De manual: Rajoy és Honecker

L'Irish Times era un dels pocs diaris anglosaxons que veia amb un cert recel el procés sobiranista català. Però dimarts em va sorprendre amb la publicació d'un fantàstic editorial sobre el 9-N que exigia a Madrid que n'aprengués del procés escocès.

I llegint-lo vaig topar amb una imatge difícil de superar i que he decidit d'usar, tot esmentant-ne la font. Sobre la compareixença diumenge del ministre de Justícia espanyol, Rafael Català, l'Irish Times diu que les seues paraules el posen a l'altura 'd'Erich Honecker les setmanes abans de caure el mur de Berlín'.

Per si algú no ho recorda, Erich Honecker era el màxim dirigent de la difunta República Democràtica Alemanya, un home que mentre el mur queia encara es dedicava a repetir que allò no era possible i que els ciutadans de la RDA el volien dempeus i que vivien feliços i contents. 

L'Irish Times feia la comparança amb Rafael Catalá, però qui és Honecker de debò, pel càrrec que ocupa, és Mariano Rajoy. I ho va demostrar ahir en la compareixença de premsa. 

La resposta al desafiament català que Rajoy va oferir ahir és literalment un suïcidi polític d'Espanya, el no de tot. Per mi que no se n'estiga, és clar, però resulta impressionant —fins i tot a mi em resulta impressionant— de veure en quin món viu aquesta gent i de què és capaç.

La notícia excel·lent és que ahir Mariano Rajoy va liquidar tant una possible eixida negociada de la crisi com la tercera via. Ni referèndum acordat ni reforma de la constitució —perquè va deixar ben clar que el PP la impediria. De manera que ja no queda cap excusa.

Ara es tracta de passar unes quantes planes del manual de la independència. Perquè ara el xoc ja serà inevitable, no hi ha cap eixida possible. I ràpid. Oimés si l'estat comet finalment la turpitud històrica de processar el president Mas. Aquesta decisió catapultaria el suport a la independència i segurament també el suport al president de la Generalitat. Però sobretot seria una decisió capaç de desanimar definitivament els qui encara creuen que hi una solució que no siga la independència i, alhora, d'obrir-nos la porta a la comprensió i la complicitat definitiva dels altres estats europeus. 

Amb tot, he de reconèixer que és realment sorprenent que Rajoy ni s'adone que el mur ja va caient. Però, tal com va passar a Honecker, si de cas ja el despertarà el soroll... quan serà massa tard.

L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Ismael Calvet

Em costa molt de creure en tanta curtesa de mires d'un president d'estat, però em sembla impossible que passi amb tot un govern i amb tot el niu d'assessors que l'acompanya. És veritat que fins ara l'única jugada que ens han fet en contra amb una mica de cara i ulls ha estat l'enaltiment de Podemos, però em resisteixo a alegrar-me que siguin realment tan imbècils.

Algú, com diuen que fa el Mossad, podria estar atent per treballar sobre la hipòtesi més estrambòtica, que és que en realitat siguin molt intel·ligents i tinguin un pla definitiu per desactivar-nos? Per si de cas, dic.

Carles Balbastre

Diumenge vam obrir la porta per marxar. Rajoy hauria pogut, almenys, haver-nos preguntat perquè marxàvem i si volíem sopar abans. Però, com l'escorpí del conte, en la seva naturalesa està l'"ordeno y mando" i ens prohibeix de nou que marxem. Només ens falta creuar el llindar, apagar el llum i tancar la porta, darrere nostre, amb suavitatAfora fa bon dia.

Joan Josep Aguilera

Costa molt creure que siguin tan tanoques, crec que ho veuen tot dat i beneit i intenten salvar els mobles. 
Si s'atrevien a insinuar que potser ens podrien donar 1 € de més, els seus incondicionals se'ls tirarien a sobre. 
Ja s'ho faran.

Josep Sànchez

Hem de tenir en compte que, una situació com aquesta, no la tornarem a tenir si ens esperem a que es facin eleccions a Espanya. Malgrat la seva majoria absoluta, el PP, en aquests moments està amb una situació de feblesa absoluta. Podrit internament per la corrupció, mal vist i valorat dintre i fora de les nostres fronteres i amb pressions de tota mena perquè faci quelcom.

Si esperem als resultats de unes properes eleccions generals, la correlació de forces serà totalment diferent a l’actual, i ens haurem d’enfrontar o bé a una coalició PP-PSOE, o bé, a un altre formada per Podem i tota una sèrie de petits partits d’esquerres. En el dos casos, la dificultat per a arribar a un acord, seria enorme.

Per això, els nostres polítics han d’estar a l’alçada de las circumstàncies i plantejar de forma immediata unes eleccions amb la finalitat inequívoca de, un cop assolida la majoria parlamentària suficient, anar per la DUI i, desprès, si cal, ja negociarem el que s’hagi de negociar.

