Opinió

 

<9/72>

Amadeu Abril

19.10.2014

Ara és l'hora d'encertar-la

Avui estem tots convocats, un cop més, a posar-nos la samarreta groga (jo, a embotir-m’hi dins, ja que l’ANC va decidir que els catalans de talles elefantils seríem de la sectorial Botifarrons per la Independència: res d’XXXL). Cap a Plaça Catalunya (home, calia realment demostrar-li a algú que si  que es pot omplir la Plaça? Que potser el nostre problema és la franja més marginal i casposa de l’espanyolisme naftalinat?). Entomarem una solellada de cal Déu, veurem en Llach al piano (!?!) i sentirem, finalment, el que ANC i Òmnium volen que fem el 9-N de la boca de les IndependenTietes. I cap a fer el vermut, reconformats, re-liderats i, confiem-hi, entusiastes.


Perquè si aquesta setmana per als polítics ha estat la de les cares de pomes agres i les emocions poc o gens contingudes, i pels militants més engagés de certs partits la de les enrabaiades i desenrabiades, per a la societat civil en general ha estat la del deconcert. ‘Ostres, sembla que això no és el que havia de ser, oi? Però, vaja, hi ha urnes, i la pregunteta famosa, no?… Què en diu la Forcadell? Res? Uix. I Òmnium tampoc? Ah. I tu, que penses què hem de fer? Ostres, ostres, ostres’ (Confio que l’editor i els lectors sabran valorar en la justa mesura l’esforç de l’autor per posar, només, “ostres” al text).


Jo, humil soldat ras de l’ANC (i sense canals d’informació dins el Secretariat, que, no us penseu, ja em ràbia, ja…), no sé el que diran, però sí el que espero que diguin (i el que no) i el que potser podríem fer, a més. Tant me fa si l’encerto, però creuaré els dits per a que ANC i Òmnium l’encertin. GigaCostellada o el que sigui, però ens hi juguem molt.



AI 9-N: amb les urnes no s’hi val a badar


Què pot dir Ara és l’hora sobre el que cal fer el dia 9 de novembre? Doncs votar amb decisió i entusiasme. Participar activament en l’organització. Mobilitzar frenèticament tothom i totdon (perdó, Carme Junyent) cap a les urnes. Algú es pot imaginar alguna altra cosa? No, oi? Doncs ja està tot dit.


Bé, tot no: potser es vol criticar el que ha passat tant amb la consulta com amb la unitat dels partits. Però jo no ho faria. Per una banda el que ha passat, ens agradi o no, és que la unitat ho era només per un Pla A tolerat. No hi havia Pla B conjunt, això ho hem vist clar. I en segon lloc perquè si volem criticar el tacticisme dels partis (innegable) potser abans hauríem de reflexionar sobre el tacticisme d’ANC i Òmnium des de dilluns. El missatge que ‘sigui com sigui, anirem a votar’ hauria d’haver estat immediat i contundent. Altra cosa són les consideracions que s’hi vulguin afegir. Però res no ho pot subsituir ni condicionar. En fi, el proper cop ens sortirà millor.


El que espero que no passi és que es sumin a la voràgine de juguesques forassenyades sobre quants serem, o quants haurem de ser per a que sigui un èxit: he sentit i llegit 3 milions, dos i mig… Mare de Déu Santíssima… Ja recordem que al referèndum de l’Estatut el total de votants va ser de 2,5 milions? I que els vots, sumats, de CiU, ERC i la CUP al 2012 van ser 1,7 milions? Home, si es tracta de fer un miracle…



Altres coses que es poden fer un diumenge de novembre


Votarem, sí. Però com que el cafè del referèndum ens el van rebaixar primer a descafeïnat de màquina, i ara a descafeïnat de sobre reescalfat al microones i servit en got de plàstic (però sembla cafè, encara) dons potser cal afegir-li algun rajolinet d’alguna cosa per a millorar-ne el regust. Vaja, sumar mobilització a quasi-votació. Algunes idees (no totes bones):


Demanar als quasivotants de fer-se una foto davant de pancartes amb el lema ‘Votem i desobeim. Independència’ i pujar-les, una per una, a Twitter i Instagram (el lema es pot millorar, però ja s’entén la idea).


Demanar de signar una Petició al Parlament Europeu (art. 227 del TFUE en relació a l’art 11 de la Carta de Drets Fonamentals  i art. 6 del TUE; ho seeeeento, però els juristes a-do-rem ser així de pedants i obtusos, no hi podem fer més). En LAPAO: una declaració sobre la conveniència de resoldre els conflictes polítics per vies democràtiques. Segurament no s’aprovaria, però fet amb tacte i elegància comportaria un bonic debat al Parlament Europeu.


Anar a la “mobilització quantificable” que proposa(rà) En Joan Herrera


Anar amb en Duran i Lleida a una missa de desgreuge a Montserrat.


Fer una costellada real davant la casa de la Llanos de Luna


Afegiu els que més us abelleixin. Jo estic disposat a fer-los tots, però en ordre decreixent d’entusiasme i convicció.



C) Coses que cal fer el 2015: eleccions; aviat.


Només el conseller Espadaler té dubtes sobre si cal fer eleccions abans de les municipals de maig (bé, ell tampoc en té, però li va el càrrec, i ja se sap que això enterboleix l’enteniment). I cal que demà es digui ben clar que volem eleccions, i que ja no són per a fer unitats al voltant del dret a decidir, sinó per a decidir i asolir la in, inde, independència. Ara bé, reclamar això és una cosa, exgirir-ho és una altra, i condicionar el suport i la participació a la GigaCostellada-amb-regust-de-consulta a tenir data per lles eleccions (o pitjor encara: fixar com s’haurien de fer les llistes) seria un error. 


O sigui, eleccions, sí, clar. I per a donar al Parlament un mandat democràtic inequívoc per a fer el pas a la independència. Ara bé, el President Mas exagera una mica (ostres, ostres, ostres: quin dia més light  que tinc!) quan diu que unes eleccions plebiscitàries cal fer-les amb una llista unitària i un sol punt al programa. A veure: és certament més fàcil així, sens dubte. Però poden haver-hi altres alternatives. Els partits poden tenir legítimes raons per anar per separat, polítiques o de confiança. O electorals (estem segurs que la CUP, per exemple, és més útil a la famosa llista unitària, on no treuria ni mig vot a ICV o Podem, o creant ells una altra llista unitària de l’esquerra alternativa?). L’ANC i Òmnium haurien d’intentar aconseguir el màxim d’unitat possible, però si no és possible, trobar-hi alternatives.


Alguns escenaris:


Totes les forces a favor de la independència juntes. Ja m’agradaria, però ho veig difícil.


Una llista al voltant de CDC, ERC, part d’UDC, part e’ex-PSC i altres, i una segona llista al voltant de la CUP, amb la part plebiscitària en comú i compromís de govern de concentració


Ídem que l’anterior, però amb CDC, ERC i CUP aglutinant tres llistes diferents.


El que no podem dir avui és ‘o llista unitària de país amb tot quisqui o ens presentem com a PIT (Partit de les IndependnTietes)’. Ara, no. Crec que cal deixar als partits fer el seu rol, com a mínim ara. Si veiem que no s’en surten, ja es podrà actuar. Però no amb ultimàtums i amenaces inicials. Ni amb imposició de candidats o ordres (mira, ja posats: jo em demano la Marta Rojals de cap de llista!).


Crec que el rol de l’ANC i Òmnium, més que a la cuina de les llistes ha de ser d’avaluador de les llistes. donar o treure el segell de qualitat “DO Indepe”. Caldria negociar amb els partits uns punts del programa, i demanar als candidats, un per un que agafessin el compromís públic i escrit de:


Renunciar a l’escó en cas d’imputació en qualsevol cas de corupció (sí, en això tampoc no podem fer ni mitja broma)


Compromís de votar les propostes comunes sobre el procés de transició (estructures d’Estat; lleis de desconnexió, etc


Compromís de votar a favor de la Declaració d’Independència o equivalent



De què serveix tot plegat si la ‘Llista de País’ té uns quants candidats indecisos o hostils a la independència? Per aquí ja hi hem passat. L’ANC i Òmnium haurien de demanar el vot per a la llista o llistes que complissin aquestes concicions (sí, encara que calgués donar la benedicció a més d’una llista).


I encara poden ser útils en una altra faceta: l’escull de qui lidera una hipotètica llista unitària o quasiunitària o de quasipaís pot ser un tema delicat. I aquí es poden proposar diverses solucions:


Una de diferida: decidir el lideratge i el repartiment proporcional del poder entre partits segons els resultats de les municpals de maig (descomptant on es presentin junts, on no s’en presenti algun, i els 50 pitjors resultats de cada partit). 


Organitzar unes primàries entre Mas i Junqueras (i potser un o dos candidats alternatius). Fet des de l‘ANC i Òmnium, i a partir d’aquí, es fan les llistes (eps, de fet, la idea de primàries seria molt recomanable per a tota la llista quasiunitària de quasipaís, de fet).


En fi, que se’ns gira feina, però per sort, el que segur que la Muriel i la Carme aconseguiran que sortim de la Plaça Catalunya convençuts que votarem, però sobretot convençuts que acabarem guanyant.

Editorial