Eva Clausó: 'Durant molts anys vaig treballar sense cap mena de contracte'

Us ben juro que quan he llegit que s'estalviarien 546.000 euros l'any amb el tancament de les productores de la Cerdanya, Alt Urgell i Andorra (és una de sola), els Pallars, el Delta de l'Ebre, i Catalunya Nord em bullia la sang i les venes em cremaven. El meu despatx és a casa, en un bar, al carrer, en un banc, a la neu, en un ajuntament, a casa d'un amic, a l'interior del cotxe del Baltasar....

Les notícies s'envien per FTP des d'on hi hagi internet. Companys de feina, sigui a Lleida, Girona o Barcelona, heu corregut trencant-vos el coll com bojos a recollir la notícia, perquè al Pirineu segons a quins llocs la cobertura es lenta, i la informació tarda a passar, i el Balta i jo hem patit per vosaltres, perquè l'informatiu era a punt de començar.

Durant anys he treballat en situació precària en silenci, sense dir res. Des de la més absoluta discreció. I ho he fet perquè la feina m'omple, em motiva, m'entusiama i en gaudeixo. Però ara ja no puc callar més quan em diuen que se m'acomiada per motius pressupostaris, perquè genero despesa. Massa despesa.

No en vaig generar pas quan ningú no em pagava el telèfon i l'havia de pagar de la butxaca. Però aleshores als gestors pels quals sóc un número no els va pas importar. No els va preocupar pas quan durant molts i molts anys vaig treballar sense cap mena de contracte... Em sap greu, però no puc callar més.

Avui tinc foc, foc a les venes. No sóc pas jo, que m'he omplert les butxaques, us ho prometo, amb aquesta feina, ni els meus companys, i amb els seus arguments sembla que sigui així, i això em fa bullir la sang.

M'he trencat el coll per aquesta empresa, perquè crec en la feina que faig, i si no m'agradés tal com us dic, amb la precarietat amb què vaig treballar durant bastants anys, una altra persona ja l'hauria engegada a rodar. Però en moments molt i molt durs per a mi, per la manera com havia de treballar, vaig tenir el suport de l'Ernest i la Carolina, i mai no els ho podré agrair.

M'han vist plorar de sentiment. Jo sóc cor, companys, ho sóc. A la feina i al carrer. I mai no he mirat per mi. No puc suportar les injustícies i quan les veig, lluito.

He lluitat per treure notícies de sota les pedres i fer-ne històries amb sentiment. I ara lluitaré pel que és just, no em mereixo aquesta puntada de peu al cul. No ens la mereixem. Tinc el cor encongit i em batega amb força en cada paraula que escric, us ho ben prometo.

No tinc gens de por d'escriure aquesta carta. Jo ja sóc al carrer. Ja m'han acomiadat, el dia 31 acabo, i treballaré com mai fins llavors. Amb el cap ben alt i el pit enfora. I sabeu que ho faré, encara que amb una tristesa dins meu que no us la puc descriure. Tinc la cara desencaixada i unes ulleres que clamen al cel.

No puc permetre que s'insulti tots aquests professionals que ho hem donat tot per aquesta empresa, sense condicions, per fer-la gran des del territori, i que ara ens vulguin retallar, amb motius pressupostaris que no s'aguanten per enlloc. No ens han donat cap opció de res. Burofax i al carrer.

Després de setze anys marxaré amb una indemnització de 2.000 euros i encara he de mirar com a autònom quin subsidi de desocupació tinc. De manera que no m'expliquin bajanades sense argument, quan segur que els que em fan viure un malson des del dia 27 de febrer no es retallen a ells mateixos.

Jo sé com sóc. Honesta, treballadora, responsable i plena de valors, els que m'han donat a casa meva. Els qui em coneixen ho saben. Sóc tot cor i passió, la mateixa que he posat durant tots aquests anys a la feina, tot i treballar durant molt temps amb un esclop i una espardenya.

Els qui som autònoms no tenim horari. Si no treballes, no cobres. I això angoixa, us ho ben prometo. No he pogut programar vacances, festes, he patit cada mes per saber quantes peces podria tenir i mai no he dit no quan m'han trucat per anar a cobrir allò que fos. Si he estat malalta, ni ho he dit. He treballat i punt. Un mes de vacances, en el meu vocabulari, no existeix des de fa setze anys. I no continuo perquè m'esgoto, i sé que encara hi ha treballadors a pic i pala en oficis pitjors. No m'he queixat mai i he agraït tenir feina sempre amb els temps que som.

Però, per l'amor de Déu, ja en tinc prou de veure com es retallen els drets injustament de la gent honrada que l'única cosa que fa és pencar. Ho he llegit molts dies als diaris, a la tele, n'he fet notícies i ara em toca a la pell i jo ho sento, però he de lluitar. Això no es pot aguantar.

Aquests dies he rebut tants missatges de suport i d'estimació i respecte que estic desbordada i no podré agrair tanta generositat, de debò. He plorat amb cadascun i m'han reconfortat. Gràcies, sincerament.

Sóc una persona justa, sempre ho he estat. Quan m'he equivocat ho he dit, però és que ara no m'equivoco, ho dic amb plena convicció. No puc deixar escapar setze anys de la meva vida fent creure a la gent que la crisi pressupostària de TV3 l'hem generat nosaltres.

Estic encesa. I potser no n'estaria si aquesta feina l'hagués feta amb desídia i sense dedicació, però ho he donat tot en cada notícia, perquè jo la feina l'entenc així. I tinc passió pel periodisme.

Retallem allò que s'hagi de retallar, però si us plau amb coherència i arguments. Jo no hi entenc, de xifres. M'han enviat una ball de xifres a la carta de comiat, que fa perdre els sentits. Però sí que sé que si cal m'estrenyo el cinturó. Si alguna cosa tinc és coherència en els meus actes i decisions. Però no suporto que em donin gat per llebre.

Jo em sento catalana fins a les venes i del Pirineu, no cal ni que us ho digui. Ara mateix estic decebuda, i tinc una ràbia interna que em mata, perquè no ho entenc, senzillament no entenc com un model de televisió que agrada a la gent desapareix. M'indigno.

Em podria quedar callada, i no fer res, veure com m'acomiaden, però no dormiria tranquil·la si el dia 31 de març, l'últim dia que treballo, em llevés i veiés que ja no tinc la feina que estimo i per la qual he deixat la pell i que no he lluitat prou.

Avui lluito no tan sols per mi, també pels meus companys. I us dono les gràcies a tots perquè també ho feu. Sóc conscient que també veieu el vostre futur incert.

Jo també vull lluitar per vosaltres, i aquesta manera és l'única que tinc. A través de les paraules.  

Eva Clausó és corresponsal de TV3 a Cerdanya, l'Alt Urgell i Andorra. És una de les afectades pel tancament de corresponsalies. El 31 de març serà el seu últim dia en aquesta feina.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet