A Novell, donota del teatre, catalana i universal

Record les passejades amb na Rosa per Prada, l'agost del 1974, quan ella feia d'Hècuba a 'Les troianes' i ens acabàvem de conèixer.

Record els anys durs i magnífics d'aquella dècada en què lluitàvem en tots els fronts dels alliberaments dels humans (contra la dictadura, per la llibertat, l'amnistia i l'estatut d'autonomia, per les dones, pels gais, pels obrers, per canviar el món i la vida en un món i una vida més humans, més feliços), i na Rosa era una treballadora ferma del seu art i alhora una activista dels fronts culturals catalans més avançats.

Record quan vaig escriure per a ella --devia ser devers el 1978-- una obra de teatre que va dirigir Manuel Lara per a la televisió, 'Perversidad', en què li inventava una vida bella i perversa d'una Lolita nostrada a la qual na Rosa va donar mil i una facetes diamantines.

Record aquells quasi dos anys o més del rodatge del film d'Antoni Martí 'Hic digitur Dei'. El guió era de Quim Monzó i Rosa Fradera i era interpretat per na Rosa i en Pep-Maur Serra amb un conjunt molt coral, en què hi havia noms tan diversos com Pepa López, Maruja Torres, Rosa Galarza, Alfred Luchetti i aquest que escriu: fou una aventura tendra feta sota mínims que representa un artefacte de luxe de la cinematografia catalana en temps difícils.

Record moltes de funcions de teatre en què na Rosa em feia viure personatges de Brossa (el 'Quiriquibú', fet al teatre del Poblenou i dirigit per l'estimat Fabià Puigserver, el tenc gravat al cervell: els 'fregolismes' de na Rosa eren una 'master class' d'alta interpretació, un 'tour de force' per a una actriu tan jove), em feia viure personatges de Genet, de Shakespeare, de Beckett, de Valle Inclán, de Joyce, de Yourcenar, de Bernhard, o de Rodoreda.

Record quan na Rosa va fer una altra i alta recerca com a directora i em donà una novíssima Maria Rosa de Guimerà, una original 'Olga sola' de Brossa, una divertidíssima funció (la seva intel·ligència era sobretot humorística) de 'Les dones sàvies' de Molière, una canònica 'Greus qüestions' de Mendoza o la 'Fi de partida' de Beckett, en què demostrava la seva saviesa per a dur a escena la metafísica contemporània, tan precària i terminal.

Record els passeigs amb na Rosa per la marina de Llucmajor, devora els grans penya-segats sobre la mar blava de la badia, quan em demanava que li escrivís una obra que, sense ni un pistrinc, es veia amb cor i cos de muntar. I jo li deia que sí, que m'inventaria quatre dones per a ella, quatre secundàries clàssiques que farien uns solos polifònics i immortals. I, amb l'empenta i la gastronomia de na Rosa (a Artà em va fer un anfós amb herbes que fou una meravella), vaig acabar 'Els missatgers no arriben mai', que ella va muntar, dirigir, interpretar i estrenar a la Seca, l'espai Brossa de Barcelona, la tardor del 2012. Va ser un miracle enlluernador i singularíssim, aquell muntatge, que va fer que certs espectadors el classificassin de 'teatre que cal fer ara': un teatre de la paraula.

Record l'amor a les paraules de na Rosa, que era una recitadora de primera, de luxe, tan internacional com Emmanuelle Riva, Catherine Deneuve, Maddalena Crippa, Isabelle Huppert, Meryl Streep, Fiona Shaw, Nathalie Baye o Isabelle Adjani. Recitava amb tanta de veritat com de musicalitat, sabia dosificar els silencis, jugar amb els harmònics, seduir amb els colors d'una veu inacabable. Record els versos que passaven per les seves cordes vocals de Maragall, Carner, Costa, Sagarra, Vinyoli, Ferrater, Bonet, Salvà, Marçal... Record quan muntàrem 'Els colors de la pintura', un recital sobre poetes estimats de Miquel Barceló, i el gust que la seva interpretació justa i exacta em produïa.

Record la mala notícia del seu càncer i el coratge que des d'un bell principi va posar en la lluita per viure i treballar, treballar i viure, la seva divisa. I l'estiu de 2013 férem plegats 'Història d'un soldat' de Ramuz al Festival de Pollença, i aquells dies d'assaigs vora mar de la badia de Pollença, en la dolcesa del poble, foren com un bàlsam i un sacrifici creatiu, ensems. Va donar, com sempre, la millor part d'ella mateixa: una interpretació emocionant, de gran actriu, de la Novell vivíssima. Record que vaig ser molt feliç al seu costat, damunt l'escenari, amb la nostra complicitat, la de dos companys d'obra i de dos amics de tota la vida.

Record el coratge immens quan na Rosa va perdre la vista, quan va quedar cega. Ella ho deia: 'Vull fer coses. N'estic encantada, encantada. És com si hagués guanyat una espècie de puresa, com si haguessin caigut màscares. Ara sóc jo.'

Record quan m'agafava la mà i em tocava al camerino del teatre Romea on feia 'L'última trobada' de Sándor Márai dirigida per l'amic Albel Folk. Record l'emoció d'estar plegats, de parlar del seu paper, de la cala de Son Verí, dels estius.

Record la funció de 'L'última trobada' amb un Abel Folk impressionant de furor i passió, un Jordi Brau contingut fins als silencis, i amb na Rosa fent de Nini, la dida de noranta-un any del protagonista, que brodava una interpretació plena d'una poètica de subtileses, gests continguts, paraules xiuxiuejades i, sobretot, aquelles mans seves, llargues i primes, entorcillades, que ballaven la 'Polonesa francesa' de Chopin en un dels moments que et remouen per dedins fins a les llàgrimes. M'agrada plorar al teatre i no m'agrada plorar a la vida. Avui plor i ric. Na Rosa tenia un humor fi, anglès, diví, català i sóc tot ple de na Rosa, que viu en mi.

T'estim, Rosa! 

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Record l'amor a les paraules de na Rosa, que era una recitadora de primera, de luxe, tan internacional com Emmanuelle Riva, Catherine Deneuve, Maddalena Crippa, Isabelle Huppert, Meryl Streep, Fiona Shaw, Nathalie Baye o Isabelle Adjani.