Benzina al foc

Anuncien l'equiparació del vandalisme al terrorisme. Ben ràpid ament, opten per la veta de sempre. Estirant el fil inquisitorial. Discursos habituals de fermesa, sota la cultura de la por que multiplica vots i l'obsessió per la seguretat que capta adhesions, en una deriva jurídica cronificada de la qual no aprenem mai res. Memòria de peix, amb més soroll que no realitat. Més propaganda que no solucions. Més impotència que no cap altra cosa. Aparentar que són resolutius tot sabent que les raons de fons són fondes. I ben complexes.

Però la realitat és força més tossuda. Es desautoritzen sols. Perquè, encara que sigui tan recurrent i efectiu, això d'anunciar noves reformes, resulta que la 'novetat' legal que ara anuncien... ja existeix. Des de fa dotze anys. És vigent des del 2000, quan Ángel Acebes va introduir l'article 577 al Codi Penal. Amb el mateix argument d'ara: combatre la violència urbana. Un article que és una mena de calaix de sastre que, com Mides, converteix tot allò que toca en terrorisme, encara que no hi concorri cap de les especificitats legals d'aquesta tipificació penal. En van dir aleshores els del món jurídic: expansió difusa del delicte de terrorisme, una porta oberta a tota mena d'abusos i atropellaments. El pas següent, prou recordat, va ser tancar Egunkaria. El redactat de l'article 577 és obert i senzill: contra 'aquells qui, sense pertànyer a cap organització terrorista, i amb la finalitat de subvertir l'ordre constitucional o d'alterar greument la pau pública' participin en múltiples actes il·lícits. 'Aquells qui, sense pertànyer' són qualssevol? Jurídicament, sí: aquells qui no són terroristes seran terroristes. Abisme i deriva: joguines del Poder. Benzina al foc.

No n'aprenem. Fet i fet, disposen d'un codi penal reformat vint-i-sis vegades des del 1995. Sempre sota el paradigma de l'enduriment i amb la cantarella de penes 'més grosses, més dures, més llargues'. A cop de vint-i-sis reformes no hem anat enlloc. Mai no s'ha resolt res del que es deia. Fer sempre igual i esperar resultats diferents, xiula Einstein, és sempre la cosa més inútil. Com inútil és un codi penal que és 'el més dur de la UE', segons Pérez Rubalcaba. I que ens ha dut al nombre de presos més gran just quan més baixaven les taxes dels delictes. Paradoxal. Però en la societat de l'espectacle, la disrupció urbana dels aldarulls fa cotitzar la por a l'alça. El drama potser és aquest. Dotar-se infinitament de més estris repressius que no canviaran res i que únicament retroalimentaran l'espiral de l'afrontament i les injustícies. Que segurament és això que anhela el poder, incapaç de respondre al col·lapse social dels 2,7 milions de pobres dels Països Catalans, cultiu del malestar i de la desesperació. Termodinàmica de les desigualtats: on no hi ha dret(s), senyories, hi ha dretes.

Fernández Díaz no ha llegit el codi penal que el PP va modificar el 2000? Felip Puig no coneix l'article 577? Quina mena de responsables polítics líquids tenim? No aprendre del passat recent és, a banda ridícul i simptomàtic, ben perillós. Memòria quasi immediata: aquell article 577 va tenir durant quatre anys tres joves graciencs –acusats falsament d'haver cremat caixers automàtics– amb l'espasa de Damòcles d'una condemna de deu anys de presó. Van ser absolts del tot. Passa allò que passa. Ni nosaltres no n'aprenem ni ells no volen aprendre'n.

I sant tornem-hi. Nou cicle embogit anunciat. Amb osques que ja es recompten. Avui, tres joves –dos estudiants i un soci d'una assemblea de barri– ja han estat empresonats arran de la fal·lera repressiva. Empresonats en calent, exemplificació d'inquisició, propaganda de xarop de canya. Tres joves que van ser detinguts al matí sense gens de relació amb les violències de la tarda. L'ordre d'empresonament, entre Kafka i Carl Schmitt, ho justifica adduint que el 3 de maig el Banc Central Europeu es reuneix a Barcelona i es poden reproduir les topades. Profilaxi franquista? Neteja preventiva de la ciutat per a evitar protestes? Embogim. Som-hi, dragons.

Abans i ara, metàfora d'un Guantánamo que mai no s'ha tancat, sura finalment l'etimologia del terror. Val la pena de recordar avui les dificultats de Josep Borrell a la darrera Cimera Euromediterrània de Barcelona, quan compareixia amb evidents entrebancs filosòfics per a concretar què era i què no era terrorisme. La crisi ens fa tornar enrere i multiplica els retrocessos socials. En matèria de drets civils i polítics i de garanties jurídiques, també. Els tres joves empresonats a Quatre Camins en són ara mateix la pitjor prova. Avui. Ara. Ací. Quan allò que caldria definir com a terrorista –dominació pel terror, segons la GEC– és la definició mateixa de terrorisme que ja existeix i la que ja preparen. A l'article 577 i als que vindran. Amb el teló de fons de sempre: sabem on comença la deriva. Mai com s'acaba. Per molt que sempre s'acabi malament.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet