Aclariments sobre els taurons capturats a la costa catalana

Algun mitjà de comunicació ha informat que l'exemplar de tauró capturat al cap de Creus era un 'Alopias superciliosus'. Això és molt poc probable, perquè mai no ha estat citat en les nostres costes. El que trobem és 'Alopias vulpinus', comunament conegut com 'rabosa' o 'guilla'. L'exemplar capturat era 'petit' atès que les mides habituals solen ser d'uns quatre metres (la meitat és de cua). Quan neixen ja fan prop d'un metre i mig. És una espècie depredadora que acostuma a alimentar-se de peixos pelàgics (seitó, sardina, verat, sorell, etc.) i sembla que fa servir la cua per compactar les moles de preses abans d'abatre-s'hi amb la boca oberta per empassar-se tot allò que troba. No és un tauró habitual, però tampoc no és rar; jo n'he vist i n'he pescat alguna vegada a la costa catalana.

El tauró que s'ha capturat a la zona del delta de l'Ebre és un pelegrí, conegut amb el nom científic de 'Cetorhinus maximus'. Arriben a fer de dotze metres i el que s'ha capturat és un exemplar molt i molt jove. És un tauró planctòfag (s'alimenta de plàncton) i és força habitual a les nostres costes, sobretot a la primavera i al golf de Lleó, on ve a aparellar-se.

També he llegit o sentit coses que m'han sobtat notablement. UPer exemple, que calia endur-se els exemplars per tal de determinar-ne el sexe. Per sort o per dissort, és més fàcil de saber el sexe d'un condricti que no el d'un ésser humà, atès que els genitals masculins són externs i molt evidents, per la qual cosa, fins i tot en un exemplar jove, saber-ne el sexe és immediat.

Una altre comentari que s'ha fet i que no té fonament és que la causa que els taurons o, més ben dit, els condrictis siguin en clara regressió és la pesca amb palangres de superfície. Aquests ginys de pesca són coneguts amb el nom de 'marraixeres' perquè l'espècie objectiu és el marraix ('Isurus oxyrhinchus') de la mateixa família que el tauró blanc (que, per cert, també habita les nostres costes). La marraixera és una varietat de palangre que es fa servir des de temps immemorial tot i que ara no s'empra gaire. És un art de pesca molt selectiu i és del tot impossible i indemostrable que sigui el responsable de la davallada de les captures de condrictis. Si hi ha cap raó per a culpar de la desaparició dels condrictis és la pol·lució ('sensu lato') del mar i que inclou la degradació costanera, la pesca d'arrossegament en fons litorals prohibits, la contaminació acústica marina, la massificació humana a la costa, etc. A tot això, cal afegir-hi que els condrictis tenen fecundació interna (com els humans) i que el nombre de cries que gesten en general és sempre és molt baixa.

Finalment, voldria dir que l'home explota, des del punt de vista pesquer, principalment el fons marí, que és on treballen els bous d'arrossegament, les xarxes fixes (tresmalls, soltes, etc.), nanses, cadups, etc. Només les cintes (pesca de llum) per a les espècies pelàgiques (sardina, seitó, verat, etc.) exploten la capa superior de l'aigua i sempre la franja costanera (mai o rarament l'oceànica). Amb això vull expressar que la zona inexplotada és la més gran i desconeguda: zona mesopelàgica, pelàgica oceànica, demersal (sobre el fons) en zona oceànica i abissal.

Si teniu interès a llegir alguna cosa més de caire general sobre això, potser podeu continuar amb 'Tots els peixos del Mar Català. Diagnosis i claus d'identificació' publicat per l'Institut d'Estudis Catalans i per al qual vaig elaborar l'apartat dels condrictis. També podeu consultar el recent treball dels meus col·legues els doctors David A. Ebert i Matthias F. W. Stehmann titulat 'Sharks, Batoids and Chimaeras of the North Atlantic', publicat per la FAO l'any 2013 i descarregable gratuïtament d'internet.

Lluís del Cerro és ictiòleg i doctor en ciències biològiques

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Dir que la causa de la regressió dels taurons és la pesca amb palangres de superfície no té cap fonament.