No es canvia un país ni a crits ni a colps de titular

Hi ha molts nervis. Aquests dies arribem a un nivell de crits i d'agressivitat política realment descomunal, al qual no estàvem acostumats. Especialment des de la banda del nacionalisme espanyol. El numeret que han organitzat amb el simposi, a Barcelona, a València i a Madrid, és gairebé increïble. Les acusacions que llancen, el llenguatge que gasten, l'agressivitat que mostren és difícil de comparar amb res que hàgem vist abans. Els nervis els traeixen, això és evident. Però no els ajuden.

Perquè a hores d'ara ja haurien de saber que un país no es canvia a crits ni a colps de titular. Un país és un plat de cocció lenta. Ho torne a dir: un país és un plat de cocció lenta. De tant en tant esclaten coses, però quan les analitzes sempre veus que vénen de molt lluny i s'han anat covant d'una manera molt metòdica.

Els qui ara s'alarmen perquè al Principat la població ha escollit la via sobiranista o perquè al País Valencià el regnat del PP s'acaba sembla que esperen que a còpia de crits, d'insults més o menys exagerats, de comparacions còmiques o de colps d'efecte periodístics alteraran la realitat ràpidament, i amb això en tindran prou per a no ser derrotats. Però això no va així. No es canvia un país ni a crits ni a colps de titular i sobretot no es canvia un país en mesos. Calen anys i anys i un munt de fets, no solament declaracions o consignes, per a aconseguir-ho. 

Entenc que allò que jo --que sóc partidari de la independència i vull governs decents-- visc ara amb molta tranquil·litat ells ho viuen amb un neguit insuperable. Però farien bé de pensar que si sé que la pilota és al nostre camp és precisament perquè l'he vista durant dècades al seu però mai no m'ha desesperat. De guanyar també se n'aprèn i ara ens toca a nosaltres. 

L'opinió dels subscriptors

(Cada dia els subscriptors de +VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)

Haysa Flores: El títol del simposi és certament una provocació, tanmateix, d'haver-lo anomenat d'una manera més discreta potser hagués quedat esvaït per les contínues marees d'informació que cada dia ens atapaeixen el cap. Però s'ha fet visible, com un "capote" onejant amb violència davant dels morros del brau, i de la mateixa manera els espanyolistes han caigut en el parany i ho han fet de quatre potes, irracionalment irats. No toleren no ser perfectes. Com els maltractadors de dones i els torturadors, no toleren que sigui dit el que realment són, no toleren que la seva autoimatge de perfecta "hidalguía" quedi tacada per les seves pròpies accions (les mateixes que encara resten anònimes a les cunetes) en un inútil intent de canviar l'ensangonada veritat de la història que ells mateixos han forjat. 
Han caigut en la provocació, que ignoro si ha estat a posta o una badada, tant me fa, i una vegada més queden en evidència com el que són. I de tant enfurits (i pendents de possibles derives de vots) no s'en recorden que ara, cada cop més, el món ens mira.

Pere-Enric Barreda: Saben que David està tornant a guanyar Goliath. Els seus crits i ràbia són el despit dels que no tenen raó i en la seua supèrbia encara s'encenen més perquè s'han vist superats en tots els fronts, no per una classe dirigent encara molt poruga, amb poques excepcions, sinó per centenars de mils de persones desinhibides de totes les edats que han dit 'Prou, fins aquí ham arribat' i s'han plantat. Ara, com tu dius, ens esperem tranquils perquè ja n'hem aprés, i segurament podrem veure'ls venir: ja se'ls nota afluixats, indecisos, descoordinats. I han perdut ja molt de camp, entre ell bona part de l'opinió pública internacional, els grans fòrums europeus (avui mateix, la votació dels aeroports, fa poc la del corredor mediterrani,...), i la majoria de dirigents eviten donar cap indici que puguin manipular com a prova de suport,... Els trileros experimenten la dura solitud que precedeix l'amargor de la desfeta. Però, compte, és ara quan són molt, molt, molt perillosos. Intentaran un tot o res? Paciència...

Carles Matute: Hi ha nervis, s'estan posant molt nerviosos, molt. I és que, sabeu? ja anàvem passats de data en allò de "bombardejar" Barcelona cada cinquanta anys. 

Avui he sentit a la Pilar Rahola dir que, malgrat tot, aquests darrers trenta-cinc anys han estat  aquells on, els catalans, hem viscut més tranquils des del 1714; i és cert. Doncs bé, a algú li han vingut ganes de substituir el bombardeig per venir a tocar-nos allò que no sona en la manera d'arrabassar-nos el poc que havíem anat aconseguint, no fora que algú es penses que podíem començar a volar sols.

Però em fa l'efecte que, aquest cop, arriben tard.

Àlfons Sànchez: En aquesta època convulsa de crisi permanent, percebem un enemic no identificat al que anomenem mercats i del que patim continus atacs que no veiem vindre. La frustració que això genera resulta insuportable.

Per altra banda, Catalunya s'enfronta a uns personatges ben identificats, amb cares i noms coneguts, que podem veure fer declaracions feridores contínuament, menystenint la nostra cultura, el nostre sentiment com a nació, i emetent el missatge implícit que hem de seguir sent una colònia que aporta diners per a que els puguen continuar gastant absurdament en alleugerir el complexe geopolític d'una capital cada vegada més aïllada d'Europa.

L'avantatge de que continuen fent eixes declaracions és evident: és complicat insultar a tots els catalans i que no augmente més el sentiment independentista. Afortunadament sembla que no poden deixar d'insultar. I mentre això continue, el destí d'aquesta terra camina pas a pas a la llibertat. Així ha de ser. Deixem-los que siguen el que són. No cal res més, perquè el temps no juga al seu favor...

Josep Usó: Realment l’allau d’agressions desproporcionades amb que l’espanyolisme més ranci ataca està fora de lloc. I em recorda els colps que dona un boxejador noquejat, que ja no es guarda de rebre nous colps perquè en realitat està completament estabornit. En aquest sentit, és interessant anar veient les patacades que els provenen de tot arreu: Unió europea, que ara admet la denúncia contra l’impagable denuncia al simposi d’història, però de passada també contra els estranys contractes amb obligació per a les aerolínies de passar per Barajas quan entren o ixen d’Espanya. O el conflicte amb Gibraltar, que segueix cuejant, o el que tenen obert amb Xina, que ja veurem quines conseqüències té.

És per això, que jo estic neguitós. Perquè em fa l’efecte que des de l’altra banda no es tanca ja el combat. El que caldria, pot ser, és esquivar aquests 'colps de cec' i, a la primera oportunitat, donar el colp definitiu. Per exemple: data i pregunta. Jo crec que no caldria res més. I ja n’estic impacient. Hui ja estem a dotze. Dotze de desembre. Queda un dia menys per a decidir. I ara ja sabem tots què vol dir cada mena de 'país': independent, sobirà... És fàcil. Una pregunta clara i una data del 2014. Res més.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Un país és un plat de cocció lenta. De tant en tant esclaten coses, però quan les analitzes sempre veus que vénen de molt lluny.