Opinió
-
Nèstor Mont: 'Hem sigut capaços de mantenir el nostre patrimoni cultural heretat'
Nèstor Mont
28.11.2011
-
Simona Levi: 'Aprovar ara el reglament de la llei Sinde és anacrònic i medieval'
Simona Levi
25.11.2011
-
Martí Estruch: 'Montserrat Figueras, el misteri i la màgia de la música'
Martí Estruch Axmacher
25.11.2011
-
Juli Peretó: 'Margulis va començar rebent indiferència i ha acabat formant part dels llibres de text'
Juli Peretó
24.11.2011
-
Maties Salom: 'Sense veu diferenciada a Madrid'
Maties Salom
21.11.2011
-
Otamendi: 'Amb aquests resultats, al parlament basc hi hauria majoria absoluta sobiranista'
Martxelo Otamendi
20.11.2011
-
Rosa Calafat: 'És un atac a tota la comunitat lingüística''
Rosa Calafat
16.11.2011
-
David Figueres: 'La mort a Mèxic'
David Figueres
15.11.2011
-
Josep Maria Cadena: 'Tenia un fortíssim esperit de servei'
Josep Maria Cadena
14.11.2011
-
David Fernàndez: 'Feixisme, mai més enlloc'
David Fernàndez
09.11.2011
-
Valia Kaimaki: 'Aquesta crisi ja no és una simple qüestió grega'
Valia Kaimaki
08.11.2011
-
Pere Portabella: 'Molts ens vam educar en política a cop d'assemblea'
Pere Portabella
07.11.2011
-
Jordi Coca: 'Per mi, ha guanyat la dreta reaccionària'
Jordi Coca
07.11.2011
Gerard Horta
03.09.2012
Gerard Horta: Crida urgent a la solidaritat per l’educació pública catalana
Fa anys que els governs successius de la Generalitat de Catalunya ignoren l’experiència, les necessitats i les propostes dels col·lectius educatius de docents, pares i mares, i alumnat. Amb la Llei d’Educació de Catalunya, el Tripartit encaminà el procés de descomposició de l’educació pública; a continuació, CiU i PP han establert les bases perquè les nostres escoles i instituts esdevinguin aviat els guetos-aparcament dels fills dels miserabilitzats. Un segle i mig de lluita està sent esmicolat en un tres i no res, per això el dimecres 12 de setembre s’inicia a Catalunya una vaga de les mestres i professores de l’educació pública (estem defensant, més que l’autogestió dels serveis públics, la seva mera existència!). Per primer cop des de les dures –i victorioses– vagues de la fi dels vuitanta, la mobilització neix de les assemblees de docents (no pas de les cúpules dels sindicats majoritaris, corresponsables en major o menor mesura de l’afebliment gradual de les lluites de l’educació).
Aquest setembre, la manca de cobertura i de nova creació de llocs de treball docents implicarà la desaparició de les places interines per a 3.000 mestres i professores –tot i arribar-hi 15.000 alumnes més–, sota la precarització constant de les condicions pedagògiques, laborals i salarials, i amb un finançament a l’educació massa magre per comparació al de tants altres països europeus. Es tracta d’una veritable catàstrofe social, la qual s’encarna en l’augment de les ràtios alumnat/professorat; la davallada dels diners esmerçats a afrontar com cal l’espectre ampli de l’atenció a la diversitat; la modificació dels horaris lectiu i de permanència; les pèrdues de grups i de línies; la negativa a substituir les baixes laborals fins a partir de l’11è dia; les reduccions salarials contínues; l’impagament del 100% del sou en cas de baixa; l’impagament als substituts de les hores de pati i d’una part de les de preparació –als qui han treballat la major part del curs anterior no se’ls ha pagat el mes de juliol–; i, en un context en què cada cop més infants només disposen d’un àpat complet garantit de dilluns a divendres –el del migdia a l’escola–, les beques de menjador continuen sent ínfimes. Tanmateix, si amb totes aquestes humiliacions no n’hi havia prou, s’imposarà el pagament de dos o tres euros diaris als xavals que s’emportin la carmanyola de casa per dinar a les escoles. Afegim-hi la reducció d’ajuts a l’adquisició de llibres i a les colònies escolars; l’amuntegament d’un miler d’aules en barracons, i edificis amb mancances estructurals; i els estalvis delirants de material didàctic i de recursos bàsics. Tot plegat, mentre amb diners públics se subvencionen les escoles privades. President Mas, consellera Rigau: el que estan fent no té nom.
Davant d’aquest panorama infernal, davant de l’espectacle dantesc de l’ofensiva definitiva contra el nucli de la societat catalana (l’educació), com han respost a l’organització horitzontal de la vaga la majoria d’alliberats professionals dels sindicats majoritaris? Prosseguint unes vacances començades fa molt de temps. O bé boicotant el suport a les vaguistes dins les assemblees de treballadores, en nom de la 'manca d’unitat sindical' –inexistent fa temps–, del 'previsible fracàs de la vaga' –les vagues dels darrers anys també han fracassat: i què? (però sobretot: per què?)– i de la 'feble estructura organitzativa' –quina lliçó d’autoorganització hi ha més complexa i creativa que la nascuda de les bases?–. Jerarquies mesquines volen bases passives i despolititzades, i no pas sobiranes i lluitadores? Moltes de les vaguistes són –o eren– militants de base d’aquests sindicats grans, persones que a les assemblees groga, d’interines i de zona han optat per dir prou, fastiguejades d’assistir any rere any a l’enderrocament del sistema educatiu (http://interzonesdocent.blogspot.com.es/). Planten cara per solidaritat amb la multitud de persones que queden al carrer, perquè la justícia social és un principi inalienable de l’acció educativa. Sí que la llibertària Confederació General del Treball de Catalunya (CGT) fa costat, plenament, a les vaguistes. A més, hi donen suport explícit altres organitzacions polítiques, sindicals, veïnals i assembleàries, encapçalades per l’esquerra independentista (COS, CUP de Barcelona, Endavant, SEPC, casals i ateneus).
Què succeirà? Ens martellejaran amb una cantarella oxidada, ja que la majoria del periodisme públic i privat menysprearà les vaguistes i invisibilitzarà els motius de la vaga (llarga vida a Vilaweb!). I els privilegiats esbombaran que la vaga és un fracàs. Som, però, davant unes mestres i professores que han tingut el coratge de plantejar un programa de reivindicacions –aturar l’acomiadament del professorat interí; cobrir les substitucions des del primer dia amb el 100% del sou a cobrar pels docents substituts; i establir un calendari de negociacions– lligat, per fi i de debò, a un calendari de lluita –vaga indefinida discontínua, dos dies per setmana (hi perdran gairebé la meitat del sou)–. Ells i elles són solidàries amb les companyes despatxades, amb l’alumnat –infants, joves, adults–, amb les famílies treballadores, amb si mateixes, amb el nostre país. D’això en direu fracàs? No: encara que només una professora fes vaga a cada centre, les mestres i professores vaguistes ja han guanyat, amb coherència política, la guerra per la dignitat col·lectiva de la societat catalana. Per la dignitat, sí.
Fracassa un pou genocida de la història anomenat societat de classes –dins l’imperi rapinyaire espanyol i el IV Reich bancari europeu– i fracassen els còmplices actius i passius de la destrucció de l’educació pública catalana: polítics classistes del govern i l’oposició, alliberats sindicals mandrosos al capdavall abduïts per la seva pròpia insolidaritat, mestres desmobilitzats o roïns, mares i pares amarats d’egoisme, tanta gent atemorida i ignorant... Per tant, o assumim d’una vegada que la lluita és l’únic camí, o el 2015 hauran expulsat les classes populars de les esferes d’una educació formal amb cara i ulls –de les escoles bressol a les universitats–.
Els i les vaguistes saben que al llarg dels temps les classes subalternes europees s’han autoeducat a través del combat, per això ens obsequien una bella ensenyança: la de la solidaritat com a base social de l’amor i la llibertat. Ara bé, necessiten el nostre ajut per reconquerir el que ens pertany: l’educació pública. Mestres i professores en vaga de Catalunya, dels Països Catalans i d’arreu: el vostre cor batega fort, no defalliu! Companys i companyes, no esteu soles!
Gerard Horta, professor lector (temporal) d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona; membre de la CUP, la Trobada Alternativa de Nou Barris i la COS.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015