Opinió
-
Estat espanyol: drets humans o drets dels castellans?
Ferran Suay
23.01.2015
-
De prestidigitacions i de la independència que volem
Gerard Horta
17.01.2015
-
La revolució de l'alegria
David Basora
14.01.2015
-
Des de París
Juli Peretó
12.01.2015
-
Elogi i mesura de l’autocensura
Oriol Izquierdo
12.01.2015
-
Cròniques de guerra al 3/24
Gerard Horta
12.01.2015
-
La mòmia presidencial davant la islamofòbia
Alberto López Bargados
11.01.2015
-
Mites sobre Grècia i sobre Europa
Vicenç Navarro
09.01.2015
-
Els qui ens estimem la llibertat sem Charlie
Oriol Lluís Gual
08.01.2015
-
Rajoy a Andorra: 'quid pro quo'
Àlvar Valls
08.01.2015
-
Gestió de documents contra la corrupció
Joan Pérez i Ventayol
07.01.2015
-
Carta al(s) Rei(s) Ma(g)s d’Ítaca
Amadeu Abril
05.01.2015
-
Els Sants Innocents de 2014
David Fernàndez
03.01.2015
Amadeu Carbó
01.06.2014
Mas es menja els altres 'marrons'
Mas ho va dir clar: ERC havia guanyat sens dubte la convocatòria europea, però CiU havia aguantat l'embat electoral mantenint el nombre de diputats i augmentant el nombre de votants, malgrat haver hagut de rosegar tots els ossos ('menjar-se tots els marrons', va dir, textualment).
És evident que el president no té un paper fàcil, que ha de governar un país com més va més trinxat i escanyat per una Espanya sense gens de sensibilitat ni miraments. Però no pot girar-se d'esquena a la factura que paga pels altres ossos de mal rosegar, els de casa.
Posem-ne exemples desvinculats de demoscòpies i de transvasaments de vots entre formacions, casos viscuts per la gent del carrer. Hi ha una franja de votants de CiU de tota la vida, no militants, que han canviat d'opció i que fins i tot es tornen vermells quan t'ho comenten, com s'hi haguessin fet una entremaliadura. És aquella gent a qui era més fàcil de votar Pujol que no pas preguntar-se quina era realment la seva opció política.
Actualment, pot molt ben ser que molts dels qui no es preguntaven quina era la seva opció continuïn sense preguntar-s'ho i que tinguin clar que el seu vot és, per damunt de tot, catalanista. De manera que delimiten les opcions, sense entrar en dretes i esquerres.
L'explicació de tot plegat és més senzilla que la que donen els entesos: CiU ha esgotat una part de l'electorat a partir dels escàndols de corrupció que li han anat esclatant al voltant. El cas Palau és el més destacable: al cap dels anys encara no s'ha resolt, per culpa dels misteris de la judicatura, i continua corcant el crèdit i la projecció de CiU.
Per una altra banda, aquests 'ara sí, ara no, o demà potser' del soci minoritari de la federació, Antoni Duran i Lleida, han acabat els torrons de possibles votants de CiU, que al final s'han decantat per opcions sobiranistes clares i contundents.
Ara caminem de dret cap al 9 de novembre. Això no te aturador i els catalans, finalment, podrem escollir democràticament el nostre futur. El president Mas hi tindrà un paper destacat i la historia l'hi reconeixerà, ben segur.
Ara, no veig pas tan clar quin paper tindrà CiU en un futur estat català. És probable que, si no s'hi posa remei ben aviat, es dilueixi i desaparegui en pocs anys. Oimés si tenim en compte que la tendència ens porta a l'atomització parlamentària.
La supervivència de la formació --més en el cas de CDC que no pas en el d'UDC-- requereix primer de tot passar el drap i fer cau i net de situacions i persones que han esdevingut més una rèmora que no un actiu polític. Parlo sobretot dels casos de corrupció i més situacions tèrboles que s'arrosseguen de l'època del pujolisme. Caldria que CDC arribés al nou status quo en perfecte estat de revista. És allò dels calçotets, samarreta i mitjons nets, que deien les nostres avies amb tanta raó.
Una altra mesura totalment necessària és desenganxar-se del vagó d'UDC; si més no, aclarir-se d'una vegada i expressar un mateix discurs. Les intervencions de Duran sobre el dret de decidir o la seva posició envers el sobiranisme han laminat la credibilitat del discurs del president.
La renovació a fons de la cúpula, amb noms de vàlua i trajectòria impecable, ha estat probablement un dels factors que han dut ERC a l'èxit. En canvi, en el cas del PSC, el fet de continuar enganxat al PSOE ha estat el motiu cabdal de la caiguda i la desintegració.
És evident qui ha fet els deures: els qui han decidit encertadament quins ossos havien de rosegar i quins no tenien la recompensa de l'electorat.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015