Opinió

Ferran Suay

04.02.2014

Una màfia mediocre i parasitària

La reacció del PP valencià davant la publicació, per part de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), del 'Diccionari normatiu', reflecteix perfectament les dos ànimes que el configuren: el franquisme ideològic i el franquisme organitzatiu.


En coherència amb el vessant ideològic, sempre han professat un violent menyspreu per tota cultura que no fos la castellana. Qualsevol altra llengua ha estat per a ells una nosa, un anomalia molesta i prescindible, que calia destruir definitivament, com més prompte millor. De fet, crec que el clàssic recurs al concepte d'autoodi, que Gordon Allport definia, en 1949, com el menyspreu que s'experimenta envers característiques que ens són pròpies, ha quedat clarament superat per a la sucursal valenciana del PP. Ells no senten el valencià com una cosa pròpia. Els és perfectament aliè. Ells parlen, escriuen, viuen i crien els fills sempre en perfecte madrileny. Sense fissures. No és, per tant, cap mena d'autoodi; és pur i simple odi.


Mireu com el model de càrrec del PP és d'una uniformitat monolítica: un cognom de profunda ressonància valenciana (Bellver, Camps, Barberà, Ripoll...) precedit invariablement d'un nom genuïnament castellà. No hi ha lloc per a cap Vicent, Beatriu o Francesc dins del PP. Només els castellans vocacionals hi tenen cabuda. Si a algú li cal alguna prova addicional, només cal recordar l'actual consellera d'Educació demanant disculpes públiques pel 'defecte de ser valencianoparlant':



Tradicionalment, han compaginat l'afany exterminador que forma part del seu ADN ideològic amb un discurs sobre el valencianisme, perfectament folklòric i superficial però encara amb una certa capacitat d'enganyar algú. S'embolicaven amb la senyera coronada per a (sempre en castellà, això sí) parlar del valencià només quan en podien traure rendiment electoral, a còpia d'atiar sense manies el conflicte i l'enfrontament entre valencians. 


D'una altra banda, el franquisme organitzatiu que professen els ha duts a bastir un model de partit basat en les lleialtats incondicionals, l'adulació indissimulada i els favors deguts i pagats. D'això, però, n'ha resultat una brutal manca de talent en les seues files. Com que els únics criteris de progrés intern han estat la reverència al superior jeràrquic, la submissió abjecta i la informació privilegiada, ara que les circumstàncies ja no són tan favorables, no hi queda ningú capaç de pensar amb un mínim de claredat. No és solament que tenen uns líders patèticament mediocres i profundament discapacitats per a concitar cap entusiasme; és que ni tan sols tenen assessors capaços d'aportar cap idea passable sobre com afrontar els esdeveniments que els desborden dia per any.


Sobre la publicació –després de dotze anys de feina– del 'Diccionari normatiu', no n'han dit ni pruna. Només els ha interessat el paràgraf en què s'equiparen els termes 'valencià' i 'català' com a noms d'una mateixa llengua. El diccionari, com la llengua, no els interessa perquè no se l'han de mirar ni molt ni poc. No té cap espai en les seues vides quotidianes. Ni en la del partit ni en la dels militants. La seua proposta per als valencians és clara i diàfana: ser valencians ha de ser la nostra manera de ser uns madrilenys de segona categoria. I, això sí: a callar i a pagar! 


Però és la dimensió organitzativa del seu franquisme, allò que ara com ara els passa una factura més elevada. Actuen en pànic. I, com qualsevol organisme viu i atemorit, tendeixen a fer allò que tenen més automatitzat, que és –en el cas que ens ocupa– atiar el conflicte. L'estratègia els havia funcionat, en el passat. Però ara no tenen ni el talent ni la capacitat per a fer una anàlisi de la situació i arribar a entendre que potser ja no els resultarà tan efectiu. És així que el senyor Fabra (Don Alberto, no Don Carlos) reacciona amb un tic tan franquista com l'amenaça velada de tancar l'acadèmia. És molt senzill, si no ens convé ho tanquem tot; les oficines de promoció lingüística, les línies en valencià a les escoles, totes les emissores de ràdio i televisió. I si cal, l'AVL o la Generalitat i tot. Les institucions hi són per a servir els interessos particulars del PP. I si no, les tanquem i prou. 


No comprenen (no poden) que no hi ha cap estratègia que siga eternament efectiva, ni cap imperi que dure per sempre. Només tenen els automatismes adquirits amb els anys d'enquistament en el poder. Uns automatismes que els dicten que no han de perdre cap ocasió de sembrar l'odi i la discòrdia a costa del valencià. Potser sense un franquisme organitzatiu tan arrelat, i sense l'enorme càrrega d'incompetència que se'n deriva, s'haurien adonat que, per una vegada, potser era millor deixar passar l'oportunitat, i haver optat per una presentació 'de perfil baix' del diccionari de l'AVL, en compte d'obrir un altre front de batalla, en una guerra que els desgasta massa. 


Potser sense tanta mediocritat parasitària serien capaços d'adonar-se que a hores d'ara el seu problema no és tant si la gent els percep o no com a 'valencianistes', sinó que deixen de percebre'ls com una màfia. És clar que, ben mirat, això possiblement requeriria que deixaren de ser una màfia. I llavors deixarien de ser el PP.


Editorial