Opinió

Josep Franco

23.11.2014

Aniversaris

Joan Fuster hauria fet avui 92 anys, el mateix dia que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià arriba als trenta-un anys de vida, perquè va ser aprovada a Alacant el 23 de novembre de 1983.


A pesar de la coincidència, em fa la impressió que els valencians no commemorarem com caldria cap dels dos aniversaris. El de Fuster, perquè des del mateix moment de la seua defunció, una cortina de fum tòxic va començar a cobrir d’oblit la vida i l’obra d’un home crucial en la història del País Valencià. El segon, perquè més de trenta anys després, aquella llei se l’han passada per l’entrecuix tiris i troians i el valencià és, ara mateix, una llengua tan menyspreada i amenaçada com abans: sense mitjans de comunicació de masses, sense el suport imprescindible de les institucions, sense pressupost i, per desgràcia, sense l’estima i el respecte del poble que l’hauria de venerar.


En qualsevol país civilitzat del món, una figura com la de Joan Fuster seria recordada, valorada, dignificada, exhibida, difosa i estimada pels hereus del seu magnífic llegat intel·lectual. El 23 de novembre hauria de ser el Bloom’s Day dels valencians, perquè Joan Fuster va ser capaç de convertir una llengua en clara situació de diglòssia en un vehicle capaç de transmetre pensament i cultura. Fins i tot gent que mai no ha llegit cap dels seus llibres ni articles, i menys encara si estaven escrits en valencià, ha parlat de la seua obra com si la coneguera i, això, és un mèrit que no li poden llevar ni els enemics més radicals.


Però per a mi, i per a totes les persones que escrivim en valencià o que ho intentem, el millor exemple de Fuster va ser la seua dedicació a la literatura, la seua fe en la paraula escrita, la seua confiança en els lectors que el justificaven i la seua lluita constant per la dignitat de la professió que va tirar. I la dignitat de la professió passava i passa, per descomptat, per cobrar pel seu treball. Perquè sense cobrar, poc o molt, no hi ha ofici que valga. Escriure sense cobrar, sense que la societat valore el treball de l’escriptor, pot ser una afició, un hobby, una quimera, però no un ofici.


En els nostres dies, aquest exemple de Fuster no sembla haver arrelat gaire entre els escriptors valencians perquè n’hi ha massa que escriuen i fins i tot publiquen, sense cobrar un cèntim. Aquesta mostra de bona voluntat, de patriotisme desinteressat, és un bumerang que pot colpejar amb força la cara de qui l’ha llançat perquè converteix l’ofici d’escriure en un exercici onanista, ornamental, superflu.


Per als escriptors valencians, els aniversaris de Joan Fuster i de la llei esmentada, que passaran desapercebuts per a la immensa majoria dels valencians, haurien de ser una bona excusa per meditar a propòsit de la nostra incidència en la societat i de la valoració que fan els lectors del nostre treball. Per això he volgut escriure avui aquestes notes breus i apressades d’homenatge, aquest article que sé que no em pagaran, si és que alguna bona ànima el publica.

Editorial