Un curs poc corrent (IV). A la valenciana.

La decepció per la victòria indiscutible del PP valencià ha tingut, d'afegitó, la crisi desencadenada dintre el PSOE i, especialment, dintre Compromís. Passat el parèntesi de l'agost, i amb la vista posada a les eleccions espanyoles, la confrontació entre el sector d'Esquerra Unida dirigit pel PC i el sector d'Esquerra i País (que té el suport del Bloc) ha portat la coalició a un pas de la ruptura. Una ruptura en què hi ha en joc una bona part del futur de l'esquerra valenciana.

La barrera electoral del cinc per cent per a entrar a les Corts Valencianes és un obstacle molt notable a la pluralitat que, en les darreres eleccions, va portar Esquerra Unida i el Bloc Nacionalista a un pacte interessat. Ara, si no l'hagueren signat, segurament que el parlament valencià s'haguera convertit en una cambra bipartidista PP-PSOE. La voluntat de sumar tants vots com fóra possible per fer fora el PP del govern es va manifestar amb claredat en molts sectors de la societat civil valenciana, que van pressionar els partits perquè abonaren el Compromís pel País Valencià. Però la realitat resultà molt més dura que no semblava i la sintonia entre els signataris molt menor d'allò que explicaven de portes enfora uns i altres. I a la primera de canvi l'acord s'enfonsà. S'enfonsà per la intransigència i la poca traça del partit comunista, però també per l'afany dels altres d'apartar-lo del lloc que ocupa. Tots tenen les seues raons, sens dubte, però fora dels cercles més partidistes la decepció és palesa: la decepció i la desconfiança.

Decepció i desconfiança amb la qual hauran de lluitar tots dos contendents des d'ara, perquè aquest és un procés que s'arrossegarà quatre anys, i en què és evident que hi ha en joc molt més que el simple capdavanter del grup parlamentari. Hi ha en joc dues opcions de futur, a l'esquerra del PSOE: la dels qui es proposen de continuar com fins ara, amb la preponderància d'una esquerra més o menys plural, dins la qual el nacionalisme és un accent. I els altres volen que el nacionalisme en siga l'espai substancial. El 'quid' del debat està a saber si, tal com hom assumia fins ara, és Esquerra Unida la locomotora capaç d'arrossegar més enllà del cinc per cent, o si el seu temps ha passat i Bloc i Esquerra i País poden fer que una nova locomotora, clarament nacionalista, arrossegue més enllà del sostre pactat, en un cert moment, per PSOE i UCD, precisament contra el nacionalisme. Si funciona l'invent tot seran elogis a l'enorme visió de futur de la jugada. Però pot fracassar.

De moment la manera com s'ha trencat el Compromís confereix als nacionalistes una imatge d'aprofitats, i als comunistes una de dogmàtics, que no ajuda ni els uns ni els altres, si bé tan sols les eleccions d'ací a quatre anys acabaran d'aclarir, segurament, el panorama. Mentrestant, al març de l'any vinent hi haurà una primera prova, a la qual supose que es presentaran separadament els dos blocs en disputa. Prova, per cert, que també servirà per a mesurar si l'electorat oblida prou ràpidament els mètodes poc elegants que han fet servir uns i altres.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet