Opinió
-
Estat espanyol: drets humans o drets dels castellans?
Ferran Suay
23.01.2015
-
De prestidigitacions i de la independència que volem
Gerard Horta
17.01.2015
-
La revolució de l'alegria
David Basora
14.01.2015
-
Des de París
Juli Peretó
12.01.2015
-
Elogi i mesura de l’autocensura
Oriol Izquierdo
12.01.2015
-
Cròniques de guerra al 3/24
Gerard Horta
12.01.2015
-
La mòmia presidencial davant la islamofòbia
Alberto López Bargados
11.01.2015
-
Mites sobre Grècia i sobre Europa
Vicenç Navarro
09.01.2015
-
Els qui ens estimem la llibertat sem Charlie
Oriol Lluís Gual
08.01.2015
-
Rajoy a Andorra: 'quid pro quo'
Àlvar Valls
08.01.2015
-
Gestió de documents contra la corrupció
Joan Pérez i Ventayol
07.01.2015
-
Carta al(s) Rei(s) Ma(g)s d’Ítaca
Amadeu Abril
05.01.2015
-
Els Sants Innocents de 2014
David Fernàndez
03.01.2015
Eugeni Casanova
18.11.2014
L'estratègia zombi
'Una societat val sovint el que val la seua premsa', va dir Albert Camus. El regeneracionista desenganyat Joaquín Costa va afirmar que l'oligarquia espanyola eren 'els secretaris generals dels dos grans partits i els directors dels diaris de Madrid'. Manuel Azaña va escriure arran del debat de l'estatut del 1932: 'La Voz publica un article absurd, barroer, sobre allò que faré o diré a propòsit de l'estatut. Regira els tòpics pitjors, alarma, commina. Atia el foc. [...] Aquesta gent és la que no sabia adoptar en la qüestió de Catalunya cap més recepta sinó la d'aquell bèstia: "Que escupi Montjuïc".'
Des dels inicis, a mitjan segle XIX, la premsa madrilenya s'ha constituït en baluard radical del poder i en un ariet contra Catalunya, sobre la qual no informa, sinó que inventa, difama, alliçona i ataca. Per això sobta que s'hagi tingut tant en consideració un article d'una de les patums de la cosa, José Antonio Zarzalejos, publicat a El Confidencial ('Lo que ocurrió en Moncloa el 9-N', 15-9-2014).
Aquest articulista personalitza la multisecular casta oligàrquica madrilenya: és fill de José Antonio Zarzalejos Altares, governador civil, cap provincial del Movimiento i censor del règim franquista a Biscaia, fiscal del Tribunal Suprem i vocal del Consell General del Poder Judicial; i germà de Javier Zarzalejos, secretari general de la Presidència durant els dos governs d'Aznar, secretari general de la FAES i autor d'alguns dels discursos més abrandats contra el catalanisme del marit d'Ana Botella. Va ser durant vuit anys director de l'ABC, un diari de ficció denunciat recentment a la fiscalia per catalanofòbia.
Zarzalejos va enumerar en l'article esmentat allò que suposadament era el pla de la Moncloa el dia D:
1) Confiaven que Mas no traspassaria les línies vermelles de la legalitat, però ho va fer.
2) Si les traspassava, una colla de voluntaris no seria capaç d'organitzar una consulta de tanta envergadura.
3) Si les dues hipòtesis anteriors fallaven, la participació seria ridícula.
4) En darrera instància, Rajoy i el govern espanyol van pensar que el fiscal general de l'estat instaria els jutges i serien aquell i aquests els qui resoldrien la situació, però tampoc no van actuar, i més encara, van adduir la 'proporcionalitat' per a no fer-ho.
Res d'això no és creïble. És impossible que la Moncloa no sabés allò que sabia qualsevol català:
1) La Generalitat havia calculat al detall la convocatòria de la consulta, el driblatge i el seu derivat, havia convocat desenes de milers de voluntaris, tenia una pàgina web informativa i un 'call center' activat, i tots els membres del govern havien estat taxatius. Podia pensar ningú que a les 9 del matí del dia 9 no sortiria cap ànima de casa, votants inclosos?
2) Els voluntaris no van organitzar res, es van limitar a seguir un guió ben traçat. A primera hora del matí es van presentar als punts de votació i van seguir les instruccions que els havien donat.
3) Després de les tres darreres diades milionàries, d'afluències en massa a tots els aquelarres 'indepes', de 40.000 voluntaris per al procés participatiu, de la mobilització dels ajuntaments i les entitats socials... la previsió general era que la xifra de votats superaria el milió i mig.
4) El Tribunal Constitucional ja s'havia negat a anar més enllà de suspendre el procés participatiu i a actuar contra la Generalitat, aquesta s'havia ratificat en la legalitat d'allò que feia i Oriol Junqueras havia invocat la proporcionalitat si algú ordenava als mossos d'actuar.
El president espanyol simplement no va ordenar una astracanada el 9-N perquè hauria fet el ridícul. Potser ho va fiar tot a un ciberatac en massa que provoqués el caos. Zarzalejos l'acusa de passivitat, però Rajoy ha desplegat una activitat frenètica durant tot el procés i ha mostrat des de l'inici de la legislatura una agenda catalana perfectament estructurada. No hi ha hagut cap consell de ministres que no hagi aprovat alguna iniciativa contra Catalunya: llei Wert, harmonització fiscal, impugnació de tot allò que signifiqués autogovern... Ha atacat la catalanitat en tots els flancs i en tots els territoris: llengua, ensenyament, discurs històric...
En el dia a dia tampoc no hi ha hagut descans, amb un desplegament extenuant d'amenaces i d'accions de guerra bruta. Les clavegueres de l'estat han fluït torrencials, tots els dispositius de tots els ministeris —especialment Interior, Hisenda i Exteriors— han calat la baioneta, l'espionatge ha rebut dotacions extraordinàries, els tribunals i els fiscals han estat nomenats 'ad hoc', s'han activat tots els ressorts de la caverna mediàtica, la delegada del govern no ha deixat ni un pal de bandera per impugnar, s'ha practicat l'ofec fiscal en tots els fronts, inclòs el pressupost de l'estat. En Mariano ho ha intentat, la seua desgràcia és que no li ha funcionat res o, pitjor encara, la barroeria evident ha originat reaccions contràries. Ara diu que 'no s'ha explicat bé'...
El líder va comprendre el 9-N que no era elegant enviar guàrdies civils a confiscar urnes i el Constitucional i la fiscalia li van explicar que la base legal era dubtosa. Per més agraïts que volguessin ser, els juristes van tenir més por que no els voluntaris.
És cert que l'ex-registrador de Pontevedra ha seguit una estratègia d'impassivitat durant tot el procés, però no pas producte de l'immobilisme, sinó del càlcul. Rajoy va argumentar l'octubre del 2013 al senat, segurament amb encert: 'Proposar una reforma de la constitució per satisfer algú que no se sentirà satisfet és un error enorme. Jo no ho faré.' Però ha triat el posat de l'esfinx sobretot perquè la seua mateixa gent l'hauria devorat a la mínima concessió. Zarzalejos el primer.
No és únicament Rajoy, és l'espanyolisme sencer que no té propostes per a Catalunya, des del PP a Podem. O és que fins ara n'ha fet cap el policia bo Pedro Sánchez, més enllà de la vaporosa reforma federal o del cursi 'Catalunya t'estimem'? I en el camp mediàtic, qui ha tingut cap idea? El lacrimogen Iñaki Gabilondo reclama diàleg a Rajoy, però únicament per canviar allò que sigui imprescindible perquè res no canviï. Ni un sol cop no li hem sentit dir que Catalunya tingui dret a decidir res. Un altre 'pactista', Fernando Ónega, va començar demanant propostes a Rajoy i va acabar exigint que s'apliqués la llei quan Mas es va mantenir ferm en la consulta.
Zarzalejos i tota la resta van fer malament els càlculs: 'La tragèdia dels nacionalistes catalans —fins i tot dels bascs— és que són molts, però no són prou per a aplicar la teràpia de la segregació' (La Vanguardia, 9-9-2012). O també: 'La independència de Catalunya no sols s'enfronta a la legalitat, a la negativa del govern [espanyol], a les decisions del congrés, al criteri del PSOE, a les resolucions del Tribunal Constitucional. S'enfronta també a un fet rotund i idiosincràtic: que a Catalunya hi ha massa catalans que són en la mateixa mesura espanyols, però que ho són també. I si no hi ha més cera que la que crema és molt difícil que a líders dels partits pro-consulta els sembli bona idea passar per alt la constitució' (El Confidencial 14-10-2014).
En aquesta diagnosi l'ex-director del vetust ABC coincidia fil per randa amb l'ex-director del far progressista d'occident, Juan Luis Cebrián: 'Catalunya no ha tingut ni té poder polític per a separar-se d'Espanya, i no ho farà' (El País, 23-10-2012).
Uns i altres s'han agermanat amb Rajoy en l'estratègia zombi i ara que veuen que Catalunya se'n surt es giren contra el patró, quan fins al 8 de novembre n'elogiaven la fermesa contra el 'xantatge del nacionalisme'.
No pretenen analitzar ni informar, sinó influir, i acaben ofegats en la pròpia propaganda. Uns dies abans Zarzalejos havia escrit: 'Dos milions de sís el 9-N avançarien una victòria pro-independentista que es materialitzaria en fórmules de resistència, negociació o directa declaració de la secessió' (El Confidencial, 28-10-2014). Van ser 2.305.290 paperetes i encara hi ha gent que vota.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015