I si David Fernàndez fos conseller?

Som en un moment en què el seguiment microscòpic dels debats ens fa perdre sovint la perspectiva. Avui és dimecres. Divendres els partits polítics catalans es van tornar a posar d'acord a impulsar la consulta i mentrestant ja han aparegut tres debats o quatre sobre què caldria fer i com. Ja ho sé, que és inevitable. Parlem-ne, doncs, però mantenint la perspectiva oberta, la mirada llarga, que és la fotografia de la unitat.

Ahir la CUP va tornar a posar sobre la taula el debat sobre quin govern ha de conduir Catalunya cap a la consulta: va demanar a ERC que entràs al govern actual i, a més, explicà que ja li ho havia dit en la reunió de divendres. Jo no ho acabe d'entendre. Vull dir que no entenc que la CUP demane a un altre partit que entre al govern. Fins i tot des de la perspectiva del front unit en favor de la consulta se'm fa estrany. Però, posats a parlar de consolidació del govern, el debat em sembla que hauria d'anar més enllà.

Jo crec que un govern d'unitat serà indispensable en el moment final, que ara mateix no sabem encara quin és. Però per això mateix cal encertar bé el quan i el com. Perquè, a diferència d'això que es comentava ahir, jo sí que veig una possibilitat per a la CUP, o Iniciativa, de ser-hi.

És el format Tarradellas, el dels consellers sense cartera. Quan el govern espanyol va reconèixer que Tarradellas era el president de Catalunya, elegit el 1954, ell va tornar a Barcelona en una situació d'excepcionalitat que és la situació més semblant a la d'ara. I va crear un govern amb dotze consellers, cinc dels quals no tenien cartera. És a dir, que no tenien responsabilitat de govern. I poca broma amb la llista perquè els cinc consellers sense cartera eren precisament els cinc grans líders del moment: Antoni Gutiérrez Díaz (PSUC), Jordi Pujol (CDC), Joan Reventós i Josep Maria Triginer (PSC) i Carlos Sentís (UCD). Al costat d'aquests cinc consellers, que no tenien cap responsabilitat sobre el dia a dia, hi havia set consellers més, aquests sí, amb responsabilitat sobre l'economia, la cultura, la governació o les obres públiques. Aquest govern només va durar del 1977 al 1980 i els cinc consellers sense cartera s'hi van mantenir des del principi fins a la fi.

La figura del conseller o ministre sense cartera no és gens estranya. De fet, és bastant habitual a tot el món. El ministre sense cartera normalment resta dispensat de les feines rutinàries del càrrec per a concentrar-se en el debat i en la direcció política. I no es responsabilitza de l'acció de govern ni n'és solidari necessàriament. Pot votar en les deliberacions del consell, però sobretot pot participar en les discussions i evitar així la manca de coordinació o les males interpretacions. 

A Dinamarca, per exemple, en van tenir durant la guerra i a Portugal, després de la revolució, ho van ser Mario Soares o Alvaro Cunhal, representant políticament les forces principals. Fins i tot hi ha llocs on és norma: des del 1949 Alemanya té sempre un ministre sense cartera 'per a afers especials', el 'Bundesminister für besondere Aufgaben'. Israel és un país on les coalicions de govern solen ser molt complicades i on, per tant, gairebé sempre hi ha ministres sense cartera. A Noruega nomenen ministres sense cartera —Karl Eirik Schjøtt-Pedersen ho era fins ara fa poc—, quan és especialment important de coordinar polítiques, fins i tot dins un mateix partit. Al Regne Unit els caps del partit en el govern solen ser ministres sense cartera, per a coordinar l'estratègia entre la formació política i el govern. És el cas, actualment, de Grant Shapps.

Em permet doncs de fer el suggeriment. Quan arribe el moment, que insistesc a dir que no sé si és ara, al país li podria ser útil de recuperar la fórmula Tarradellas i que el govern de la Generalitat fos com més plural millor. Amb consellers amb tasca executiva dels partits que se'n vulguen responsabilitzar i, al costat, consellers de la CUP, d'ICV, de qui siga, sense cartera, sense responsabilitat sobre la tasca de govern, amb llibertat màxima per a criticar-la, però situats al nucli clau del país, per fer anar les institucions totes a l'una.

