Opinió

 

<9/72>

Pere Vilanova

10.04.2015

Era tossut, en Vinader

La darrera vegada que vaig veure Xavier Vinader va ser amb motiu d'una altra desgràcia terrible, la mort en tràgic accident de Paco Elvira, amic comú des que --com es deia abans de l'accés de Felipe VI al càrrec-- 'el rei era caporal'. Va ser un acte peculiar. Amics, companys, periodistes, fotògrafs ens vam trobar en un local d'un tros de carrer on abunden estudis de fotografia i sales d'exposició. En Xavier i jo ens vam posar en un racó de la taula on hi havia un magre refrigeri i, amb l'excusa que es trobava confinat a la seva cadira de rodes, va arreplegar quatre entrepans i una ampolla de vi. I allà vam fer el dol d'en Paco.


Algunes de les trobades recents van ser, en canvi, a casa de Ferran Sales, excel·lent periodista massa aviat pre-jubilat, i que sovint concentra a casa seva tota mena de 'exiliats' de moltes causes perdudes: des dels temps de Bandera Roja i el PSUC, a tots els qui hem comès l'error d'haver agafat 'la síndrome de Jerusalem'. Jo ja m'entenc, i en Sales també. Amb Paco i alguns altres, vam fundar el 1972 un 'tinglado' que es deia API (Agencia Popular Informativa), i de la qual es distribuïen il·legalment materials i fotografies antifranquistes, alguns dels quals arribaven a París i circulaven àmpliament. Ara serà motiu de merescuts homenatges d'amics i col·legues de feina, però també de mitjans diversos que li han escatimat l'espai. És la vida i en Xavier en feia sarcasmes.


Què tenia Xavier Vinader? Tossuderia per a donar i per a vendre, una vocació per a fer periodisme de veritat, d'aquella que ell mateix deia que se n'havia anat i no tornaria, i un valor a prova de bomba (mai tan ben dit, perquè li'n van posar dues). Tot això carretejat per un físic que per a molts altres hauria estat un handicap insuperable. Durant anys amb les seves crosses, i després amb la cadira de rodes. Heu provat mai de manifestar-vos (quan fer-ho era prohibit) en aquestes condicions? Després l'exili, la presó (després del 23 F!) i un indult mai tan merescut. Un home valent i íntegre, d'una peça. Mereixeria el nom d'un carrer.

Editorial