Opinió

Joan Pérez i Ventayol

07.01.2015

Gestió de documents contra la corrupció

No estem avesats a la notícia legislativa. Això també ha de canviar en la configuració del nou país. L'aprovació de lleis al parlament poques vegades té impacte mediàtic d'envergadura més enllà del sector implicat o de la matèria afectada. Això ha passat amb la llei 19/2014 de transparència, accés a la informació pública i bon govern aprovada recentment a la cambra catalana per 108 vots a favor (CiU, ERC, PSC i PP), 3 en contra (CUP) i 22 abstencions (ICV-EUiA i Ciutadans). Malgrat algunes crítiques a l'articulat, ningú no dubta de la importància cabdal que una norma d'aquest estil té per a augmentar la qualitat democràtica de la societat. El grau d'accés a la informació i de transparència és un indicador indispensable en favor dels drets ciutadans i de la lluita contra la corrupció política.


Presentada al cap d'un any de la llei homònima espanyola, reglamenta la transparència en les actuacions dels poders públics i en la gestió dels seus recursos i regula l'accés a la informació i als documents. Elements, tots tres, imprescindibles per al rendiment de comptes i el control ciutadà de l'administració. De primer, el text només esmentava accés a la informació, però la intervenció de l'Associació d'Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya (AAC-GD) va fer que també es referís a documents, cosa lògica perquè, de fet, el document és la convenció legal i administrativa on queda fixada la informació que produeix efectes jurídics, bé en suport paper o electrònic. Sense documents, doncs, no hi ha informació.


Amb aquesta premissa, i centrant la vista en el dret d'accés a la informació --és a dir, als documents--, cal relacionar l'exercici d'aquest dret amb la capacitat i les possibilitats que tenen les administracions d'acomplir-lo. D'una banda, la llei promou una actitud proactiva de les entitats públiques que han de facilitar als espais web i a les seus electròniques informació sobre la pròpia organització, les funcions, les activitats, les contractacions, els pressuposts, etc. Però, d'una altra banda, també han de respondre a les demandes d'accés, que només pot limitar-se per qüestions d'intimitat, seguretat o confidencialitat.

Tanmateix, la limitació prevista a la normativa va acompanyada per la limitació organitzativa a les administracions. És cert que des de l'aprovació de la llei d'arxius i documents l'any 2001 s'ha avançat enormement en l'aplicació de sistemes complexos de gestió de documents i d'arxiu a les entitats, però encara hi ha molt camí a recórrer. L'aprovació de la llei de transparència en serà un impuls, sens dubte, però al mateix temps l'èxit en l'aplicació dependrà del grau d'implantació de sistemes de gestió de documents als ens públics.

En conseqüència, no es pot garantir un accés als documents ni a les dades que contenen sense una organització documental sòlida, i no hi ha organització documental eficient sense la presència de professionals que la implantin seguint els estàndards internacionals, les normes de qualitat i la legislació específica.

La gestió de documents, doncs, o allò que els països anglosaxons en diuen 'records management' sense que ningú se'n sorprengui, és la base del control de la informació. Sense aquest control és impossible un accés fiable per a saber les decisions preses i la destinació dels recursos. La transparència esdevé opaca si no hi ha una voluntat decidida de dotar les administracions de potents sistemes de gestió documental i d'aplicar les eines que permetin el control, la producció, l'accés, la descripció i la disposició dels documents. Si hi manquen, es lesionen drets dels ciutadans.

La promoció d'aquests sistemes de gestió s'ha previst a la nova llei de transparència. Però la iniciativa no ha estat del legislador, sinó de l'èxit de la campanya #transparenciafons de l'AAC-GD, que ha situat els sistemes d'arxiu i documents al centre del debat, com a mecanismes necessaris per a garantir el dret fonamental a conèixer i accedir a la informació pública.

Cal celebrar, per tant, l'aprovació d'aquesta iniciativa legislativa. Però cal tenir molt present que l'exigència als poders públics no és solament d'accés als documents, sinó que aquests esdevinguin l'actiu informatiu bàsic per tal de complir les expectatives de bon govern que la llei, amb cert cofoisme, esmenta al títol. Un bon govern que lluiti decididament contra la corrupció necessita --no únicament però sí de manera primordial-- un sistema de gestió dels seus documents que l'avali. Si no és així, la transparència i l'accés esdevindran només paper mullat.



Joan Pérez i Ventayol, arxiver-gestor de documents i historiador.

Editorial