Opinió

 

<9/72>

Juli Peretó

26.02.2015

Juli Peretó: 'Hem d'afegir-nos al 3+2 i capgirar el model de finançament universitari'

El model 3+2 ens acosta als països europeus més avançats, és el que predomina als estats centreeuropeus i al nord d'Europa. De fet, no seguir aquest model porta certs problemes importants d'equiparació entre els nostres estudiants i els de fora. Jo tinc l'experiència d'un curs internacional amb estudiants de França, Alemanya, la Gran Bretanya i Itàlia. Tots feien un màster i, en canvi, els nostres estudiants encara eren a l'últim curs del grau. L'equiparació acadèmica es fa molt complicada, així. Sí que hi ha països que tenen el sistema 4+1, com per exemple, Turquia i l'Azerbaitjan. Però jo preferiria tenir-ne un com l'italià, el francès o l'alemany. 


El model 4+1 va ser un error històric del govern socialista de Zapatero. Miraren els models d'estudis llatinoamericans, en aquella dèria d'equiparar-nos més a Amèrica que no pas a Europa perquè es pensaven que Espanya seria la terra promesa de molts americans. Triaren aquest model en contra de l'opinió de les universitats, sobretot de les catalanes, que en aquell moment van fer una oposició molt clara i contundent al 4+1. 


Ens hem ficat en aquest problema per culpa d'uns senyors que van gestionar la qüestió d'una manera nefasta. I s'hauria d'estudiar la manera de redreçar aquest error i anar cap al model que hauríem d'haver aplicat des d'un bon començament. Per una vegada que el PP fa una proposta que em sembla raonable… 


Ara, la proposta també té trampa. Quina? El model de finançament de les universitats. 


Jo estic totalment d'acord amb l'argument dels estudiants i done la raó a les seues protestes en un aspecte: s'ha de capgirar el model de finançament. La secretària d'estat va dir fa uns dies que havien triat el model d'encarir els preus públics de les universitats, com a la Gran Bretanya. Això voldrà dir que, efectivament, el model 3+2 significarà pagar més diners. El crèdit de màster costa gairebé el doble que el de grau. És això, que cal capgirar. 


Jo m'apunte al 3+2 francès i alemany i també al model de finançament de les universitats públiques franceses i alemanyes, que és molt més barat que l'espanyol i, fins i tot, en alguns aspectes, gratuït. Tinc estudiants fent màsters públics oficials en universitats alemanyes que no paguen gens de matrícula. És aquest, el model que vull: el 3+2 amb un finançament que no carregue les despeses damunt els estudiants.


Copien només unes coses del model anglosaxó, com ara el de finançament, però no unes altres, com per exemple el model de beques. Cada vegada tenim més poques beques o menys dotades. Si anem cap a un model determinat, copiem-lo complet, no una part i prou. I insistesc que els costos només s'encareixen si assumim allò que ens repeteix la secretària d'estat, que diu que no pensa canviar el finançament dels estudis públics. 


Els rectors, que són per naturalesa immobilistes, s'oposen al 3+2. Diuen que ja tenim el model 4+1 i que, de moment, faran l'avaluació de com ha anat. Em sembla molt bé. Però si l'avaluació conclou que ha funcionat, no el canviarem? Aquesta excusa no em sembla un motiu per a no passar al 3+2. Els rectors han adoptat una actitud conservadora, basada en la constatació que estem cremats de tants canvis i modificacions, però això no ens ha de fer perdre de vista que tenim un model que no ens interessa. I la discussió ha de ser: com canviar aquest model i com canviar, simultàniament, el model de finançament de les universitats. 


S'ha demostrat que el sistema de crèdits a les universitats dels EUA ha estat un fracàs absolut. Ara el revisen, aquest model, basat a concedir crèdits a l'estudiant perquè es puga paga les despeses d'una carrera i torne els diners més endavant, quan treballe. Això ha originat una bombolla, perquè ningú no torna crèdits, i estan molt preocupats. No copiem les coses que van malament! Busquem un model que funcione. 


Hem de pensar com fer la transició al model que ens interessa, que és el 3+2, i, al mateix temps, rebutjar de manera contundent la deriva que encareix els preus públics de l'ensenyament universitari. 


 


Juli Peretó, professor de bioquímica de la Universitat de València.
(Opinió recollida telefònicament per la redacció de VilaWeb.)

Editorial