Jaume Font: 'Bauzá: l'any del desencís'

Quan es compleix el primer any de l’arribada de José Ramon Bauzá al Consolat de Mar, el balanç polític d’aquests darrers dotze mesos no pot ésser més negatiu, engrunats com estam en una situació social molt crispada i sense que s’albiri el més petit senyal d’esperança per a una societat illenca instal·lada en el desànim més absolut. Les raons d’aquest desencís generalitzat responen a criteris polítics, però necessàriament inclouen també aspectes psicològics i personals que són més difícils d’interpretar des d’un punt de vista objectiu.

Uns aspectes que ens indiquen, ben clarament, que el clima d’abatiment en què actualment es troba sumida la societat illenca és una resposta inevitable a una manera d’entendre la política basada en la recerca obsessiva de l'afrontament pel president del Govern de les Illes Balears, i en la negació sistemàtica de tot pont d’entesa entre l’executiu illenc i les altres forces polítiques, en un exercici de prepotència i d’imposició mecànica de l’aritmètica parlamentària sense precedents en la història de l’autogovern balear.

És difícil d'esbrinar les raons que han empès José Ramón Bauzá a transitar per un camí que condueix, inevitablement, a l'afrontament social i a la desafecció pública de l’acció del govern, però allò que sembla totalment innegable és que aquest camí és un camí sense sortida. El president hauria de saber que no és possible de governar en un marc de crisi profunda --no únicament econòmica, sinó també anímica-- de la societat sense un lideratge moral i fonamentat en acords amples i sòlids, perquè en cas contrari la legitimitat política del governant esdevé purament formal, sense la força que atorga la complicitat amb les persones que viuen en una situació de gravetat excepcional i que necessiten qualque cosa més que un governant superb, sord, cec i mut a un clam social que demana una sensibilitat que ell els nega, potser perquè confon --com han fet històricament els polítics de baixa volada-- el diàleg amb la debilitat.

El tema de la llengua és un exemple clar d’aquest autisme obsessiu que demostra el president en les qüestions que demanen una actitud oberta i respectuosa, en lloc d’exhibicions autoritàries que revelen un caràcter amb grans dèficits democràtics. La imatge d’un president escridassat per sectors de la població illenca contraris a la ruptura unilateral del consens lingüístic és la millor prova de la incapacitat de José Ramón Bauzá de sintonitzar amb l’ànima col·lectiva del nostre poble i del seu fracàs a l’hora d’exercir un lideratge efectiu més enllà de les xifres i del corró parlamentari. L’única incògnita que ara mateix hi ha és saber si els danys provocats a l’estructura social d’aquesta terra amb els fronts oberts irreflexivament pel president seran irreversibles o es podran reconduir quan el sentit comú, el diàleg i el consens tornin a presidir l’acció de govern d’aquesta comunitat.

Mentrestant, l’única opció possible que roman a la societat illenca és la de mantenir un mínim d’esperança que el canvi és factible i que l’autogovern balear podrà recuperar, qualque dia que esperam que no es torbi massa a arribar, el camí de la concòrdia contra l'afrontament irreflexiu i irresponsable; un camí que permeti a la societat illenca de tornar a mirar cap al futur amb confiança deixant enrere, definitivament, aquesta etapa tèrbola i crispada de la nostra història i enterrant, per sempre més, un forma d’entendre la política dissenyada i executada al servei, exclusivament, dels interessos personals d’un líder definitivament a la deriva.

Jaume Font, cap de la Lliga Regionalista de les Illes Balears
(Opinió recollida per La Veu de Mallorca.)

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet