N'aprendrem mai, de comunicar?

El març del 2013 es va divulgar que Joan de Borbó havia tingut a Suïssa tres comptes amb 728 milions de pessetes que van heretar els seus tres fills. El rei d'Espanya d'aleshores en va percebre 375. La Zarzuela es va limitar a informar tres mesos més tard que tenia 'la convicció que els marmessors havien pagat les obligacions al fisc', però que Hisenda n'havia perdut els comprovants. És a dir, que no es van pagar. El ministeri va al·legar que la llei li impedia de donar informació i la justícia es va quedar impassible. Cas tancat.

José María Aznar va fer servir recursos públics per fer negocis privats amb 'l'amic' Muammar al-Gaddafi, i va pactar el 2010 una comissió de l'1% del total que facturaria l'empresa Abengoa per construir quatre dessaladores a Líbia, amb 100.000 euros de bestreta. Hauria ingressat uns sis milions si el dictador libi no hagués tingut la desgràcia de rebre un parell de trets l'any següent. El comissionista es va limitar a dir que l'operació havia estat legal. Cas tancat.

Parlem d'un cap d'estat coronat i d'un president del govern espanyol. Dos pelacanyes –proporcionalment– com Jordi Pujol i Juan Carlos Monedero van protagonitzar casos menys escandalosos, amb xifres molt més reduïdes, i són crucificats dia rere dia a la plaça pública, i la justícia els empaita.

La diferència fonamental entre les situacions dels quatre personatges és mediàtica. Els mitjans madrilenys constitueixen una maquinària implacable al servei de grups de poder i polítics, i dibuixen la pauta de què és i què no és. No sempre aconsegueixen que pensem i votem com ells volen, però sí que marquen l'agenda sobre allò de què parlem.

Enric Vila diu que Podem és una creació de la Sexta (José Manuel Lara) per a diluir el procés independentista com a cavall de Troia a Catalunya i per a forçar interlocutors a Madrid que evitin maximalismes.

La criatura mediàtica Pablo Iglesias opina que 'el cel es pren a l'assalt, no per consens', llevat del cas de Catalunya, per a la qual l'accés al paradís ha de ser autoritzat des de Madrid, 'a la britànica', és a dir, mai. Més o menys com el president extremeny Monago, que diu amb naturalitat en un mateix discurs que no es pot obligar cap dona a ser mare, però que cal enviar Mas a la presó per sedició. És obvi, doncs, que es pot obligar els catalans a ser espanyols. No hi ha contradicció: la lògica la creen ells i els catalans s'entretenen, a tot estirar, a replicar, sempre a la defensiva.

És l'Espanya real, ja se sap, però sí que sobta que els catalans en segueixin la petja. La Sexta i Cuatro han fet aquest últim any audiències milionàries amb Pablo Iglesias i amb la 'telegènia' de Podem. Aquest és un orador brillant i les discussions amb opinadors de la dreta troglodita tenen un atractiu escènic innegable. D'acord. Però per quins set sous TV3 i tants mitjans catalans fan sortir contínuament una senyora que es diu Ubasart, de qui no es coneix càrrec ni mèrits, o un xicot que es diu Bartomeu? Zero diputats al parlament, zero al congrés espanyol, zero regidors i adormirien una marmota. Per què ells i no el Partit Antitaurí, posem per cas? Són actualitat, diran. Bé, són actualitat Iglesias i algun dirigent de Madrid; els d'aquí els busquen a corre-cuita i no tenen ni verb ni arguments ni gràcia.

Però, entre totes les somnolències del missatge mediàtic de la causa catalana, la més preocupant és la del govern. En dos anys ha estat incapaç de bastir un mínim discurs de la llibertat de Catalunya. No ja un argumentari atractiu, o èpic, ni tan sols racional, ni tan sols argumentari... Simplement no hi ha estratègia, o és tota de rèplica. De fet, no han trobat encara ni les paraules. A què apel·la, qui sedueix, el conseller portaveu en les reiterades compareixences? No havíem quedat que la tasca primordial aquest període era anar a buscar els indecisos? Com a resultat, els indecisos compren la verborrea de la Sexta, d'Antena 3 o de Tele 5. Les enquestes no revelen traspàs de vots entre els dos blocs nacionals. Cada presentador, cada tertulià i sobretot cada ministre espanyol és un soldat de la causa i no passa dia que el missatge monolític no es reiteri als mitjans. Afortunadament, són massa histriònics i casposos per a ser creïbles aquí.

Què fan, mentrestant, els consellers catalans? La ministra de Foment Ana Pastor va venir fa pocs dies a Barcelona i va deixar anar el seu sermonet, com fan regularment una bona colla de membres del seu executiu. Quin missatge va transmetre el conseller Gordó? Verbalment cap, i gestualment el d'escolanet de la bisbessa. Però no ens n'anàvem emancipant, d'aquesta trepa? No volíem fer una revolució nacional? L'oficialitat catalana continua fent de lacai de ministres que lucren les empreses amigues amb el ruïnós AVE i escanyen el corredor mediterrani, que Catalunya necessita com l'aire que respira. Tan difícil és explicar realitats òbvies?

Ni Artur Mas ni el seu govern no han interioritzat encara el programa amb què suposadament han de concórrer a les eleccions del 27 de setembre. Ni hi han adequat els arguments, ni creuen convenient d'adaptar els gestos a la nova etapa, ni doten les paraules del mínim braó per a transmetre moral de victòria. El missatge a la infanteria, per contra, és que som uns pobrets de mi que ens enfrontem a una força hercúlia i ja veurem què passarà. Senyors, que resulta que volem subvertir aquest país i el de la vora de dalt a baix!

Què va fer el batlle Trias contra la iniquitat d'inventar un dossier per a convertir-lo en un delinqüent? Dir que era una vergonya. Què va fer Mas enfront de la mateixa fellonia dos anys abans? Exigir una disculpa. Ai...

No sé si tenim les armes per a crear l'estat català, però si depèn de l'escenificació la cosa haurà d'anar, com sempre, a càrrec de la gent. Són meritòries les accions de l'ANC en ciutats i barris poc sobiranistes, però no n'hi ha prou. Allò que és mediàtic són les manifestacions dels membres del govern i d'algun líder de l'oposició, i la televisió per sobre d'internet, com ha demostrat 'Ciutat morta'.

Però hi ha ningú que s'imagini Mas-Colell o Boi Ruiz transmetent un missatge d'ànim o corregint les mentides sobre Catalunya dels seus homòlegs ministerials? Ferran Mascarell sembla l'únic que veu el pa que s'hi dóna. No tenim gaire temps. A les eleccions del 27-S hi podria votar un 85% del cens i les majories dependran de què fem aquests mesos. Tic, tac.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Per quins set sous TV3 i tants mitjans catalans fan sortir contínuament una senyora que es diu Ubasart, de qui no es coneix càrrec ni mèrits?

No sé si tenim les armes per a crear l'estat català, però si depèn de l'escenificació la cosa haurà d'anar, com sempre, a càrrec de la gent.