No era tan ideal, no

El magnífic reportatge de Xavier Montanyà sobre Xavier Vinader, que TV3 va oferir despús-ahir, posa en relleu les ombres més obscures de la transició espanyola. Si no l'heu vist, us el recomane. És contingut en les formes, però radical en el fons. La transició espanyola, que ens van vendre com una transició modèlica, en tenia ben poc, de modèlica. La pervivència de l'estat franquista, sense Franco, i després l'assumpció per part del PSOE de la guerra bruta il·legal --el pitjor llegat de la dictadura-- obliguen a repensar tot aquell període. L'escena en què Felipe González diu que la democràcia es defensa a les clavegueres, vista avui, fa vomitar. Però, vista el dia que la va dir, a mi em va fer molta por. Me'n recorde perfectament.

Però cal entendre quina és la base d'aquesta decepció. I la base és que la transició no va ser una ruptura, sinó una derrota atenuada de les forces democràtiques, que es van trobar obligades a pactar amb el franquisme. Aquesta és la diferència amb Portugal o Grècia, aquesta és la diferència amb Alemanya. Ací no es va derrotar el franquisme. I la transició es va dissenyar amb una doble lectura: aparentment era la derrota del règim, però a la pràctica era, també, la salvació dels seus. El cas més clar, la llei d'amnistia, que vam viure com un triomf democràtic i que, tot i que va ser un cert triomf democràtic, amb els anys es va veure que era especialment una llei de punt final destinada a protegir els franquistes. Es pot comprovar encara avui, en ocasió de la querella argentina.

No parle, doncs, d'un passat remot. Aquesta setmana PP i PSOE han impedit que s'il·legalitzassen els partits feixistes i d'extrema dreta. També aquesta setmana l'ONU ha tornat a exigir al govern espanyol que reobri les fosses on jauen, encara desconeguts, els morts de la República. I, per acabar d'aclarir a qui fa costat l'estat, aquesta setmana hem vist com un diplomàtic espanyol retia homenatge a una unitat nazi, la División Azul. I no ha passat res.

L'any vinent farà quaranta anys de la mort de Franco i, per tant, del fracàs de la transició. És evident que, venint de la dictadura, el règim juancarlista era millor. Però, vist amb la perspectiva d'avui, i sobretot des de la possibilitat de ruptura real que significa ara la independència, es fa difícil de no preguntar-se com és que, com a país i com a ciutadans, hem aguantat tant sense prendre cap decisió forta i rotunda. I la veritat és que moltes de les respostes possibles són molt tristes i molt inquietants.

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Feliu-Joan Guillaumes

Sóc el diputat que va tenir l'honor  de presentar la Proposicio no de Llei sobre partits feixistes i totalitaris, la veritat és que la proposició no pretenia il·leglitzar els partits d'extrema dreta, ni tan sols els feixistes (aquets són legals a molts llocs d'Europa) .... ens conformavem ( si més no d'entrada) amb molt menys, amb coses de sentit comú, que es fan a tota Europa: voliem que es revises el registre de partits polítics per detectar tots els que feien apologia de l'odi racial, de la violència, de l'homofobia o qüalsevol altra forma de discriminació, i enviar aquets als tribunals demanant la seva il·legalització, també modificar les normes cara a estar atents a noves inscripcions. Es pot demanar menys?, hi ha alguna democràcia que no tingi aquesta mena de controls?.

Degut a la maniga ample de la normativa espanyola, Barcelona s'ha convertit en el principal centre europeu i gairebé mundial, de difussió de propaganda d'aquesta mena; mentrestant l'uus de simbologia nazi a Alemanya és un delicte (àdhuc en un joc d'ordinador), a Italia ho és el simple fet de fer la salutació feixista.

Aquí (sóc a Madrid) res de res, el més angoixant, el que em va semblar més sinistre però, va ser l'abstenció del PSOE; com m'he identificat avui ambel seu Ediitorial! : Hi ha qui veu que hi ha quelcom de terriblement anormal en tot això .... i el mal ve de la Transició.

Víctor Serra

Estic d'acord a mitges. Ara vist en perpectiva, em sembla molt clar que la transició va tenir uns primers anys del 76 al 81, on algunes coses es podien haver fet potser una mica millor però Déu n'hi do el que es va progressar en un context extraordinàriament difícil. Vàrem passar d'una dictadura a una democràcia, Vam veure coses que ens pensàvem que mai veuriem, com la restauració de la Generalitat, poder votar en eleccions lliures i a qualsevol partit, poder incororar el català a l'escola amb tota normalitat. Penso que tot això fa grans als que varen saber canalitzar els desitjos de la societat d'aquell moment. No es podia fer una ruptura sense posar en risc tot el procés i el més important era consolidar la democràcia.
Ara bé, un cop fracassat el cop del 23F i amb l'aclaparadora majoria absoluta del PSOE del 82, era el moment d'aprofundir en els canvis, de trencar definitivament amb el franquisme de fer un Estat nou, de fer neteja a fons de cosos de seguretat, de judicatura d'alts funcionaris franquistes.  Es veritat que ETA no hi va ajudar gens, però el PSOE va tenir l'oportunitat de liderar l'autentica ruptura i no ho va fer. Felipe Gonzalez i sobretot el nefast Alfonso Guerra en son els màxims responsables.
Si avui el franquisme ha pogut renàixer fins a ser majoritari en les estructures de l'Estat espanyol, ha sigut pel que es va fer malament des del 82. Aleshores mai hauriem pensat que això fos possible. però aquí ho tenim .
Ah, per cert, és el proper 20N que farà 40 anys de la mort de Franco. A veure si el 27S  aconseguim uns resultats prou clars per poder celebrar aquests 40 anys, com l'any 1 de l'autèntica ruptura.

Josep Blesa

Benvolgut director: no m’agrada que es malparle i es concentre en un període de la nostra historia allò que succeí entre 1939 i 1975. Això sols és una petita baula de tota la cadena de malvestats que ha passat aquesta societat des de fa molts segles. 36 / 546 ->(2015-1469) = 6,6% d’un calvari continu. Expulsions de jueus, de xuetes, de moros, colonitzacions a d’altres pobles indefensos, germanies, imposicions religioses, divisions territorials de la “llesqueta per barret”, persecusió dels prohoms de ciència i pensament crítica com ara Lluís d’Alcanyís, Miquel Servet, Joan-Lluís Vives, Cristòfol Colom, etc.  Persecució cultural, “Tribunals de la Santa Inquisió”, persecució al comerç, a l’intercanvi, imposició de model únic universal per “catòlic”. Enaltiment dels col·laboracionistes nostrats i caça de bruixes continuada. Cervera, València, Montcada de l’Horta, Tortosa, Calvià  com a “cau de lladres” forasters.  Bombardament i assetjaments continuats de ciutats com València (d’ací les L de Lleial de l’escut per dues vegades), Borriana,  Sagunt, Xàtiva, Barcelona, Vila-real, Tàrrega, i Tortosa per on sempre “tallen” la connexió Alacant-VLC-Castelló- TGN-BCN- Perpinyà des de fa molts segles. Berwick, Fiz Stuart-Espartero-Martínez Anido-Narváez- Primo de Rivera-Franco, Milans del Bosch, o el CNI? Què més ens en dóna?  Setmanes tràgiques, tancament d’Alts Forns de Sagunt o RTTV, IB3, La Corpo, Corredor mediterrani, etc.

Ja t’avance, com a fill de familíes franquistes españoles, s’esteu equivocant greument en usar l’angular petit per molt recents que estiguen les nafres. I com a arquitecte et recordaré aquella frase d’En Martí Domínguez i Barberà: “Quan els hòmens no poden parlar, parlen les pedres”. I les pedres d’aquest país criden “enrabiades” des de The Cloisters a Nova York fins a les del castell de Santa Bàrbera d’Alacant.  L’espoliació continuada i la persecució cultural sols emmascaren la cara oculta d’una conducta persistent feta realitat perenne. Des de la “Batalla de València” de finals dels 1970’ la màscara els caigué a terra.  I nasqué allò tan persistnt entre nosaltres de “caixa o faixa”. I ara no hi fallarem. L’aparent confusió “d’ellos” sols és el fruit madur de les nostres certeses.        

Lluís de Yzaguirre

Ens pregunta Vicent Partal com hem aguantat tant; amb l'afegit meu que la jugada de vendre'ns una victòria del règim com si fos una derrota seva que en realitat era la nostra derrota, ens la varen repetir amb el suposat fracàs del cop d'estat de Tejero, inici de la imparable i inacabada retrotransició. Marxem d'un cop!

Joan Guasch

Quan va morir Franco jo tenia tretze anys, per tant vaig tardar una mica a entendre allò que van anomenar transició. Entenc que la majoria de persones estiguessin contentes per iniciar un període democràtic i poder respirar una mica, però Espanya és un país que no ha viscut mai períodes democràtics homologables a altres paisos occidentals i, quan n'han tingut l'oportunitat, l'han acabat en una guerra civil. I una altra característica espanyola és que no ha entrat mai en cap de les guerres mundials i, per tant, no s'ha vist obligada a canviar de manera de ser, ja sigui per guanyar o per perdre; per això la gent és submisa (amb el que ha passat amb la banca era per cremar-ne uns quants), està acostumada a l'autoritarisme i, sobretot unes determinades generacions, viuen encara amb la por impregnada en la vida quotidiana i aquesta por l'han traspassada als fills que, en gran part, l'han transformada en indiferència, en tansemenfumisme. Per això es troba tan natural que l'extrema dreta (la causant de milers i milers de morts), s'hagi integrat tan fluidament en un parit com el PP (i en part del PSOE sens dubte) i que la politització sigui tan baixa. Ara hi ha un petit aire de canvi, però és aparent. Podemos vol anar a substituir al PSOE i potser Ciutadans-Ciudadanos al PP, peces de recanvi per a una maquinària estatal que continuarà sent la mateixa de sempre. Només trencant l'Estat ens en podem sortir, els catalans per la part que ens toca i els espanyols demòcrates, que també n'hi ha, per la seva.

Joan Miquel Monjo

Com casi sempre, l'editorial broda la situació. Lo terrible d'això, és que els que la llegim i ho entenem, ja ho sabem el que explica, el que seria necessari es que la gran massa amorfa que una vegada i una altra dona el poder als partits col.laboradors necessaris i còmplices del feixisme se n'adonin i a mes actuin, votant partits que facilitin el camí cap a la democràcia.

Evidentment, a dins l'estat espanyol aquest camí pens que és imposible, així que hem de sortir tan prest com sigui possible

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Aparentment la transició era la derrota del règim, però a la pràctica era, també, la salvació dels seus.

L'any vinent farà quaranta anys de la mort de Franco i, per tant, del fracàs de la transició espanyola.