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)

Maria Carner

Trobo que una de les grans coses d'aquest moment que estem vivint és el respecte que es tenen les forces polítiques. Això és molt important pel país. És evident que un votant d'Unió mai no podrà sentir-se còmode amb un de la CUP ni viceversa però si els dirigents dels uns i dels altres, i de tots els altres partits, són capaços d'entendre que hi ha una part del camí que és obligatori que facin junts aleshores no tenim res a témer.

Fa dies, per exemple, el debat sobre el capitalisme que van protagonitzat Mas i Fernàndez al Parlament va ser d'un nivell excepcional. Però estic segur que hauria estat molt més àcid si no fos perquè han entès a entendre's entre ells i a respectar-se.

Pep Agulló

Tard o d’hora hi haurà d’haver un govern de concentració, o d’unitat, però cal filar molt prim pel tempo en que es materialitza. La clau està en la voluntat d’enfrontar-se amb l’estat, amb la seva legalitat. Si això fóra així, aquest govern d’unitat no tan sol serà necessari sinó que ens portarà a la victòria. Necessitem que els nostres representants estiguin a l’alçada de les aspiracions de la ciutadania. Si hi ha polítics que s’omplen la boca de que hi haurà consulta (sí o sí) el 9-N, però cedeixen a cada pas a les amenaces d’Espanya, no serà positiu formar aquest govern de concentració perquè només serviria per esbombar-lo. La societat civil no ho perdonaria. El que volem és que els nostres representants majoritaris al parlament donin ja d’una vegada el pas cap a la ruptura amb l’Estat amb totes les conseqüències. Volem votar el 9-N. No hi ha revolució sense herois. Molts funcionaris i alcaldes ja s’han presentat voluntaris per actuar en contra de les lleis espanyoles. No hi ha excuses.

Clara Sobera

Aquesta teoria està bé però segueixo sense entendre què fa ERC. Entra o no entra? Ara ho demana, ara s'ho fa demanar? 

Joan Corcoy

Del tot d'acord amb la exposició. Crec que fins i tot podrien entrar-hi altres personalitats però, això si, 100% independentistes. En quant al moment, l'hauria de decidir el Sr Mas; quan ell, amb el govern actual no se'n vegi capaç de tirar endavant la Consulta. 

Josep Usó

Ara mateix, el ritme és tan ràpid que es fa difícil seguir l'actualitat. Possiblement, siga imminent un canvi en el Govern. I és fàcil que hi haja ministres sense cartera o que n'hi haja de més partits polítics. Fins i tot em sembla possible que n'hi haja sense militància en cap partit. De tota manera, de moment, prima la unitat i el seguir endavant malgrat els brams dels "altres". Que cada vegada està més clar que bramen però no poden fer res més. I olta gent ja estem perdent la por que ens quedava. Només falten trenta-dos dies per la Consulta. Ara ja es pot considerar un compte enrere.

Octavi Monsonís

La crida de les CUP a ERC perquè entre al govern de Mas em sembla enormement positiva i cal valorar-la des d'aquesta perspectiva.I això per diverses raons: demostra, en primer lloc, l'enorme generositat d'un partit en principi anticapitalista que, en lloc d'acaparar poder per a si mateix, el que fa és abonar que s'alien partits més acostats ideològicament amb la finalitat de garantir el 9 N. En segon lloc, mostra la maduresa política d'una formació molt d'esquerres que xafa terra, que encerta en la diagnosi dels problemes i que hi proposa solucions. I en tercer lloc, sense abandonar ni un bri de la seua ideologia, els seus dirigents es mostren a l'alçada de polítics ferms ideològicament, seriosos i amb sentit d'estat.Per tot això, al meu entendre la proposta és molt vàlida i gens estranya.És una sort per a Catalunya tenir aquesta mena de polítics.
Pel que fa a la idea dels ministres sense cartera que proposes, Vicent, seria bo que els partits pro-consulta la prengueren en consideració. és una bona idea i, per descomptat, molt útil de cara enfora principalment. La imatge d'un govern on és tothom indica el màxim compromís dels partits per la realització de la consulta, partits que no s'escagassen davant les prohibicions i les amenaces. Ara bé, tinc els meus dubtes que tots els partits hi vulguen, i pense més en Iniciativa que no en les CUP. Però, si arribat el moment, cal que siguen tots al govern, els partits hauran de deixar en segon pla els interessos de partit perquè ocupen el primer lloc els interessos del país. Esperem-ho.
Ah, i els partits? Ja han començat la campanya pel Sí-Sí?

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Quan arribe el moment, al país li podria ser útil de recuperar la fórmula Tarradellas i que el govern de la Generalitat fos com més plural millor.