Opinió
-
Estat espanyol: drets humans o drets dels castellans?
Ferran Suay
23.01.2015
-
De prestidigitacions i de la independència que volem
Gerard Horta
17.01.2015
-
La revolució de l'alegria
David Basora
14.01.2015
-
Des de París
Juli Peretó
12.01.2015
-
Elogi i mesura de l’autocensura
Oriol Izquierdo
12.01.2015
-
Cròniques de guerra al 3/24
Gerard Horta
12.01.2015
-
La mòmia presidencial davant la islamofòbia
Alberto López Bargados
11.01.2015
-
Mites sobre Grècia i sobre Europa
Vicenç Navarro
09.01.2015
-
Els qui ens estimem la llibertat sem Charlie
Oriol Lluís Gual
08.01.2015
-
Rajoy a Andorra: 'quid pro quo'
Àlvar Valls
08.01.2015
-
Gestió de documents contra la corrupció
Joan Pérez i Ventayol
07.01.2015
-
Carta al(s) Rei(s) Ma(g)s d’Ítaca
Amadeu Abril
05.01.2015
-
Els Sants Innocents de 2014
David Fernàndez
03.01.2015
David Fernàndez
18.03.2015
De manars i garrotades
'Atesa l'acumulació de proves, no queda hipòtesi més versemblant que la realitat'
Jean Baudrillard
Es podrien dir, urgentment i malauradament, massa coses de tot allò que va passar entre el 15 de maig i el 19 de juny de 2011 i la cirereta trista en forma de sentència feta pública ahir. Però provem, ni que sia i a corre-cuita, de fer-ho globalment, en ètica sintètica, amb tot el teló de fons i com a llarga reflexió que ens interpel·la a totes i tots.
1. DE MANARS
La sentència emesa ahir pel Tribunal Suprem --convenientment filtrada als mitjans abans que als implicats-- és penalment excepcional, processalment anòmala, repressivament embogida i nítidament política i polititzada. A pams: greu excepcionalitat penal perquè sota el paraigua del tribunal d'excepció que és l'Audiència Nacional s'empara en una pseudo-figura jurídica ('intimidació ambiental') per la qual no s'hauria de condemnar només vuit persones, sinó senzillament tots els presents; i el dret penal hi és per a individualitzar conductes punibles, no per a causes generals. A l'engròs, a la babalà i a vuit caps de turc. Podien haver estat qualssevol altres vuit. Processalment anòmala perquè el TS excedeix les seves funcions, lluny de la doctrina europea --tothom es pensava que ordenaria la repetició del judici i no una condemna sense dret de defensa per als acusats en la instància judicial superior-- i perquè, com és sabut, el ponent inicial va ser remogut i apartat a fi i efecte d'assolir la condemna desitjada: el vot particular és, en aquest sentit, sever. Escateix que els tipus penals aplicats no són atribuïbles als fets concrets individualitzats. I diu més: 'L'objecte d'aquesta causa té connotacions polítiques tan intenses que difícilment podria produir-se una aproximació de dret que no comportés o traduís una prèvia presa de possessió de l'intèrpret en aquest altre pla.' Repressivament embogida perquè condemna vuit joves a 1095 dies de presó, en un preludi incert, catifa vermella estesa i mal auguri, d'allò que ja pregona la lliberticida 'llei mordassa'. I nítidament polititzada perquè respon més a raons d'estat, a voluntats de venjança i criminalització, que no a fer justícia. En qualsevol de les variants, un nyap jurídic d'impuls polític inquisitorial: dret penal de l'enemic (jutjar la gent per allò que és i no tant per allò que fa) contra aquella altra llei invisible tan sovintejada cap a les elits del dret penal de l'amic: privilegis, amnisties i indults. El famós doble tractament.
2. DE TOTS ELS FETS I ELS CONTEXTS
Entre el 15 de maig i el 19 de juny, certament, van succeir-se molts (potser massa) esdeveniments a casa nostra. Fets esperançadors i també episodis greus i excepcionals que no es poden reduir, com pretén barroerament una dissort de Camamilla Party de pensament únic instal·lada a mitjans públics i privats, a un de sol hiperbolitzat. Ja se sap: versió oficial, versió d'oficials. Tots els fets mereixen anàlisi seriosa, (auto)crítica severa i reflexió serena, només faltaria. I aprenentatge continuat en l'equilibri bàsic entre drets fonamentals, respectes mínims, crisi sòcio-econòmica, formes de dissens i aprofundiment democràtic. Fets d'aquell mes intens: l'esclat de la indignació, la ceguesa política, el violent i impune desallotjament de la plaça de Catalunya, l'alta tensió i crispació al voltant d'un parlament que mai no va veure aturada l'activitat per a aprovar les pitjors retallades des del final de la dictadura i que no constaven a cap programa electoral. Ho va dir Duran i Lleida a Esade: 'Si explico el programa, perdo les eleccions.' 'Democracy low cost': baixa intensitat i pèssima qualitat. El 19 de juny, caldrà recordar-ho, contra les tesis amplificades de tots els poders i tots els mitjans, 300.000 persones van prendre el carrer. Per a qui vulgui marejar la perdiu i sense banalitzar ni minimitzar res d'allò que va passar: durant una protesta que era fonamentalment simbòlica i des d'una sentència que no recull cap acte de violència física contra cap diputat. Cap. Els únics que en aquell mes van visitar hospitals, van ser traslladats en ambulància i atesos de cops, hematomes i policontusions van ser 120 indignats. Si els agredits són uns altres, res no passa. Simptomàtic.
