Un coneixement que es vol desconèixer

Una idea socialment molt estesa és que les llengües són instruments per a la comunicació, és a dir, que serveixen per a entendre'ns. (I aquesta visió merament utilitària és la que exploten les llengües hegemòniques per atreure parlants, un mecanisme que, com ja sabem, porta a la deserció i la substitució lingüístiques.) Però, ben mirat, parlar la mateixa llengua no assegura pas que ens entenguem. D'una altra banda, tots sabem que ens podem entendre sense fer servir l'instrument lingüístic. Per exemple, ens podem comunicar prou bé sota l'aigua o en llocs molt sorollosos, podem comunicar molt fent servir onomatopeies, podem fer servir la modalitat no verbal i ens podem entendre encara que no usem la mateixa llengua.

Amb tot, és cert que les llengües són instruments molt més eficaços que segons quins mitjans no lingüístics. Un dels motius és que són sistemes simbòlics. Com tants filòsofs, lingüistes o psicòlegs han dit, la funció comunicativa del llenguatge només és possible en tant que té també una funció representativa. Les paraules no són la realitat, sinó que la interpreten, de la mateixa manera que el relat d'un fet no és la realitat mateixa, sinó una interpretació que se'n fa. 'Ceci n'est pas une pipe', diu el text que acompanya el dibuix d'una pipa en el conegut quadre de Magritte. I no és una pipa perquè amb el dibuix d'una pipa no es pot fumar, no es pot sentir l'olor del fum; és una representació d'allò que en català en diem 'pipa', però que podríem anomenar amb qualsevol altre terme si així s'hagués convingut arbitràriament.

El fet que les llengües representin la realitat les converteix en formes de coneixement. Entre la conducta lingüística i els processos cerebrals que es duen a terme en l'acte de parlar, hi ha la ment, que ens permet de categoritzar, conèixer, interpretar. La ment humana treballa amb representacions i les llengües associen aquests continguts mentals a certes formes. Cada llengua ho fa d'una determinada manera. D'exemples, n'hi ha a cabassos. Només una pinzellada. En algunes llengües, com ara el turc, quan un parlant es vol referir a un fet passat ha de fer servir per força una marca lingüística que especifiqui si va ser testimoni de la situació o si no. En canvi, el sistema de verbs del català no té en compte aquesta distinció conceptual; diem 'va anar al cine', tant si nosaltres mateixos ho hem experimentat d'alguna manera com si ho sabem per altri i, a partir de la resta del context, si cal, ja s'inferirà. En la situació d'objectes en l'espai, els conceptes que podem arribar a expressar són molt diversos. Per exemple, podríem diferenciar entre situar un objecte en el pla vertical (com ara en una porta) o en l'horitzontal (com en una taula); podríem diferenciar si un objecte queda ben encaixat al seu receptacle (com els ous a les oueres o un anell en un dit) o si hi queda col·locat més o menys folgadament (com un llibre en una bossa). Algunes llengües marquen uns significats i unes altres uns altres. En català referim la situació dels objectes sense distingir entre els plans vertical i horitzontal; tampoc no tenim l'obligació de marcar com queden situats els objectes en els receptacles corresponents i solem indicar el lloc recorrent a la preposició 'a' ('posa el plat a taula', 'clava el penjador a la porta', 'deixa la fruita a la fruitera'). Quan hem de referir la situació d'un objecte a petita escala, ens guiem per la nostra orientació en l'espai, és a dir, solem prendre una orientació egocèntrica i tendim a fer servir l'eix dreta-esquerra; diríem 'tens una formiga al camal dret' i mai no diríem una cosa així com 'al camal nord'. En canvi, s'han descrit llengües que en la situació a petita escala fan servir coordenades fixes i absolutes, com ara els punts cardinals.

Per això s'ha dit que cada llengua natural implica una visió del món. En una entrevista recent, George Steiner deia: 'Com més llengües sapiguem, millor. Cada llengua és una finestra a un nou món.' Amb cada llengua que aprenem, aprenem noves maneres de concebre la realitat.

Deixant de banda si aquestes maneres diferents de veure el món tenen efectes en la cognició (una hipòtesi en la qual ara no entrarem), sabem que les llengües són molt més que sistemes comunicació. Precisament perquè no es perdin formes de conèixer la realitat, de fa uns anys hi ha organismes internacionals que es dediquen a enregistrar la parla de llengües en estat de coma, perquè quan la llengua desaparegui puguem continuar contrastant coneixements.

Amb tot, ja sigui per ignorància o per mala fe, a casa nostra i als països veïns (França inclosa), es continua posant èmfasi només en una petita part de la qüestió, la funció comunicativa. Aquesta és la idea que hi ha darrere de l'argument que la llengua que té més parlants és més útil. Molts polítics i ideòlegs cauen en el parany i, en lloc de practicar una actitud educativa que ajudi la gent a comprendre que el món és divers, que les altres visions enriqueixen les societats, l'empenyen a creure que les llengües són obstacles a vèncer. Ai las, quina estretor de mires! Això si no és simplement imperialisme militant.

Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

(Mònica Barrieras, Pere Comellas, Montserrat Cortès-Colomé, Alicia Fuentes-Calle, M. Carme Junyent, Enric Serra)

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Amb cada llengua que aprenem, aprenem noves maneres de concebre la realitat.