Opinió

Sebastià Bennasar

29.12.2014

Joaquim Ruyra, el mestre per descobrir

El mes de març el periodista Josep Víctor Gay va guanyar el premi Salvador Reynaldos de periodisme (en el cinquantè aniversari dels premis Recull de Blanes) amb un text sobre Joaquim Ruyra i Carles Rahola i les seves morts. El periodista va alertar de l'escàs ressò que s'havia fet del setanta-cinquè aniversari del traspàs de Ruyra, considerat unànimement el gran mestre dels narradors posteriors, des de Josep Pla i Mercè Rodoreda endavant. També va explicar que al seu entendre era un escriptor injustament oblidat.


Certament, la mort de Ruyra el 1939, acabada la guerra civil i amb l'inici de la duríssima repressió franquista --Rahola fou afusellat--, no va contribuir gens al manteniment d'aquesta pàtina de mestratge que havia exercit en vida. Avui dia, entre les generacions actuals d'escriptors, són molts més els qui es consideren deutors d'autors posteriors a Ruyra, amb l'excepció potser de Toni Sala, que sí que n'ha reconegut públicament el mestratge i que signa el pròleg de la seva edició més nova, la del 2011.


Pla deia: '"Marines i boscatges" conté al meu entendre, la millor prosa de Joaquim Ruyra, que és, al mateix temps, la millor prosa en llengua catalana, que s'ha escrit en llengua moderna.' De manera que potser sorprèn l'èxit moderat que ha tingut l'aplec de la seva prosa i que va publicar La Butxaca el 2011: 800 exemplars venuts d'una edició total de 1.600. El volum de 'Narracions' inclou la prosa essencial de Ruyra en més de 600 pàgines.


Jordi Cornudella, que va tenir cura d'aquesta edició, explica: 'No diria que Ruyra és un autor oblidat, sinó que li passa el mateix que a altres autors canònics: molta gent en té prou havent après a escola que és un nom important, i no creu que llegint la seva obra hi pugui guanyar res. En aquest sentit, diria que és més aviat un autor per descobrir o redescobrir. Tant de bo cada vegada més lectors facin la prova, ara amb l'aniversari de la mort o l'any que ve sense cap motiu especial. Segur que molts hi passaran hores esplèndides, s'adonaran que entre les seves narracions n'hi ha una colla que són plenament vigents, i se'n faran una companyia d'aquelles que duren per sempre.'


El fet cert és que la mort de Ruyra, el mes de maig de 1939, amb més de vuitanta anys, va passar sense cap mena de reconeixement i els darrers anys de la seva vida pràcticament havia deixat d'escriure, segurament perquè li va costar molt d'adaptar-se als canvis derivats de la República i la guerra civil, que van originar una mudança molt important en el sistema de valors associats a la propietat rural de tota la seva generació. L'homenatge del 27 de setembre de 1938, el dia que feia vuitanta anys, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, potser va ser un dels seus darrers moments de felicitat. La mort el va agafar a Barcelona, però l'enterraren a Blanes, d'on provenia la família.


Sigui com sigui, el contista, l'home que va excel·lir en un gènere que en el seu temps es considerava menor, va tenir una mort solitària i un progressiu descens en el nombre de lectors i d'influències. Els escriptors més joves han llegit l'home que va influir alguns dels seus mites literaris? És molt possible que no, o que, en cas d'haver-ho fet, hagi estat de manera parcial i lligat només a l'escola.


Cornudella diu: 'A la seva època, Ruyra va ser unànimement tingut no ja per un mestre, sinó per "el" mestre de la prosa catalana. Que realment ho era, ho demostra la nòmina d'escriptors de primera fila que se'n declaren fills directes o deixebles, de Josep Pla a Toni Sala, passant per Mercè Rodoreda o Pere Calders i tants altres; segurament és el "mestre" que, en el camp de la prosa, ha suscitat més unanimitat entre els escriptors del seu temps i de després. Però Ruyra és molt més que un escriptor per a escriptors: és encara avui un escriptor per als lectors. "La Fineta", "Jacobè", "La parada" o "Les coses benignes" (i me'n deixo moltes!) són narracions d'una força tremenda, escruixidores, meravelloses.'


Han passat setanta-cinc anys de la seva mort solitària; potser fóra bo de tornar a llegir (o començar a fer-ho) el mestre dels mestres.

Sebastià Bennasar, escriptor

Editorial