Opinió

Oriol Izquierdo

12.01.2015

Elogi i mesura de l’autocensura

Jo sóc un bèstia. Ja sé que els que em coneixen, o es pensen que em coneixen, no s'ho creuran. Però és així: sóc un bèstia, un groller, un punt dèspota i prou mal educat. Ho puc ser, molt. Ho he estat. Però quan ho he estat no m'he agradat. Me n'he penedit. M'he sentit malament i, a més, no he estat eficaç ni he aconseguit els meus objectius. Per això em continc. He après a contenir-me. A censurar-me, si voleu dir-ho així. Aquest és el preu de l'educació: ens contenim, ens mesurem, ens censurem, i és aquest exercici de mesura i contenció una condició de possibilitat, potser la condició imprescindible, per a la creació d'espais de diàleg i de convivència. L'autocensura és, doncs, un element bàsic de civilitat. Sobretot si la practiquem sense renunciar a la ironia, que tot ho matisa.


Crec que exercitar-me en la contenció i en la ironia m'ha permès d'esdevenir una persona d'ordre. Me n'enorgulleixo modestament. I alhora sé que és per això mateix que no m'agrada gens que algú intenti fer-me callar. Que em constrenyi la imposició de cap correcció política i, encara més, cap insinuació de censura. Entenc la contenció i l'autocensura com una part irrenunciable de l'exercici de la llibertat: decidiré lliurement què callo a cada moment, i què dic i com ho dic. Dir-ho sempre tot i dir-ho de qualsevol manera no em fa més lliure; però sóc lliure de dir el que vull i el que crec que he de dir, i de fer-ho com i quan crec que és oportú. M'autocensuro, aleshores, perquè fer-ho és bo per a mi i per a l'acte de comunicació que vull construir.


No he estat mai lector de Charlie Hebdo. Ni d'El Papus ni d'El Jueves. La Codorniz em queda lluny per poc i si vaig comprar algun número d'aquells intents de revifar El Be Negre va ser per una mena de barreja de curiositat i solidaritat. No n'he estat lector, però em sembla saludable que es publiquin. Estic convençut que el broc gros, l'esperpent, l'astracanada i la grolleria són imprescindibles. Fins i tot quan adopten formes tan irreverents, demencials i estúpides —posem-hi un exemple concret, polèmic—, com les del Taller Llunàtic, que m'ofenen i em disgusten profundament. Perquè ens ajuden a mantenir-nos desperts i estimulen la mirada crítica. En contra seu i tot, si cal. Perquè ens ajuden a descobrir el límit d'allò que considerem acceptable, els límits del respecte que volem per a nosaltres mateixos i, per tant, en coherència, que defensarem per als altres. Perquè ens ajuden a no sucumbir a l'esperit acomodatici i a l'acceptació del tòpic.


I perquè, tot això, ho aconseguim gràcies a l'arma de la paraula i de l'humor. Amb instruments intel·lectuals. Els més potents de què podem disposar contra la intolerància i la violència. Al capdavall, els únics de debò que tenim. Els únics —diguem-ho en tòpic— si no és que estem disposats a cedir la força de la raó a la raó de la força. La violència no dóna mai la raó: pot substituir-la, quan la foragita. I aleshores ens deshumanitzem per convertir-nos en monstres o en màquines.


Aquesta és la paradoxa dolorosa i irresoluble a què ens confronta el fanatisme. Podrem convèncer amb la paraula i la raó el fanàtic armat i assedegat de sang, el monstre irracional, la màquina programada? No tenim més remei que intentar-ho i persistir-hi una vegada i una altra, mentre siguem vius, ni que ens costi la vida. O el fanatisme ens haurà vençut.

Editorial