a les ciutats i pobles del país.

Però la proposta no és pas exempta d'incògnites. El 2015, o el 2016, paren molt lluny del 2003 i pel camí han passat moltes coses. Entre els qui van ser socis de govern aleshores potser es podria recuperar una bona sintonia, però al seu costat hi ha la CUP i Podem que representen, ni que siga en teoria, una bona part de l'esquerra catalana, i que no és fàcil que s'hi afegesquen, a aquest projecte. La CUP, especialment, perquè té memòria del comportament del govern tripartit envers ells i envers els moviments socials --i les dificultats per a articular Guanyem Barcelona hi tenen molt a veure, en això. I Podem, perquè ningú no sap qui són ni què volen fer, encara.

Siga com siga, encara s'ha de definir la peça clau del projecte: què acabarà fent Esquerra Republicana. Avui a VilaWeb Toni Aira parla de les influències dels entorns en els partits catalans, i ací cal remarcar com creix avui la influència d'antics membres del PSC, com ara Ernest Maragall o Toni Comín, en el partit de Macià i Companys. 

Per a ERC, la cruïlla és òbvia i segurament s'haurà de definir abans d'un mes, tirant llarg, tot i que no depèn necessàriament d'ells. Si finalment no hi ha eleccions avançades ni un acord per la independència amb CiU, el president Mas ja pot anar fent-se a la idea que una part substancial de l'esquerra catalana s'agruparà al voltant de Junqueras i li disputarà sense embuts l'hegemonia electoral. En unes eleccions, això sí, que si arriben a fer-se en aquestes condicions, seran tristament autonòmiques.

L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Ernest Domènec

El primer tripartit va començar molts anys abans en els ajuntaments. I el tercer també ho està fent. Mireu què està passant a Berga, per exemple. Ara bé, per tal que arribi a passar això primer cal matar el procés. I qui ho faci estic segur que ho pagarà car. El preu del no-acord entre Mas i Junqueras és tan alt que cap dels dos s'atrevirà a assumir-lo. 

Joan Josep Isern

Una reflexió que no és pas ara la primera vegada que la formulo: tots sabem com les gasta Convergència i Unió quan governa. Però compte, que també hem conegut -i en dues legislatures consecutives- com es maneguen republicans, socialistes i iniciativencs així que ensumen una mica de poder.
Per tant, senyors polítics, més unitat i menys fums si us plau.

Amadeu Abril

Interessant? Segurament. Però també relativament indiferent. Perquè mentre no resolguem un altre tema bàsic, això del “procés" no hi ha possiblitat d'un Govern d’esquerra, i, menys encara, de polítiques d’esquerra (que no és pas el mateix). El motiu de cada part:

1) Un “tripartit alternatiu al voltant d’ERC”, no sumarà ni de lluny. Encara que les formacions d’esquerra guanyin, i és molt possible, la impossiblitat de sumar-hi el PSC (que no s’hi sumaria ni adolcint els objectius d’independència, pequè el PSOE no s’ho pot permetre) ni, pel mateix motiu, de Podemos (mai abans de les eleccions espanyoles; molt improbable també després) fa que això no sumi. I caldria veure si la CUP hi donaria suport o no. Amb un mínim de cinc forces d’esquerra al Parlament, que s’exclouen recíprocament de dues en dues segons les fòrmules, és estrictament indiferent què passi amb les restes del PSC, amb ICV o amb qui sigui: no hi ha cap suma possible. Cap ni una.

2) Suposem per un moment que sí que hi hagués una suma per a un Govern d’esquerra. Quina política, progressista, o del caire que sigui, es pot fer avui? Tenim el marc estatutari que tenim (i que no permet ni decrets sobre pobresa energètica ni decidir, res a favor o en contra de la dació en pagament o la possible inembargabilitat de l’habitatge habitual per a jubilats, per donar dos exemples entenedors). Afegim-hi el deute acumulat i l’ofec financer absolut. I rematem-ho amb que les regles del poc joc que tenim, ens les fixa Madrid (amb el Govern que sabem) i Brussel·les (amb les majories que sabem). Quin marge té el Govern autonòmic català, sigui el que sigui? Avui, minúscul: gestionar la misèria quotidiana, 600 milions amunt o avall.

(No sé si afegir que si mirem les polítiques dels Governs d’esquerra del voltant, de Renzi a Holllande/Valls, tampoc no és per a engrescar-se gaire… Però aquests governs sí que tenen un marge real de maniobra, encara que no sigui absolut).

L’esquerra (i la dreta) d’hauran de recomposar, sí. Però de forma diferent si tirem endavant el procés d’independència o si l’encallem. Mentrestant, algú se sent capaç d’explicar a un estranger que desconegui les biografies personals de certs polítics quina és l’especificitat de MES respecte a Avancem i de tots dos plegats respecte a PSC, ERC o ICV? i la d’EUiA respecte a ICV? i la de Procés Constituent i la CUP? Segueixo? I quin sentit tindrien alguns d’aquests partits si fóssim independents? I quin sentit tindrien algunes diferències si decidíssim no ser-ho? En el millor dels casos, qüestió de matisos. Més sovint, d’estils,  fins i tot d’estètica En la majoria, qüestió de biografies personals i d’inèrcies d’un passat que comença a semblar llunyà.

El més trist és que, vistos els marges estrets de les majories possibles, cada “especificitat” sembla tenir més capacitat de restar (a la independència; a un triomf de l’esquerra) que no pas de sumar.

Clara Solà

Els partits parteixen. Així de senzill. Hi ha eleccions municipals com a mínim al maig i espanyoles a final d'anys. En aquestes condicions ja es veia a venir que la unitat de que hem gaudit aquests dos anys s'esquerdaria. Segurament hauríem d'haver corregut més i no haver donat tant de temps a que apareguessin els problemes. Ho vam intuir ja quan ERC es va carregar la llista de les europees (i encara és l'hora que expliquen què va passar).

Josep Selva

L'esquerra tradicional es mou...com un gronxador. L'esquerra no domesticada, la CUP, no s'aliarà amb l'esquerra tradicional i l'Esquerra Republicana, que no es pas una esquerra sino una "no dreta" que va cridar "blat" abans de tenir-lo als sac i ben lligat, i que ara medita anar a sac a unes eleccions autonòmiques. Galdós panorama el de les esquerres catalanes de legalitat espanyola.

Salvador Rofés

El "soufflé" independentistapoca poc es va abaixant. Ja ho deia en José María: deixeu sols als catalans que entre ells es mataran.

Quina vergonya de polítics que tenim

Josep Usó

Està clar que l'esquerra es mou. I, segurament més de pressa del que alguns poden assimilar. Perquè entre Podemos d'una banda i la CUP d'altra, poden donar alguna sorpresa grossa. I de pressa. Però, al cap i a la fi, tots han de tindre clar que qualsevol model de nou estat és millor que continuar on ara està Catalunya. O no entendre-ho. Titulars, suplents, entorns i assessors. 
De tota manera, continue esperant l'arribada del Nadal i d'alguna mena d'acord. Segur que arribaran tots dos. Com Sant Esteve.

Pep Agulló

A l’editorial plana un cert pessimisme no declarat, s’enten en clau de no acord CiU-ERC, com una anàlisi del moviment i reagrupament dels partits en un horitzó d’unes eleccions autonòmiques el 2016. Si això anés així, per mi seria un daltabaix profund. Sembla doncs que molts mitjans adscrits a la campanya unionista ens portin, de forma interesada, a una voràgine d’especulacions partidàries sobre qui tindria més escons (segur que sortiran més enquestes). No m’interesen gens, és més, em provoquen una sensació molt negativa, com si ens tornessim a situar en el marc autonòmic, com si res no hagués passat i la movilització ciutadana no hi pintés res. Aparcant les eleccions plebiscitàries i fent debats d’hegemonies polítiques i girs estratègics estem aigualint el procés nosaltres mateixos. Estic segur que en lloc de fer aliats estem provocant desencís per tot arreu. Pobra majoria social. Són moments en què és millor el silenci militant de l’espera que no pas remenar l’ollla de les suposicions. El temps d’indecisions sobre la necesària unitat juga a la contra.

Octavi Monsonís

Que ràpidament s'ha passat de parlar i sentir raonablement propera la independència a la política tacticista dels partits polítics de cara a les pròximes eleccions municipals (de mandat espanyol) i les autonòmiques (d'igual mandat).
És clar que la governança del dia a dia és peremptòria i inajornable, però funcionar amb esquemes polítics d'antany, com si el tsunami independentista no haguera deixat petja, és un error de càlcul molt greu.
Els partits polítics no s'adonen que el milió nou-cents mil independentistes no quedaran amb els braços abaixats davant propostes polítiques caduques?
I mira que és simple!
1. Assegurar el govern del dia a dia.
2. Aprovar els pressuposts amb més partides de caire social.
3. Convocatòria d'eleccions amb o sense llistes conjuntes, però amb el primer punt del programa que mostre el compromís per la independència.
4. Preparar les estructures d'estat necessàries (especialment hisenda i afers exteriors)
5. I últim. Multiplicar per mil les accions de pedagogia independentista, esp. en territoris on el vot independentista és baix.
Això és tot, i no és poca cosa.

Francesc Estall

No m'agrada gens tot això. Potser aquests d'esquerres pensen que aplegats poden guanyar les eleccions - dubto, però, que arribin als 68 escons de la majoria absoluta - però tot això ara no importa. No es tracta de veure qui governa els propers quatre anys sinó de com ens governem les properes tres o quatre generacions pel cap baix.

És tant difícil d'entendre que ara només hi ha un tema important, que és alliberar-se d'Espanya?, fem-ho i després ja veurem qui governa els quatre anys següents, i els altres, i els altres... . En Junqueras ja va dir fa temps que ell no volia ser president autonòmic sinó president nacional; doncs que no ho oblidi. I si els d'ICV o les CUP o tants que diuen voler canviar-ho tot volen fer la revolució que s'esperin, hi ha una condició prèvia, un canvi que sembla que a alguns no els importi, primer hem de guanyar la independència.

El President va presentar un pla per tal de no tornar a fer més eleccions autonòmiques, si aquests tenen res diferent a dir que sigui amb el mateix objectiu. Jo no vull fer més eleccions per a triar el govern de les engrunes. I si ens hi porten provocaran una frustració colossal, ja poden buscar on amagar-se.

director@vilaweb.cat

Si no hi ha eleccions avançades ni acord amb CiU, una part substancial de l'esquerra catalana s'agruparà al voltant de Junqueras.