Anem apanyats

Que som en un atzucac és indiscutible. Que no sabem com eixir-ne també. Que la previsible decisió del constitucional trenca el joc dels acords de la transició em sembla que resta fora de dubte. Tampoc no tinc el menor dubte que cal repensar, i alguna cosa més, què som, què fem ací i on volem anar. Dit tot això, el desconcert de la classe política em destarota. Molt.

Vam entrar en aquesta espiral boja quan es va tancar el pujolisme. Començava a ser clar que aquell camí ja no donava més de si. El president Maragall es va creure que podria transformar Espanya i aquesta Espanya que ningú no podrà canviar mai va acabar expulsant-lo, a ell, de la presidència i del seu partit. El Parlament de Catalunya va somiar alt, però de seguit vingueren totes les rebaixes. L'actual president Montilla, quan no feia ni hores que havien aprovat l'estatut, ja presentava esmenes a Madrid. La de Mas, poques setmanes després a la Moncloa. I tota la resta. Fins a aquest acord de finançament tan lluny d'allò que havien dit que passaria. Pobre.

Ara, aquest estiu, aquest agost, el desconcert de la política catalana ha arribat a cotes insuperables. De primer que si hi ha manifestació; després que si ha de ser preventiva o post mortem. Ve en Carod i treu pit i diu que cal pressionar. Arriba en Montilla i el fa callar amb una sola frase. I el vice-president calla, que és la cosa que impressiona. Calla com un mort. I els del seu partit, encara no he aclarit si opten per la prevenció o per la cura. I apareixen tot de sobiranistes, de tot arreu. N'hi ha que diuen que no ens hem de manifestar en favor de l'estatut, sinó per la independència, si no volem ser uns traïdors. I n'hi ha, amb Òmnium al capdavant, que diuen que l'una cosa no priva l'altra i que no podem acceptar la burla que ens proposen.

Que no la podem acceptar? No l'hauríem d'acceptar! Però, xiquets, ja ho ha dit el president Montilla: callaran i intentaran la via de... Jordi Pujol! Perquè això que ens proposen com una gran solució, aquest presumpte Pla B, no és sinó mirar de fer allò que ja feia en Pujol quan manava... ja fa uns quants anyets. La retòrica que acompanya tan minsa rebel·lió diu que caldrà revisar la relació amb Espanya, però, de propostes cap ni una. Peix al cove i a aplaudir.

I nosaltres mirant-nos-ho amb cara de desconcert. Què voleu que diga? Sóc dels qui creuen que són els partits catalans que haurien de fer una proposta tan unitària com fóra possible a la població. Però, si la proposta, després d e batalles tan dures, és que un senyor que es diu Montilla prove de fer de Pujol, anem apanyats. Francament.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet