De prestidigitacions i de la independència que volem

Jocs de mans. Mira on venerem. Escrivia, al juliol, “els governants malden gairebé sempre per mantenir-se al poder i guanyar mesos, anys i panys i llonganisses...”. Ho feia sabent de la bona fe de persones que respecto i estimo que no han defallit a atorgar confiança a la direcció política de CiU i al president de la Generalitat en aquest procés ardu cap a la ruptura que implica l’exercici de la independència. Ruptura, en primer lloc, perquè la independència està associada a un trencament d’estructures polítiques, econòmiques i culturals. I això costa.

El problema d’endarrerir les eleccions té a veure amb la vivència del temps, tan distinta, d’un ampli sector social precaritzat respecte a la que en tenen uns dirigents polítics que viuen i treballen en unes altres condicions. Un nombre molt elevat de persones de la nostra societat les està passant més que magres en el dia a dia de la supervivència –cal projectar el pou esgarrifós de l’infern social de la misèria en l’estadística?–. I això demana encaminar la il·lusió del canvi amb pressa, perquè a tots els nivells cada ajornament perpetua una desesperació que no es resol fàcilment respirant fons mentre llencem el calendari sencer per la finestra.

Sabem que l’endemà de la independència no s’esdevindrà el paradís de la llibertat i la justícia social, però hi serem més a prop en la mesura que ens aproparem a l’objectiu no sols de poder disposar dels recursos que generem, sinó de ser nosaltres mateixos qui tracem el nostre propi rumb. Caldrà superar un període de transició a fi d’arribar al punt en què cap govern podrà justificar per motius econòmics el viatge a la precarietat i l’atur de milers de mestres, la manca de beques menjador per a xavals que es desmaien en plena jornada lectiva perquè a casa no mengen, la desaparició de línies i l’apilament d’alumnes o la desatenció de xavals amb necessitats educatives especials; ni s’hauran de tancar plantes d’hospitals, despatxar treballadores de la sanitat i privatitzar instal·lacions públiques mentre n’hi ha que hi deixen la vida a urgències, a casa o en una ambulància; ni tantes altres coses que estan succeint en silenci...

Partim de molts mesos d’espera, entre la fi del 2013 i el novembre del 2014, per acabar-nos empescant que el referèndum no era instrumentalment eficaç de cara a la resta del món. Veníem de molts mesos enrere en què al carrer ja es cridà “independència”. I ara haurem d’esperar nou mesos més. El multitudinari mandat democràtic –votem el 9N i tornem a votar ja en unes eleccions plebiscitàries, perquè tenim pressa i ens hi juguem el dia a dia de les nostres condicions de vida– ha estat desobeït sota el xantatge presidencial d’unes llistes unitàries que si salvaven algú no era el procés, sinó la mateixa CiU. I ERC pacta perquè els governants disposin d’uns mesos més a fi d’articular les estructures d’estat necessàries. Aleshores, a què han dedicat el 2013 i el 2014 aquests governants tan compromesos a tirar endavant el procés? Agència tributària, seguretat social, “seguretat”, diplomàcia internacional? Necessiten uns mesos més de preparació. Jocs de mans mentre el temps crema. Per mi, els governants sempre disposen d’allò de què no disposen els qui pateixen: temps viscut en bones condicions materials. No em cansaré de repetir-ho.

Què farem? Mirar de redreçar el camí a través del qual cristal·litzi el país que volem. Si demano respecte i espai mediàtic als mitjans públics per a qui concep que la lluita de classes i la lluita per la independència concerneixen un mateix i únic objectiu de llibertat i justícia social és per una raó elemental: no hi haurà majoria per la independència si no vinculem amb la màxima claredat aquestes dues dimensions dins el procés. Perquè històricament estan vinculades, sí.

Hi ha una direcció política de CiU sobrevinguda a la causa independentista per la potència de la gent als carrers. Felicitem-nos-en, sense oblidar que una part important de les 500 famílies que manen en aquest país manté els vincles amb aquesta direcció política, no amb la militància i l’electorat de CiU. Evidentment, els aliats polítics d’aquestes 500 famílies en la causa espanyolista –en les seves variants autonomistes i federalistes– s’estenen a una bona part del mapa polític i social: PP, Ciutadans, PSC, ICV, Guanyem, la Falange, el Círculo Ecuestre, el Real Club de Polo i Podem. Perquè, en efecte, mentre des d’aquest espectre es rebutgen els “debats  identitaris”, per un cantó afirmen les fronteres i l’status quo en una Espanya la “unitat” de la qual s’ha imposat històricament per la força de les armes, i per l’altre cantó neguen la potestat de la seva pròpia societat a autodeterminar-se en l’alliberament del poder colonial. Que les dades empíriques demostrin que la classe treballadora catalana és objecte d’un espoli econòmic molt superior al que pateixen els treballadors espanyols justament per la seva condició d’indígenes “altres” –tant se val si es pensen políticament com a espanyolistes en versió socialdemòcrata, postmoderna o reaccionària– els resulta irrellevant, i curiosament els mateixos que s’entesten a vincular independentisme amb símbols polítics com el de Pujol –paradigma del consens, el peix al cove i el constitucionalisme espanyolista– no apel·len a una Espanya eternament franquista i repressora quan conflueixen amb la FAES i el Tribunal Constitucional. No sols això, sinó que encara topes gent que sosté que és d’esquerra la qual remet als familiars espanyols per justificar l’oposició a la causa independentista, com si el fet que un tingui parents maoris l’obligui a perpetuar la seva servitud colonial a la reina Elisabet d’Anglaterra. Tothom és nascut de mares i pares d’ací i d’allà, cosa lògica en un planeta en què la gent no ha parat de bellugar-se mai, forçada o bé voluntàriament.

Quant a ERC, hauria de sobtar-nos que acordi i tot –i que després se’n desdigui o ho matisi– pactes municipals postelectorals amb CiU i deixi l’amplíssim camp electoral de la socialdemocràcia sociològica a les mans de l’espanyolisme més recalcitrant i de les vies zombi federalistes? Què explica el hara-kiri polític amb què estan flirtejant un cop i un altre? On és el full de ruta, encara cal més temps per perfilar-lo? Que Omnium Cultural hi jugui és lògic, sempre ha reflectit un model concret de país ja conegut. Desconec com es posicionaran les assemblees de l’ANC en aquest marc de relacions polítiques i socials: si guanyéssim el 27S, acceptaran o no més tripijocs? De fet, com assenyala en Julià de Jódar, la base social de l’ANC desborda amb escreix l’àmbit d’influència de les direccions polítiques de CiU i d’ERC.

En definitiva, com que el poble només es té a si mateix i aquest procés ha nascut als carrers, vull pensar que conquerirem la independència, que materialitzarem una vida col·lectiva que voldrem justa i lliure, i que realitzarem aquest anhel d’esperança des de la llibertat. Tant de bo.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

'A què han dedicat el 2013 i el 2014 aquests governants tan compromesos a tirar endavant el procés? Agència tributària, seguretat social, “seguretat”, diplomàcia internacional? Necessiten uns mesos més de preparació. Jocs de mans mentre el temps crema. Per mi, els governants sempre disposen d’allò de què no disposen els qui pateixen: temps viscut en bones condicions materials. No em cansaré de repetir-ho.'