3. DE GARROTADES
Un dels fets que deliberadament han passat més desapercebuts en el relat construït a mida pel Poder és el dispositiu policíac ordit --sí, ordit-- pel conseller d'Interior d'aleshores, Felip Puig. Ahir un periodista m'ho recordava: de viva veu, el conseller li reconeixia aleshores que --rere les crítiques unànimes al desallotjament de la plaça de Catalunya sense cap ordre judicial-- el va dissenyar perquè els diputats sabessin de què anava tot plegat. Aquell dispositiu, en l'argot, és un temps mort policíac: planificat, organitzat, calculat. Dissenyar una estratègia perquè passi allò que vols que passi: titllar tot un moviment indignat eminentment pacífic i desobedient amb la categoria de 'violent', l'anatema del moment. Santa Hemeroteca perquè la memòria sempre salva: per aquelles dates, Felip Puig sostenia que calia 'reinstal·lar la por al sistema' i 'anar més enllà de la llei'. Els seus comissaris deien que atonyinarien fins i tot Ghandi (Sergi Pla, en actiu) o que els perseguirien 'com a rates de claveguera' (David Piqué en el decurs del dia de les esquadres, fortament ovacionat, i que és autor --ves per on-- d'una tesina universitària que parla, precisament, de temps morts policíacs i de com denigrar moviments de protesta). I --cal recordar-ho?-- l'ordre político-policíaca del desallotjament de la plaça de Catalunya era categòrica, diàfana i salvatge: 'O generem pànic o no els traiem d'aquí.' Grândola Vila Morena, resistint pacíficament, rebent cops pertot arreu, mai no els van fer fora. Tant van aprendre la lliçó alguns comandaments que, d'aleshores ençà, alguns aspectes dels models antiavalots d'intervenció han canviat substancialment. Aquell era el context i abstraure's avui de tots els elements és un exercici de falsejament i mistificació d'una realitat viscuda que tant de bo no haguéssim viscut mai. Però va passar. I toca aprendre'n per a evitar-ne la repetició. La sentència va en direcció absolutament oposada. I no hi valen excuses: quan es va a l'Audiència Nacional amb tipus penals excepcionals se sap perfectament quina sentència es busca. I quin càstig exemplaritzant se cerca. Martin Fierro: la justícia és un punyal, no ofèn mai a qui l'agafa. Un ganivet que no fereix mai aquell qui el clava.
4. DE CINISMES LACERANTS
Per això, finalment, tot plegat revesteix una pèssima i dolorosa càrrega cínica i hipòcrita en l'exercici del Poder. Què fa la Generalitat i el parlament de bracet de l'extrema dreta, que és la mateixa que els denuncia pel 9-N? Què fa la Generalitat i el parlament recorrent a tribunals d'excepció amb tipus penals extraordinaris quan la justícia ordinària té prou instruments per a enjudiciar, reprovar i condemnar fets punibles? Per què el parlament persegueix vuit indignats i no s'ha presentat mai com a acusació contra el forat econòmic recent més gros de la nostra història: 15.000 milions d'euros deixats pels gestors de Catalunya Caixa que campen impunement? Per què opta per la via repressiva i autoritària i no cerca mecanismes de gestió i resolució alternatives del conflicte? Per què tria la vella política, antiga i caduca, d'anar a bastonades amb la pastanaga? Per què els grups parlamentaris implicats directament --CiU, PSC, PP, Ciutadans-- envien a la presó 1095 dies 8 joves? Per què --perdoneu que empri aquest terme-- aquest onanisme autista autoreferencial i gens --gens ni mica-- de solidaritat institucional o oficial amb els 120 ferits a la plaça de Catalunya? Quin missatge han rebut tots els colpejats? La reconsagrada impunitat. Ni una sola paraula solidària cap a aquells ciutadans agredits el 27 de maig: aclucar-se d'ulls. Ni una sola iniciativa per a evitar la impunitat amb què s'han saldat totes les agressions menys una: encobriment còmplice i justificació de la violència institucional. Ni una sola autocrítica: enlloc. Cap res enlloc: el missatge del poder. Això no mereix cap reflexió? El debat sobre les violències --no sobre una única violència-- és imprescindible, però alguns --cegament o encegant amb bales de goma-- només semblen veure'n una, perquè no parlen mai de totes les altres. Llarga hipocresia, perquè la llista és inacabable, tristament: de la immobiliària a la racista, de l'estructural a la masclista. La resta és la vella tonada classista de sempre, la insuportable lletania de la impunitat: càstig als de baix, exoneració als de dalt. Les sardines culpables i els taurons innocents. De vergonya. Per això la manifestació que dissabte recorrerà el centre de Barcelona contra la sentència, que alguns eleven a 'acte de fe' que no es pot qüestionar o criticar, sota la fàtua estigmatitzadora de ser 'violent'. Mccarthisme casolà.
5. DE VIOLÈNCIES NEGADES I SILENCIADES
Tot plegat, mirall-país, mereixeria una reflexió assossegada, llarga i fonda sobre quin model de país construïm, en la llarga lluita que ens deslliuri de tota violència. I des d'aquesta retrospectiva hi ha un vell aforisme d'en Josep-Maria Terricabras. Del llunyà 2004:
'Les violències diàries --grans i petites-- són sobretot el reflex d'una gran violència social. Qui no ho vegi és que és miop. La repressió policíaca i la repressió legal contribueixen a consolidar la violència, perquè no fonamenten un model social de convivència, sinó de control i confrontació.'
Ho escrivia en Terri. Fa onze anys.
En un llibre titulat 'Pensem-hi un minut'.
Només reclamo aquest minut.
Per requerir-nos col·lectivament: N'hem après res? Sí? N'estem del tot segurs?
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015