Votar, també, contra les enquestes

En campanya electoral les enquestes afecten l'opinió pública. Especialment perquè creen un desànim o una eufòria, a vegades no justificats. És el cas, per posar-ne dos exemples concrets, de les eleccions a les Corts Valencianes o a l'Ajuntament de Barcelona. És cert que l'aparició, aquest cap de setmana, de dues enquestes que pronostiquen el canvi a València ha alleugerit la pressió, però a Barcelona, a efectes demoscòpics, no es mou ni un full i els enquestadors ja es permeten fins i tot d'opinar sobre el futur d'una força tan essencial com CiU, ignorant, segons que sembla, que som els ciutadans qui decidirem diumenge amb el nostre vot.


Les enquestes marquen tendències i, en aquest aspecte, són interessants i normalment indiquen un estat d'opinió més o menys generalitzat. Però també intervenen en el procés que diuen que analitzen. Especialment quan no són netes ni imparcials, que és gairebé sempre. És una mica aquell efecte quàntic, segons el qual l'observador altera la realitat pel sol fet d'observar-la. Més o menys, i salvant les òbvies distàncies entre la política i la ciència.

Al País Valencià les enquestes, especialment la del CIS, van desanimar molta gent. Tanmateix, segons la lletra menuda de l'enquesta mateixa, la cosa no era tan clara. La del CIS, per seguir l'exemple, partia d'una base estadística de votants del PP més gran que no el nombre de vots que aquest partit va aconseguir fa quatre anys i reclamava com a base el vot a les eleccions espanyoles i no el vot a les eleccions valencianes. No sembla lògic, i evidentment això distorsiona el resultat en favor dels populars, però l'impacte del titular gros ja anava bé: Camps guanyarà. Divendres i diumenge, tanmateix, van aparèixer dues enquestes diferents i l'ànim tornava a l'esquerra. Amb precaució, això sí, perquè l'una era encarregada per una fundació del PSOE i l'altra pel diari més pròxim a aquest partit. Ens en podem fiar? Tant com de les que diuen que el PP arrasarà. Això és: ni sí del tot ni no del tot.

Especialment perquè tots sabem què és la cosa més important. Qualsevol anàlisi seriosa del procés polític valencià posa en relleu que l'abstenció de l'esquerra és molt alta i que, per tant, la variable més important és la d'aconseguir, o no, una alta participació, al voltant del 75%, que és allò que podria posar el PP contra les cordes i portar Ignasi Pla a la presidència de la Generalitat. I per això hem de ser conscients que únicament si acudim en massa a votar diumenge hi haurà la possibilitat d'un canvi polític. És així de senzill i de poc sofisticat. Adormir la campanya donant per inevitable el triomf del PP és una estratègia que afavoreix Camps i prou, però la derrota del candidat del PP no sols no és impossible sinó que és factible. A condició que els votants de l'esquerra i del nacionalisme no deixen passar una altra oportunitat de llarg, diguen què diguen les enquestes.

Una cosa semblant passa a Barcelona. Com deia fa uns quants dies Vicent Sanchis, arreplegant el comentari d'un dirigent del PSC, els socialistes es pensen que si presentaren un sofà també guanyaria. Fa prop de trenta anys que això és així i la Casa Gran comença a semblar perillosament una monarquia hereditària socialista (sense arribar als extrems de Corea del Nord). Cal recordar, tanmateix, que tan sols ho serà mentre els votants ho vulguen. La inevitabilitat de la victòria del PSC que les enquestes insisteixen a remarcar una vegada i una altra no és un designi diví ni ha de ser eterna. En el cas barceloní, a més, les enquestes solen fallar molt. Ni van encertar la gran pujada de Clos ni el seu ensorrament, per posar un exemple recent.

Però en aquest cas hi ha un component encara més sorprenent: la utilització de les enquestes per a pronosticar, més enllà de les eleccions, la mort política de CiU. Sense que la gent haja votat encara, assistim (jo, estupefacte) a tot d'articles i fins i tot d'editorials com el d'El Periódico d'ahir anunciant la fi de la federació nacionalista i repartint les restes del cadàver. Jo no sé què passarà diumenge, però em fa l'efecte que hi ha qui vol córrer massa. És evident que CiU molesta molt, especialment el Partit Socialista. Però és igualment evident, o més encara, que aquest país necessita una CiU forta, que no es pot permetre que el centre i la dreta es queden sense una referència nacionalista i en mans únicament de l'espanyolisme. En aquest sentit l'assetjament descarnat i salvatge als convergents que propicia en aquesta campanya l'entorn del PSC no és de cap manera innocent, ni circumstancial, sinó que representa un projecte clar a llarg termini, que és el mateix que sempre han tingut i que consisteix a marginalitzar tant com siga possible el nacionalisme. Però aquest assetjament també té una part, molt concreta, de circumstància. I és que Hereu no les té totes sobre els resultats de diumenge, i el model de CiU que representa Xavier Trias és el que molesta més els talibans del carrer de Nicaragua. Per això han maldat tant per no deixar ni una fissura respirable, sense ni esperar a saber si diumenge Barcelona continuarà en les seues mans o no.

Siga com siga, diumenge 27 la cita és amb les urnes i no pas amb les enquestes. I és això que importa. No es governa a cop d'enquesta, ni l'enquesta pot substituir les decisions dels ciutadans.

Dit això, si les urnes confirmen allò que ens diuen les enquestes direm enhorabona als enquestadors, o als orquestradors. Però ja sabem que, si s'equivoquen, com ha passat tantes i tantes vegades aquests darrers anys, les oblidarem ràpidament i llestos. Ells juguen també amb aquesta seguretat: ningú no els reclamarà mai cap responsabilitat, encara que el seu paper siga decisiu a l'hora de dissenyar la campanya i la seua influència, innegable, també a l'hora de votar.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet