Opinió
-
Un any
Vicent Partal
19.06.2007
-
Gustau Muñoz a Frankfurt
Vicent Partal
14.06.2007
-
La primera regió independent d'Europa
Vicent Partal
11.06.2007
-
Això és un circ
Vicent Partal
07.06.2007
-
La treva de l'alto-el-foc
Vicent Partal
06.06.2007
-
Fotografiats per Google
Vicent Partal
05.06.2007
-
Em sap greu, Elena P.
Vicent Partal
01.06.2007
-
Hi ha moviment
Vicent Partal
31.05.2007
-
M'agradaria que Joan Reventós presidís la Diputació de Barcelona
Vicent Partal
30.05.2007
-
Alcem-nos
Vicent Partal
29.05.2007
-
L'oportunitat del vot
Vicent Partal
25.05.2007
-
Què passa amb els mossos?
Vicent Partal
22.05.2007
-
Votar, també, contra les enquestes
Vicent Partal
21.05.2007
Vicent Partal
21.07.2008
De Vendrell a Bassas
El 10 de juliol de 1992 Jordi Vendrell feia seure a taula, a Catalunya Ràdio, Josep M. Terricabras, Modest Prats i Josep Murgades. Era el penúltim programa de L'Orquestra de la temporada i seria el darrer de la història. La direcció de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va decidir de tancar-lo d'una manera fulminant a instàncies d'un membre del consell d'administració proposat pel PSC i amb el vist-i-plau, que mai no he entès, del govern de CiU. Vendrell va desaparèixer de la ràdio perquè s'hi parlava de les tortures i detencions arbitràries de la Barcelona olímpica que la resta dels mitjans silenciaven. I també per haver usat l'expressió 'sociata'. No us enganyeu: la depuració no ve d'ahir. És un treball lent i persistent.
Aquells van ser uns dies molt durs. S'hi va detenir i torturar molta gent -tortures que avui no discuteix ningú i per les quals els tribunals europeus van condemnar el govern espanyol. Els mitjans, amb l'excepció d'El Punt, El Temps i algú més, van silenciar-ho tot, qualsevol acte o forma de protesta, fins i tot quan eren concerts multitudinaris. I a la porta de Catalunya Ràdio hi va haver gent manifestant-se, com ha passat ara amb el Bassas. Jordi no va voler fer del seu cas una bandera personal i ens va tocar als contertulians habituals, entre els quals jo tenia la gran sort de ser-hi, de recórrer el país canalitzant la indignació de bona part dels oients. Vendrell s'hauria de refugiar a L'Internauta, on el va trobar la mort i l'adéu al que havia estat la seua vida. Parle de fa setze anys i els 'sociates' mai no han demanat perdó, malgrat la condemna dels tribunals europeus, ni han intentat reconèixer mai que van perseguir de manera injusta un gran professional.
En una llibreta xicoteta que tinc a casa vaig deixar escrit un dia que tornava d'un d'aquells actes, fet a Girona: 'els socialistes no pararan fins a exterminar qualsevol rastre de crítica cap a ells, i no els importen gens els mètodes...'. Setze anys després encara continuen amb la feina. S'ha demostrat que eren Jordi Vendrell i Modest Prats i Pep Murgades i el Terricabras els qui tenien raó denunciant unes tortures intolerables. Però a qui li importa això? En canvi, l'espectacle olímpic, que va funcionar entre altres coses gràcies a la censura, els va colgar, i d'allà va néixer la llegenda d'un Pasqual Maragall que acabaria arribant a la Generalitat. El qui va organitzar el sarau, per cert, viu molt bé, orgullós supose del domini 'sociata' sobre els mitjans de comunicació d'aquest país.
Setze anys després de l'afer Vendrell, el PSC ha organitzat una xarxa tan espessa d'interessos mediàtics al seu voltant que respirar amb criteri propi comença a ser complicat. Contra en Bassas, tots ho sabem, hi havia una obsessió declarada, i és molt difícil discutir que la seua eixida no és normal. Ni que siga perquè fer fora una persona que dirigeix un programa que és líder d'audiència no és normal enlloc del món, encara que en aquest curiós país semble que siga ara ja una pràctica habitual. Amb la marxa forçada de l'Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, la maten una mica més, atiant el foc lent que fan cremar des de fa setze anys. Perquè li maten una miqueta més aquella essència que permetia a Vendrell i a Bassas, tan diferents l'un de l'altre, compartir micro, sintonia i oients. Se'n deia, se'n diu, pluralitat.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015