 

Alexandre Rialp

Jo diria que Rajoy no és Honecker, sinó que se'l fa. És cert que va arribar a afirmar que la memòria històrica és perniciosa perquè pot fer recordar als joves coses que tothom vol oblidar. (Dit així, de debò, paraula de Rajoy.) Això pot fer pensar que actua dominat per la pulsió atàvica dels ancestres, inconscient de la petja de la història que descrivia Eugeni Casanova en aquesta opinió contundent. Però jo diria que sap prou bé el que es manega, com ho demostra la tremenda eficàcia amb què aplica el seu pla de destrosses socials. D'altra banda, no pot ser del tot enze qui ha aconseguit sobreviure, des de l'ull mateix de l'huracà, al Prestige, a la guerra d'Iraq, a l'11-M, al Luis Sé Fuerte o a l'Ebola, entre tants escàndols més. No crec pas que es tracti d'un ximple incompetent, encegat per l'essencialisme, sinó d'un mercenari que fa el que convé al gran poder. Perquè jo diria que als qui el manen ja els està bé, la independència de Catalunya, en contra del que ens pensem: d'una banda, prescindir de Catalunya els permet assegurar una Espanya més governable pels partits d'ordre i minimitzar el perill republicà; de l'altra, la creació d'un nou estat els ofereix noves oportunitats de maniobres financeres. Ell, servicial registrador que els administra els béns i els procura beneficis amb eficient dedicació, es limita a complir les instruccions: “Esto de Cataluña, cuanto antes mejor. Ya sabes, a tu manera, simulando ser necio, y que surta efecto sin que se note el cuidado”. I aquí el tenim, fent-nos la feina. Ha de ser així. No pot ser que siguin tan ineptes d'ajudar-nos tant sense voler-ho.

Josep Jalle

Sovint oblidem una de les màximes de la Castella eterna “sostenella y no enmendalla”. És el que sempre han fet y segueixen fent. No han canviat. Impossible. Qui lentament a l’inici de la Transició, sostingudament desprès i acceleradament, exponencialment en els darrers cinc anys, hem canviat som nosaltres, el poble de Catalunya. Perdudes les grans pors, no passa rés, anem amb la directa, amb alguna ziga zaga, cap al mur que s’ha encletxat. Som humans però, finalment, fem que, el que ens dèiem per dins: prou! ... esdevingui realitat. Amb consciència de que no hi ha marxa enrere. Bàsic.

Josep Usó

La resposta de Mariano Rajoy a la carta del President Mas és d'antologia. Tal i com té el panorama, negar-se a tot és un anar del dret cap a una derrota absoluta. I la "roda de premsa" del seu deixeble Rafael Català la nit del 9N també indica fins a quin punt estan desorientats i amb moral de derrota. Segurament, només s'escolten a ells mateixos. I així està clar que sempre han de tindre raó. El problema és que ja no els escolta gairebé ningú enlloc. Enterrant qualsevol altra eixida per al Govern Català que passar per damunt seu, els obliga a fer-ho. M'imagine que a hores d'ara, les cancelleries de tota Europa i bona part d'Amèrica estaran ja bullint d'activitat, perquè el presumpte interlocutor els ha resultat autista. No és capaç d'entendre quan li parlen.
També és molt cridaner el fet que de la Consulta només malparlen, però totes les cadenes espanyoles de televisió van estar fent un programa especial de nit electoral. La "resta" de mitjans de tot el món, més de sis-cents, l'han considerada un èxit.
Així doncs, res de nou. A continuar amb el full de ruta. I, pel que fa als partits polítics, cal que estiguen a l'alçada. No es poden quedar ancorats en un passat que representen personatges de la talla de Rajoy, Sánchez, Rosa Díez, Duran, Sánchez Camacho i altres com ells. La comparació acabaria amb qui l'hagués de patir.
Per cert. Un detall. Em sembla molt dura però certa la comparació de Rajou (o del Ministre Català) amb Erich Hönecker; però segurament aquell parlava alguna cosa més que alemany; com a mínim, rus, dic jo. Aquests son monolingües del tot. Ni a això, arriben

Josep Blesa

Em fa la impressió que sols tenen el recurs de la por, estimats amics. Saben que tenen 3/5 del seu parlament. I aquí é son s’encroquen amb la torre, el cavall i la seua llei. No saben ni han sabut negociar mai res. A tenor de la seua història. Res de cultura del pacte. L’ADN genètic en l’antigor i “constitucional” en l’actualitat mostrat sempre: és la doble espiral  de “terra cremada”. Amb mi o contra mi. Pretenen acovardir a Ortega, Mas o qui siga. Però crec que encara els hem d’estintolar més. Han tornat a la “dimonització” d’un representant com si d’un tribunal de la santa inquisició es tractàs, com si fóra el “butoni”. Perquè per molt que parlen dels “catalans”, a d’ells els importem una bleda. Senzillament parlen per a la seua parròquia i a d’algun indocumentat de la nostra. Ma mare huitantanària, franquista de tota la vida, s’ha escandalitzat en sentir-li la ceguesa a dir que 2/3 dels catalans no volien la independència. La “majoria silenciosa” de nou. Quan el cens normal del principat és de 5’5 milions. 2’3 milions no és un terç dels possibles votants. Ni d’aritmètica de batxillerat, en saben, m’ha dit. I hi n’ha reblat amb clau roent: “menteixen més que alenen, i alenen més que els porcs”. Recorde fa uns anys quan atacaren el gran blocaire de VW, en Marc Belzunces, per negar-se a col·laborar en unes eleccions com a membre de mesa, al·ludint raons de consciència, i poc després, fou demandat, crec, per la fiscalia espanyola. Aleshores diguérem que mai més cap compatriota quedara inerme davant dels poders de l’estat colonitzador. I ara vos torne a demanar el mateix. Per amor al proïsme...serem “Com un puny”.         

Joan Guasch

Si, podrien jugar amb les nostres pròpies debilitats, però fa tot l'efecte que a Espanya s'està vivint realment el final de la transició i l'inici de ves a saber què. El partit ara en el govern de l'Estat s'està descomposant d'una manera tan ràpida que, sincerament, em sorprèn. Perquè l'afer català és només un dels afers que els fan trontollar, i a dins l'hi ha crescut, perquè l'han deixat, un tumor ultradretà d'aquells que retrotrauen a les èpoques més fosques d'Espanya. I això a qui més mal fa és a ells. Però és que és tot el sistema de partits que està en descomposició o en reestructuració. Aquests dies no paro de recordar l'article que vareu publicar que explicava com va ser la pèrdua de Cuba, i no em puc creure que, més cent anys després, estiguin actuant igual, ara sense exèrcit. La veritat és que no hi volia pensar massa en com es va esfonsar el mur, perquè no hi ha dos processos iguals, però una llumeta dins meu esperava un gest, aparentment sense importància, fins i tot discret, però que actués com un efecte papallona. Voleu dir que ja som en aquest punt? Ostres!

Octavi Monsonís

Rajoy és cert que crema etapes. Es nega a negociar i mata els somnis federalistes. Prefereix la honra sin barcos a los barcos sin honra. Molt castís i propi de l'Espanya eterna.
Deixa, doncs, la independència en mans dels catalans en exclusiva. Exactament al mateix lloc on era.
També el PSOE crema etapes negant l'estat català federat a Espanya. I Podemos encara no ha badat boca perquè no té res a dir.
Ara bé, les presses no són bones companyes de viatge, no obstant cal posar dates i entremig preparar el terreny intern i extern. És a dir, tenir a punt la hisenda, el sistema de jubilacions, la seguretat social, els mitjans de comunicació, etc., i establir els contactes internacionals, amb estats i amb organismes internacional com l'ONU i els organismes que en depenen, la CE, l'OTAN, etc.
I, per descomptat, posar-se els partits d'acord en el full de ruta.

Amilcar Albert

Efectivament, pense que estem assistint a l'enterrament de l'España carpetovetònica i caspossa hereva dels rancis antecedents del 36 i continuada amb l'exemplar transició espanyola pels partits nacionalistes espanyols, amb es suport del nacionalisme de curt termini català i basc. La corda de la joguina s'està acabant i amb el "no" permanent a tot encara s'accelerarà més el final. No calen doncs, més cartes ni més negociacions, ni esperara més d'uns que res volen cedir ni negociar. Cal tirar pel dret. Eleccions amb un punt programàtic en el programa de cada partit per formar un nou estat.
Tot i la calfonada de Camacho, pense que els fiscals estan posant el fre, sobre el processament de Mas. Els fiscals perquè quedarien, com ja ha quedat el Consttitucional, com les titelles útils d'un govern podrit per la corrupció i incapaç. I el govern perquè, errada rere errada, se n'adonen del reforç que açò suposaria perquè l'independentisme continue creixent.
Fem el soterrar quan abans, passem pàgina i comencen un nou capítol. Jo com valencià, si així ho permet el nou estat català, canviaré de nacionalitat tan prompte com puga. Me negue a seguir pertanyent a un estat fracassat econòmica, política i socialment; , esquilmador dels països que han ocupat i que els han fet fora farts del robatori al que han estat sotmesos;  i aniquilacionista i exterminadors per dels diferents.

director@vilaweb.cat

Ara cal passar unes quantes planes del manual de la independència. El xoc ja serà inevitable. I ràpid.