Salvador Garcia: 'Continuar a l’estat espanyol és garantia d'anys de retallades i de crisi econòmica'

Som en el compte enrere d’uns esdeveniments que portaran a un punt a part molt significatiu: la intervenció definitiva d’Espanya per Europa, i de Catalunya per Espanya (o el rescat, digueu-ne com vulgueu).

Això serà la confirmació formal de la situació actual: tant Espanya com Catalunya ja són intervingudes, perquè no es poden finançar sense suport extern, i unes altres institucions els han de validar els pressupostos (i moltes polítiques). El nou pas representarà, per a tots dos països, més restriccions. Les coincidències, massa vegades, són doloroses.

Fedea (Fundación de Estudios de Economía Aplicada) ha publicat un informe (resum a 'Los planes presentados por las CCAA no son suficientes para cumplir con sus compromisos de déficit') que confirma (com vaig avançar fa un quant temps) que les autonomies no compliran els objectius de dèficit públic i situa (sense fer especial mala sang, només exposant les dades) Catalunya com un dels grans problemes. I les conseqüències són immediates: els mitjans internacionals se’n fan ressò, com Le Monde a 'Les régions espagnoles épinglées comme "principal facteur de risque" pour le déficit'.

»Cette publication ne devrait pas arranger les relations entre Madrid et les régions espagnoles, qui bénéficient d'un large statut d'autonomie: certaines d'entre elles, Catalogne et Andalousie en tête, ont lancé depuis plusieurs semaines un mouvement de fronde, refusant l'austérité imposée par le gouvernement central.«

I respecte de Catalunya incideix en el fet que no pot pagar a escoles, hospitals i centres de discapacitats.

»La Catalogne, asphyxiée par une montagne de dettes contractées ces vingt dernières années au moment du boom économique et immobilier espagnol, a annoncé mardi 31 juillet, qu'elle ne pourrait pas verser les subventions du mois de juillet aux hôpitaux, écoles, centres pour handicapés et autres résidences pour personnes âgées sous contrat avec le gouvernement régional.«

És a dir, mentre a Catalunya (n'hi ha que) parlen de pacte fiscal, a Espanya rumien com intervenir i controlar més les autonomies i en especial Catalunya. I quan Espanya serà intervinguda, des d’Europa diran 'endavant, canya a les autonomies!', perquè molts han 'comprat' l’argument de la disbauxa autonòmica (que els catalans també hem de denunciar, perquè nosaltres paguem la festa), i un control superior de les autonomies no rebrà sinó suport i reconeixement exterior. Sofrirem les conseqüències d’una pedagogia totalment insuficient de l’espoliació fiscal i de la legitimitat d’uns acords de finançament aprovats sempre per majoria de diputats catalans a Catalunya i Madrid. I amb les retallades, sovint molt doloroses, no n'hi haurà hagut prou per a assolir els objectius de dèficit públic i evitar el col·lapse de la Generalitat (segurament perquè 'l’invent', sense un finançament just, no funciona).

I és que tot això es dóna en un context en què la intervenció d’Espanya és inevitable. Aquests darrers dies se sent dir que 'baixa la prima de risc', però amb aquesta baixada no n'hi ha pas prou, i si baixa és justament per la perspectiva que es farà aquesta intervenció. Fa uns quants dies el Ministre De Guindos va demanar que el Banc Central Europeu (BCE) comprés deute públic espanyol 'sense límit i d'una manera contundent'. És el que se'n diu un 'bazoka', que ve a advertir als especuladors 'pareu d’especular, que ho compraré tot i no em podreu derrotar'. I a priori és una posició raonable..., sobretot si no es tracta del teus diners i va acompanyat d’unes altres accions.

Ho ha fet el BCE? No (ni bazoka ni res). Ho farà? No tant com demana Espanya, però parcialment sí, sempre que Espanya demani el rescat, cosa que implica que es comprometi a fer unes reformes. I això tant per la tensió BCE-Bundesbank (aquest darrer, oposat a aquesta intervenció del BCE) com perquè ajudar Espanya sense que faci reformes vol dir que no es faran mai. De fet, dos economistes espanyols (Jesús Fernández-Villaverde i Luis Garicano) denunciaven fa pocs dies al Financial Times que l’estratègia de Rajoy és de deixar passar temps i esperar que les coses se solucionin soles ('Rajoy must enact a radical plan for Spain').

»Mariano Rajoy, Spain’s prime minister, has succeeded for decades in politics by letting time do his bidding. He seems to believe that problems are not solved but dissolved through patience. His government has applied this lesson to the eurozone crisis with catastrophic results.«

(Això ja ho havia explicat el professor Carles Boix, al Financial Times mateix, amb 'Spain needs a new deal for its regions'.)

I la complicació no s'acaba pas aquí: hi ha Grècia, amb més veus que demanen que, si ha de sortir de l’euro, com més aviat, millor ('Delaying a eurozone breakup could make the endgame much worse' de Nouriel Roubini), perquè es va perdent un temps i gastant uns diners preciosos mentre la situació es va complicant i podrint; o que el BCE, a part comprar molt de deute públic espanyol, potser també ha de fer un exercici molt dolorós, que és deixar de ser creditor preferent, com explica Mohamed El-Erian ('Spain’s hesitation could cost it dear').

»In a press conference last month, Mario Draghi, the ECB president, indicated that he would look for ways to minimise the subordination problem. This would involve a relaxation of the central bank’s preferred creditor status. But doing so would risk undermining the standing and credibility of an institution that needs safeguards as, almost by definition, it is expected to lend into highly stressed credit conditions.«

(L’estatus de creditor preferent va ser un dels principals problemes del primer anunci de rescat d’Espanya.)

He lligat la intervenció de Catalunya i d’Espanya amb Grècia i el Banc Central Europeu. Pomes amb peres, però aquesta és la situació que tenim. El nostre futur és condicionat per aquests fets; fet i fet, per exemple, l’esmentat article de Garicano i Fernández-Villaverde lligava la situació econòmica espanyola amb el creixement de l’independentisme:

»Austerity is crowding out support for reforms, as voters perceive no difference between budget cuts and structural reform. Worse, the economic crisis is quickly becoming a constitutional crisis, as some of Spain’s regions start considering a genuine push towards independence.«

I com es tanca el cercle de tot plegat? Algunes reflexions:

• Avui Espanya i Catalunya ja són parcialment intervingudes. I per cert, no podem riure'ns de Rajoy que nega que Espanya sigui intervinguda ('You say tomato, I say bailout'), i al mateix temps dir que Catalunya no ho és.

•Espanya rebrà més ajuda quan demanarà formalment el rescat. Catalunya, també (previsiblement el demanarà el 28 d’agost vinent, tot i que els diners trigaran a arribar). En tots dos casos negaran que hi hagi contrapartides polítiques, però costa de creure que l’ajut sigui “gratuït”.

•El rescat d’Espanya serà dolorós per al ciutadà (exigirà més retallades) i implicarà més pressió i control sobre les autonomies, entre les quals Catalunya. Però la no-intervenció ens aboca al col·lapse, per la incapacitat del govern de finançar-se (i demorar-ho i posar-ho en risc és una irresponsabilitat molt greu).

•El rescat de Catalunya exigirà contrapartides, però crec que més val demanar l’ajut i no complir-les, que no pas deixar de demanar-lo i que la Generalitat acumuli més impagaments (de fet, és més important què farà Catalunya per sortir de la gàbia que no què farà per subsistir mentre encara hi sigui).

•Catalunya segurament que no serà intervinguda formalment --a Espanya, no li cal ('No els cal intervenir-nos, en tenen prou de continuar asfixiant i humiliant', publicat a Vilaweb).

El futur té moltes incerteses. Però la certesa és que continuar a l’estat espanyol és garantia d'anys de retallades i de crisi econòmica, d'una Generalitat cada vegada amb més poc poder econòmic i polític, incapaç de satisfer despeses i deutes sense l’ajut d’un estat fallit.

No crec que en el context d’una intervenció europea pressionar o reclamar una hisenda pròpia susciti gaires simpaties, perquè ve a dir que els catalans no volem finançar Espanya, mentre que ho fan els ciutadans europeus via BCE i el Fons d’Estabilitat Europea. En canvi, sense voler-ne minimitzar la complexitat, crec que és més raonable d'explicar que volem construir un estat propi (per raons econòmiques, però també històriques i culturals) que, entre més coses, respondrà del deute que li correspongui del fallit estat espanyol. Es tracta de deixar de ser un problema intern de l’estat espanyol, d'aparèixer al mapa internacional i de presentar-nos més com Escòcia i mai com Padània.

La situació és complexa, però l’oportunitat és enorme.

Salvador Garcia, economista, blocaire i membre del Col·lectiu Emma.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet