Opinió
-
Gala Pin: 'Hi ha una connivència amb els lobbies que no beneficia els autors'
Gala Pin
20.01.2012
-
Antònia Vicens: 'Cal plantar cara a la destrossa lingüística'
Antònia Vicens
20.01.2012
-
Liz Castro: 'Això que ha fet Apple és genial, però té dos inconvenients'
Liz Castro
20.01.2012
-
Llorenç Valverde: 'Ara sí que podem parlar d'un llibre digital de debò'
Llorenç Valverde
20.01.2012
-
El seu nom és 'Default'
Joan Garí
19.01.2012
-
Manel Rodríguez-Castelló: Aquells vents, aquest temporal
Manel Rodríguez-Castelló
19.01.2012
-
Pere Cardús: 'La pluralitat no ho pot justificar tot'
Pere Cardús
17.01.2012
-
Lluís Llach: 'Manuel Fraga va ser un feixista'
Lluís Llach
16.01.2012
-
Tomeu Martí: 'La ciutadania ha reaccionat. I de quina manera'
Tomeu Martí
16.01.2012
-
Miquel Sellarès: Patètics sindicalistes 'mossos'
Miquel Sellarès
13.01.2012
-
'Aquests comportaments recorden l'època de la dictadura'
Martí Gasull
13.01.2012
-
'Portaré a la fiscalia el cas de les bosses de Rita Barberà'
Joan Ribó
12.01.2012
-
Germà Bel: 'La gran velocitat s'ha fet a Espanya amb criteris de construcció nacional'
Germà Bel
12.01.2012
Josep Franco
23.11.2014
Aniversaris
Joan Fuster hauria fet avui 92 anys, el mateix dia que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià arriba als trenta-un anys de vida, perquè va ser aprovada a Alacant el 23 de novembre de 1983.
A pesar de la coincidència, em fa la impressió que els valencians no commemorarem com caldria cap dels dos aniversaris. El de Fuster, perquè des del mateix moment de la seua defunció, una cortina de fum tòxic va començar a cobrir d’oblit la vida i l’obra d’un home crucial en la història del País Valencià. El segon, perquè més de trenta anys després, aquella llei se l’han passada per l’entrecuix tiris i troians i el valencià és, ara mateix, una llengua tan menyspreada i amenaçada com abans: sense mitjans de comunicació de masses, sense el suport imprescindible de les institucions, sense pressupost i, per desgràcia, sense l’estima i el respecte del poble que l’hauria de venerar.
En qualsevol país civilitzat del món, una figura com la de Joan Fuster seria recordada, valorada, dignificada, exhibida, difosa i estimada pels hereus del seu magnífic llegat intel·lectual. El 23 de novembre hauria de ser el Bloom’s Day dels valencians, perquè Joan Fuster va ser capaç de convertir una llengua en clara situació de diglòssia en un vehicle capaç de transmetre pensament i cultura. Fins i tot gent que mai no ha llegit cap dels seus llibres ni articles, i menys encara si estaven escrits en valencià, ha parlat de la seua obra com si la coneguera i, això, és un mèrit que no li poden llevar ni els enemics més radicals.
Però per a mi, i per a totes les persones que escrivim en valencià o que ho intentem, el millor exemple de Fuster va ser la seua dedicació a la literatura, la seua fe en la paraula escrita, la seua confiança en els lectors que el justificaven i la seua lluita constant per la dignitat de la professió que va tirar. I la dignitat de la professió passava i passa, per descomptat, per cobrar pel seu treball. Perquè sense cobrar, poc o molt, no hi ha ofici que valga. Escriure sense cobrar, sense que la societat valore el treball de l’escriptor, pot ser una afició, un hobby, una quimera, però no un ofici.
En els nostres dies, aquest exemple de Fuster no sembla haver arrelat gaire entre els escriptors valencians perquè n’hi ha massa que escriuen i fins i tot publiquen, sense cobrar un cèntim. Aquesta mostra de bona voluntat, de patriotisme desinteressat, és un bumerang que pot colpejar amb força la cara de qui l’ha llançat perquè converteix l’ofici d’escriure en un exercici onanista, ornamental, superflu.
Per als escriptors valencians, els aniversaris de Joan Fuster i de la llei esmentada, que passaran desapercebuts per a la immensa majoria dels valencians, haurien de ser una bona excusa per meditar a propòsit de la nostra incidència en la societat i de la valoració que fan els lectors del nostre treball. Per això he volgut escriure avui aquestes notes breus i apressades d’homenatge, aquest article que sé que no em pagaran, si és que alguna bona ànima el publica.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015