Jefferson, Jeyson i Yhon

L'atemptat d'ahir al Líban contra tropes de les Nacions Unides és un senyal greu que les coses poden complicar-se molt contra una missió de pau que havia treballat bé ajudant a estabilitzar el país, sense ser percebuda d'una manera hostil fins ara. És una molt mala notícia. Però, personalment, he quedat molt sorprès per una qüestió marginal: dels sis morts espanyols en aquest atac tres són d'origen colombià. I sobretot m'ha sorprès de sentir, com a explicació, que el 9% dels soldats espanyols són immigrants, però que, en canvi, a les zones de combat poden arribar a superar el 30%.

Jefferson Vargas Moya, Jeyson Alejandro Castaño Abadía i Yhon Edison Posada són tres xicots colombians que ahir van trobar la mort al Líban, lluitant com a soldats de l'exèrcit espanyol al costat de tres joves més: Jonathan Galea García, Juan Carlos Villora Díaz i Manuel David Portas, aquests tres darrers nascuts a Espanya. Tots mereixen respecte per la manera com han mort. Però el respecte no ha de deixar sense respostes algunes preguntes.

Reconec que no havia parat gaire atenció a la presència d'immigrants en l'exèrcit espanyol. I quan dic immigrants vull dir gent que té permís de residència, però no ciutadania espanyola; que, per tant, pot allistar-se a l'exèrcit i lluitar sota bandera espanyola al Líban, per exemple, però que, en canvi, no pot votar a les eleccions.

Això sol, aquesta contradicció de drets i deures, ja em fa estrany. Però no són els soldats que m'inquieten, és clar. Allò que m'inquieta és la hipocresia de l'estat on visc. Més encara quan comences a observar dades molt torbadores.

Sembla que José Bono va obrir, el 2002, aquest camí, però va prohibir, alhora, que més d'un 7% dels soldats espanyols foren immigrants contractats. Aquest 2007 el percentatge ha pujat al 9%. I cosa pitjor: hi ha dades concretes que diuen que el nombre de soldats immigrants creix a mesura que creix el perill. A l'Afganistan, en els batallons més en contacte directe amb la guerra, hi ha fins a un 20% de soldats llatinoamericans. Al Líban, ja en vam veure una mostra estadística, ahir mateix que parla sola: tres de sis. Però tot s'explica. Segons la normativa que Bono va implantar el 2002, els reclutes immigrants sols podien anar a 'unitats de xoc', decisió que l'ex-ministre socialista justificava així: 'Volem reforçar-ne la identificació amb les forces armades i per això han d'anar a les unitats més exigents.' És cert que la normativa ara s'ha canviat i que poden anar a qualsevol unitat, però continuen essent molt presents en les missions de combat. Sempre que es tracte de llatinoamericans o de ciutadans de la Guinea Equatorial. Perquè, curiosament, aquesta via d'accés a la ciutadania espanyola en tres anys no s'ofereix als magribins (malgrat la retòrica sobre els lligams d'Espanya amb el Marroc i les unitats militars d'infausta memòria que hi hagué en un temps passat).

Durant molts anys hem vist i hem criticat que l'exèrcit dels Estats Units tinguera, en les zones de combat, una exagerada representació estadística d'afroamericans i de 'latinos', que implica que aquests col·lectius amb dificultats socials i econòmiques es fan servir, literalment, de carn de canó. Bé, doncs, sembla que això no passa als Estats Units i prou, i que l'exèrcit espanyol segueix, també en això, el camí marcat pel Pentàgon.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet