Opinió

 

<9/72>

Enric Casasses

21.11.2012

Enric Casasses: DALÍ


Amb el seu posat de pallasso, Dalí és un dels grans poetes del segle XX, doblat de filòsof i fent servir la pintura de drecera per a l’exposició del seu món. És l'únic artista que he sentit parlant en català al NODO. Les espardenyes de vetes que duia eren d’homenatge a Gaudí. El seu monarquisme (metafísic, i no polític) anava amb l’himne interpretat a pets pel petòman marsellès Pujol, i Bakunin i Kropotkin eren els seus prínceps. Ell és un dels responsables de la presència de Llull a l’ideari de les avantguardes parisenques. La seva relació amb Freud es mou tota pels territoris del conscient. Va ser un cavall de Troia dadà infiltrat entre les putamanyagues 'comunistes' del surrealisme bretonià. Els seus principals referents són Marià Fortuny, Narcís Monturiol, Carles Fages de Climent i, sobretot, Francesc Pujols. La seva correspondència amb Foix és interessantíssima. I se sabia versos de Papasseit de memòria, des de nen. El seu món personal és construït a partir de la infantesa i no se li trenca mai: és un home sencer que quan parla d'art i de pensament no fa concessions, es trobi en l'ambient que es trobi: sempre diu el que li passa per la punta de la pensa. Quan s'explica en veu alta es veu que és un cervell dels més ben estructurats que s'han vist. Sobre tots els temes que ens interessen, als humans, ha dit la seva i la seva sempre ha sigut original, pensada, plena de sentit i a més a més divertida, sorprenent i lluminosa. Quan es trobava amb els polítics franquistes podia semblar que els hi feia la gara-gara, però eren ells els que es trobaven, sense adonar-se'n, ballant incòmodament al so que sonava Dalí (el 1974 li vaig enviar una carta a Port-Lligat, que no sé ni si la devia llegir, dient-li que no li feia cap falta fer-se amb desgraciats com Pío Cabanilles i altres de les camarilles del vell dictador).


Míticament s'identifica amb Prometeu, amb el sabater d'Ordis (protagonista del gran poema de Fages de Climent) i amb una persona real i que li donava la mà, Gala. Ho diu en un poema que figura com a epíleg de la 'Balada del sabater d'Ordis' (1954) i que per cert està fet amb uns decasíl·labs magnífics, airosos, originals i catalaníssims:

Jo sóc divinament tocat de l’ala,
nou Prometeu de Port-Lligat des d’on
faig el Boig d’Ordis, cada dia és Gala
i per ço moc la música del món.


Trobo molt i molt bonica, i original, aquesta declaració d’amor: ‘cada dia és Gala’.



Enric Casasses, poeta, premi Nacional de Literatura 2012

Editorial