Opinió
-
Miquel Sellarès: 'Ara toca crear l'estat'
Miquel Sellarès
07.11.2011
-
Jordi Alzina: 'La credibilitat de Papandreu és baixíssima'
Jordi Alsina
03.11.2011
-
Maria Folch: 'La política del govern italià ha estat suïcida'
Maria Folch
03.11.2011
-
Meritxell Ramírez: 'Un divorci contamina més que un nou naixement'
Meritxell Ramírez
31.10.2011
-
Pere Meroño: 'Juan Mari Bandrés Molet. The Quiet Man'
Pere Meroño
29.10.2011
-
Josep Bargalló: 'Macià, Companys... Més de dues, si us plau'
Josep Bargalló
27.10.2011
-
Carles Choví (Units per València): 'El problema està en gent a la que no deixen votar una opció que li siga propera'
Carles Choví
26.10.2011
-
Toni Ramon (Escons en Blanc): 'Aquesta és la seva opció de democràcia: treure's de sobre els partits minoritaris'
Toni Ramon
26.10.2011
-
Esther Vivas (Anticapitalistes): ' Des de les institucions es fa tot el contrari del que demana el carrer'
Esther Vivas
26.10.2011
-
Xavi Sarrià: 'El Llevant és un club humil que mai no ha renunciat a res'
Xavi Sarrià
26.10.2011
-
Miquel Strubell: 'Seríem per sobre dels criteris que va exigir la UE a Montenegro'
Miquel Strubell
25.10.2011
-
Juli Peretó: 'El CIPF, tocat de mort'
Juli Peretó
25.10.2011
-
Xavier Solano: 'Comença la campanya per la independència d’Escòcia'
Xavier Solano
24.10.2011
Ernest Maragall i Jordi Angusto
08.11.2014
Sobre el deute i la Catalunya estat
Entre iguals tota negociació es tanca, per força, en benefici d’ambdós (win-win). Per contra, si la relació és desigual, qui té la posició dominant pot imposar un tracte injust en benefici exclusiu seu; caldrà, doncs, restablir la igualtat com a pas previ a un tracte just. Un restabliment que suposa pèrdues per qui té la posició dominant i que només acceptarà davant l’amenaça o la materialització de pèrdues encara més grans. Les plagues d’Egipte en són un paradigma i n’hi van caler set!
Les relacions Catalunya/Espanya es troben, sens dubte, entre les desiguals. D’aquí la inutilitat de cercar un pacte just si abans no es restableix la igualtat; és a dir, la independència, allò que per alguns és encara una amenaça que hauria de bastar per precipitar Espanya cap al pacte i que per a uns altres és el pas previ necessari a tota possible discussió d’un acord, ja sigui el del seu reconeixement com Estat o el d’un possible pacte federal, d’altra banda segurament anacrònic al si de la Unió Europea.
Així doncs, el desafiament independentista com a simple palanca per arribar a un pacte que en tot cas seria una concessió nímia o com a veritable objectiu que demanarà, per materialitzar-se, una palanca més gran; per exemple, la impossibilitat de fer-nos càrrec d’una part del colossal deute públic espanyol, sense abans tenir el ple reconeixement de Catalunya en tant que estat.
El de menys ara és considerar com es duria a terme l’esmentat impagament si Catalunya no recapta els seus impostos i es veu obligada a pagar AVE’s inútils i deutes impropis. És el de menys atès que la simple visualització d’allò que podria arribar a passar, també podria disparar les primes de risc i posar en marxa les cancelleries europees. Perquè el risc és, precisament, una mesura del que pot passar; és a dir, un àmbit on l’especulació i l’amenaça es materialitzen abans que no arribin a passar. Guerra freda en lloc de plagues.
De fet, apel·lar al deute és apel·lar a qui té una posició dominant vers Espanya, tot imposant-li un tracte injust que tot seguit Madrid amplifica envers Catalunya. La posició dominant dels creditors envers els deutors, força més sofisticada i complexa que la del propietari envers el proletari, amb els vells drets de propietats bescanviats per uns d’intangibles que pretenen defugir els riscos de tota propietat física però que, en contrapartida, tenen el seu taló d’Aquil·les en el d’impagament.
Si el primer septenni de l’euro es pot explicar amb la generació de la bombolla de crèdit en pro dels països superavitaris, amb una política monetària al seu servei, i de deute simètric dels deficitaris, sense armes per combatre la inflació que alimentava els dèficits; l’explicació del segon septenni es pot fer resseguint la gestió que s’ha fet per evitar o, si més no, minorar el risc d’impagament. Els rescats bancaris i de països no tenien cap més objectiu que protegir els interessos dels creditors, tot convertint en públics i a càrrec de la ciutadania els deutes originàriament privats. L’aparent fracàs de l’austeritat, justificada per reduir uns deutes públics que ha multiplicat, ha estat en realitat un èxit en relació al veritable objectiu de protegir els creditors. Dues dades per corroborar-ho: mentre que entre 2008 i 2014 el deute exterior ha augmentat un 10%, passant del bilió just a 1,1 bilions, la part pública d’aquest deute extern s’ha més que duplicat, passant del 20 al 47%.
Inevitablement, tard o d’hora caldrà una reestructuració del deute extern de la perifèria europea; ja sigui directament o de manera indirecte, amb una inflació que l’erosioni. Entretant, qualsevol cosa que augmenti el seu risc d’impagament arrossegarà Europa tota. En el cas català, el primer moviment serà per intercedir davant d’Espanya per facilitar un pacte que inevitablement niaria un desig de revenja. Caldrà, doncs, anar més enllà. Caldrà evitar aquesta revenja i en tot cas ajudar Espanya, un cop veïna, a resoldre mancomunadament la tirania del deute.
Les interdependències no són en absolut dolentes; en general enriqueixen les parts. Allò que és dolent és la relació desigual. Aquí i arreu. Una desigualtat que acaben patint sempre els més febles. Per això és necessària la independència de Catalunya: per acabar, sobretot, amb les desigualtats socials, la variable d’ajust de les posicions de domini citades: la dels creditors i la dels Estats captius del capital.
Ernest Maragall, eurodiputat per la coalició NECat-ERC i Jordi Angusto, economista i membre del Consell de Nova Esquerra Catalana.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015