Eugeni Casanova: 'L'independentisme perd la batalla de la comunicació'

Tinc la impressió des del primer moment que els sobiranistes perdem la batalla de la comunicació, que és la mare de totes les batalles.

Com era d’esperar, l’hidra va reaccionar a la declaració d’insubmissió de Catalunya amb totes les armes a l’abast. Duran i Lleida, que d’això en sap un niu, ja va recordar que no és que fessin servir les clavegueres, sinó que l’estat sencer era una claveguera. I arribaran fins allà on creguin oportú. Tenim ben presents l’atemptat al canari Cubillo i els GAL.

Durant la pre-campanya vaig esperar dia rere dia que el govern reaccionés a la intoxicació de la por. 'Quan contraatacaran?', em demanava. Vaig pensar que ho farien durant la campanya, administrant els temps, però el moment no va arribar. El govern, i diria que també els nostres partits, han anat amb el lliri a la mà, i és evident que l’adversari juga totes les cartes, com més brutes millor, i ha tingut un èxit –relatiu– en el primer assalt: les eleccions. Per això cap enquesta no va detectar el resultat, perquè només un parell de setmanes abans el deliri propagandístic no s’havia desfermat.

La campanya d’El Mundo la va dissenyar o controlar el govern espanyol (o la FAES –de Falange Española–, tant se val). I tots els càrrecs principals hi van posar el coll. No hi va haver ni un dia, ni un de sol, que algun ministre no llancés un exabrupte contra Mas o contra Catalunya que ocupava totes les portades. Aquí callaven o el portaveu del govern contestava amb algun argument tebi. Un dels que més va atacar va ser el ministre d’Afers Estrangers. Tenia un càrrec que no el comprometia i era ministre. I allò que diu un ministre té pes i surt a tot arreu.

Resultat: ells han estat a totes les televisions i a tots els diaris dels bars. Alguns analistes havien apuntat amb encert que la gran batalla era la dels indecisos i la vam deixar a les seues mans i l’han guanyada. Els grans titulars els van provocar ells. La campanya de la difamació, l’exabrupte i l’amenaça ha aconseguit els seus objectius. I aquí hem badat. I ells continuen, i nosaltres, també.

Calia i cal tenir rèpliques a punt de cadascun dels arguments de la por: pensions, Unió Europea, salaris, títols universitaris... amb declaracions més o menys solemnes i oficials del conseller respectiu. Si parla un conseller és portada. Per contra, si es fa un vídeo emotiu es pot guanyar un premi cinematogràfic, però el miren els convençuts, i els altres engeguen la tele.

Mentrestant, què fa el nostre govern? Veure-les passar. Com pot ser que una acció tan escandalosa i barroera com negar el vot dels catalans de l’estranger no fos denunciada, esventada i judicialitzada oportunament? És obvi que va ser una manipulació. Vam poder sentir la vice-presidenta en una entrevista dient que 'semblava' que era una campanya organitzada, però que ella 'no ho podia dir'. Qui ho havia de dir, doncs? El vot de l’estranger a les eleccions gallegues va anar com una seda. En canvi, a les basques i a les catalanes va resultar gairebé impossible. 150.000 vots, la majoria catalanistes, haurien decantat les eleccions d’una manera decisiva. Com pot ser que no es reaccionés iradament i contundent al boicot programat des del Ministeri d’Afers Estrangers? Com pot ser que no es contraataqués amb tota la contundència possible –per guanyar portades i telenotícies– a la campanya de la por?

Quan la policia –degudament continguda– va corroborar finalment que el famós informe d’El Mundo era fals, divuit dies després, què va fer el nostre govern? Demanar càndidament una disculpa, que ningú no ha presentat, naturalment. El Mundo va recollir la notícia a una columna; la difamació havia ocupat mitja dotzena llarga d’obertures de diari, i un estol de ministres i uns quants dinosaures del PSOE les van repetir com un eco. No cal dir que el govern, i Catalunya, haurien hagut de contraatacar sense manies amb declaracions, querelles i tants escarafalls con calgués.

Ara guanyen mediàticament les posteleccions reiterant que el sobiranisme les ha perdudes. I el fet més esborronador no és que ells ho donin per fet, sinó que el catalanisme s’ho empassi i es mostri alacaigut. Continuem amb el lliri a la mà. A aquest combat, cal presentar-s’hi amb els arguments de la democràcia, la il·lusió i la justícia, d’acord, però no hem de desdenyar cap de les seues armes.

A més, el conflicte amb Catalunya li va molt bé, al govern de Rajoy: espera que li serveixi per obtenir el suport popular que la situació econòmica i social li fa perdre. Tots els governs que han demanat el rescat han perdut les eleccions. I el govern espanyol preveu de guanyar les vinents gràcies a la humiliació de Catalunya. En part, aquest conflicte li ha estat una benedicció. D’aquí ve que Wert hi torni. I cada vegada afegiran més llenya al foc. Com més soroll, més por i més collita.

Cal posar el lliri en un gerro i donar la cara. Les portades les omplen el president i els consellers, i els líders dels partits, i els fets contundents. I cal ser a la televisió, que és el mitjà dels indecisos, per bé que la majoria les controlin ells.

Eugeni Casanova és periodista

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Els grans titulars els van provocar ells. La campanya de la difamació, l’exabrupte i l’amenaça ha aconseguit els seus objectius. I aquí hem badat

Cal posar el lliri en un gerro i donar la cara. Les portades les omplen el president i els consellers, i els líders dels partits, i els fets contundents