Opinió

 

<9/72>

Gerard Horta

25.12.2014

Nadal: l'Àfrica, el CIE, les estrelles...

L'editorial de la revista cultural que llegeixo comença així: 'Comença el desembre, el mes en què més es gasta.' Les pàgines següents reten compte de l'àmplia oferta de consum cultural per al Nadal africà del nen i el xai. Marvin Harris pensava que el misteri no estava tant en el nen com en el xai. Després del sacrifici, qui tingué dret a menjar-ne i qui en quedà exclòs? El nen es féu home i un dia utilitzà la pròpia força física per fer fora els mercaders del temple. Conten que aquest home fou crucificat, però en realitat acabà decapitat, empalat i trossejat, i del seu cor arrencat en feren primera matèria per bastir la religió d'estat d'un imperi esclavista. A fe de Déu, fou així. Aquí on sóc, aquesta religió continua essent instrumentalitzada per perpetuar l'ordre colonial i un classisme social ferotge i despietat. Els llums de Nadal il·luminen els carrers entre talls d'electricitat programats. Terra de passivitat, submissió i desesperança, la meitat de la gent nascuda en aquest país hagué d'emigrar a uns altres llocs per conquerir el present i un bocinet de futur per als infants. Deixo al marge de la narració allò que hi ha de complex i contradictori en aquests processos, tot plegat generalitzable a nombroses societats.


Si per una estona abandono el privilegiat i colpidor viatge al cor de les tenebres de l'etnografia és per consignar la gran generositat, el respecte profund i els cabassos de dignitat que m'ha donat la gent humil les quatre vegades que he fet treball de camp aquí. Cada vegada que torno al meu país necessito setmanes per a revisitar la normalitat dels dies estranys. A casa, de petit amb mon germà, vam aprendre del pare i la mare que no hi havia estrangers, sinó que hi havia els homes, les dones i els infants del món, i això mateix ho he transmès a la meva filla. Com seríem en un planeta sense Nadal, en què les persones no pertanyéssim als estats i als passaports, sinó als oceans, els penya-segats i les estrelles? On, essent encara uns taps de bassa, ens preguntéssim 'què fan els colors de la teva ànima?' o 'com s'anomenen els teus ulls?'. On totes les respostes serien 't'estimo' i on, si algú patia, tothom li diria 'no som lluny, som aquí'.


Jim Morrison prenia aquest rumb la nit que a Florida sortí a l'escenari vestit tot de negre, amb una pamela i un xai blanc sostingut als braços amb tendresa. Després l'acusaren d'ensenyar la fava durant el concert, el jutjaren, el condemnaren a sis mesos de presó i --cames ajudeu-me-- se n'anà a París. I allí morí un home que havia renunciat a cruspir-se el xai. Estic envoltat de tantíssima gent que, a tot estirar... arròs. Gent que ha travessat mars i serralades, que parla mil llengües, que ha fet moltes feines, que totes ha après a fer-les bé i que en alguns casos ha pogut estudiar, però no ha pogut exercir la seva educació. Gent que ha pintat els ponts que veiem als films nord-americans i gent que coneix l'esperit humà a partir del trosset de terra que durant el període revolucionari fou recuperat per al treball cooperatiu. Homes que han fet de pedrers des de catorze anys. Mares, àvies i filles pageses que s'han fet grans dins quatre parets fines, al camp i la carretera i a la vorera de pedra de la Praça Estrela, assegudes a terra per vendre alls i llimones i fulles de gingebre. Zé, Idolina, Udjé, Milene, Vladmir... Segles d'esclavisme fan que moltes persones apartin la mirada del blanc, que sempre és senyor --i senyora. Llavors sóc jo qui cerca els seus ulls per dir-los 'bon dia senyora!', bon dia senyor!'. I el 'bon dia!' que em regalen ve sempre amb un somriure desbaratador i els ulls resplendents com el Sol. I així és com ens coneixem.


Fa tres anys, l'endemà al matí de l'última vegada que vaig tornar d'un d'aquests períodes de treball de camp, el meu cap --el meu cor-- encara era en aquesta Àfrica en què tradició i modernitat es debaten tot trencant esquemes teòrics i prejudicis bruts. Vaig entrar al vagó del metro de Barcelona i, sense voler-ho, em va sortir un coratjós i alegre 'bon dia!' per als passatgers, sense distinció, que em van mirar d'una manera... malament, vaja. Tanmateix, si m'ho permeteu, vull desitjar al poble menut de tots els continents no un 'bon Nadal', sinó un 'bon dia!'. I força per a viure'l intensament.


Vull adreçar-lo, especialment, a les víctimes d'uns dispositius classificatoris que un dia les convertiren en estrangeres perquè havien nascut en un país que no tocava, en la classe social dels de sota i amb un color de la pell diferent del blanc. Per a la gent empresonada al CIE (Centre d'Internament d'Estrangers) de la Zona Franca. Per a la humanitat que al llarg de milers i milers d'anys ha acollit homes i dones d'indrets llunyans per compartir vides, contar-se històries i somiar uns altres mons que, en efecte, són aquí. I per a un fuster anomenat Nhó Ambrozo --'el nostre Ambrosi'-- que el 1934, a la petita ciutat on sóc, encapçalà una revolta d'un dia al crit de 'Fam, feina!', per assaltar el magatzem central de queviures i repartir-los a través de cadenes de mans. Tothom qui n'ha escrit diu que d'un tros de pa enfosquit l'Ambrozo en féu bandera negra. L'endemà de l'assassinat d'un xaval i un home per part de l'exèrcit, fou detingut amb més companys i deportat a una presó d'Angola. Quin preu té la conquesta de la llibertat?


No vull aquest Nadal, ni aquest ni els altres. Vull 'bons dies' i nits dolces de la meva terra lliure, de la gent del món que planta alls, llimones i gingebres, que pinta els ponts de colors, que neteja les vies del metro a la matinada mentre dormim i que quan sóc al seu país m'acull sense demanar-me res. Vull per a tothom oceans, penya-segats i estrelles. I els vull ara.

Editorial