Bel Zaballa: Concert per la Llibertat, moments memorables i moments per a oblidar

Del sofà estant, amb l'ordinador al davant per fer-ne seguiment a través de la xarxa i la tele a un metre, el Concert per la Llibertat se'm va fer feixuc. Ho dic ara i així ja ho deixo dit: pesat, etern, més llarg que un viatge a Ítaca i amb molts moments prescindibles. Hagués durat unes tres horetes, condensant el bo i millor d'allò que va passar per l'escenari, i ara no tindria aquest regust. Suposo que des del camp es devia viure molt diferent, és clar. L'ambient hi fa molt, en un esdeveniment com aquest. Des de casa, sort en vaig tenir de poder-me anar desfogant via xat amb 'Mare meva!', 'Però què fa aquest, ara?', 'I encara no hem arribat a la mitja part', 'Com desafina!', 'Han fet malbé la cançó!', i renecs de tota mena. I sort de Twitter, que ja sabem que és una gran via d'escapament i un bon refugi per a agafar-se les coses amb humor llegint les bufetades iròniques d'uns quants. A quarts de tres de la matinada el cendrer era ple de tatxes, el meu cap com un bombo, i el meu cul quadrat.

Ben mirat, cadascuna de les dues parts donava per a dos concerts separats. Van ajuntar de tot fent un poti-poti de mal pair. És cert que l'endemà, veient-ne el resum de VilaWeb TV, me'n vaig endur una impressió diferent. Fins i tot vaig emocionar-me. Perquè de moments musicals emotius n'hi va haver, és clar. Si no s'hi haguessin intercalat les actuacions sobreres, la sensació hauria estat ben diferent.

De fet, la primera part musical, tot i que ja va allargar-se una hora més del temps previst (com havien calculat les actuacions i intervencions poètiques?) va ser molt digna i va aplegar la majoria de moments memorables de la nit. 'Boig per tu' amb un Dyango fortament aplaudit i convertit en un símbol; un Peret emotiu amb la seva versió de 'L'emigrant'; Joan Isaac recordant Puig Antich amb 'A Margalida' juntament amb Joan Amèric (primer discurs de molts que vingueren després reivindicant la llibertat de tots els Països Catalans); Pau Alabajos i Cesk Freixas recuperant 'Al vent; i un pletòric Titot que va deixar anar el millor discurs de la nit abans de cantar amb Brams 'Vull per demà'. En canvi, encara no entenc què hi aportava algun grup pràcticament desconegut i alguns artistes vinguts de fora, com l'alemany Theo, tot i que fessin una actuació impecable.

S'hauria pogut acabar aleshores. Després del discurs de Muriel Casals, amb els músics tocant i cantant 'Els Segadors' mentre els 90.000 assistents dibuixaven el mosaic de 'Freedom Catalonia 2014'. Va, fins i tot després del 3 de 9 amb folre dels Castellers de Vilafranca i amb tot el públic cridant 'independència'. Hauria acabat en un moment cimer, eufòric, després de dues hores llargues recordant himnes de les últimes dècades del nostre país.

Però encara faltava una segona part. Encara faltava la reaparició, sòbria, d'un Lluís Llach cantant 'a cappella' 'Venim del nord, venim del sud', i de tot un reguitzell d'artistes fent versions d'ell, algunes amb més dissort que gràcia i que esperem esborrar aviat de la memòria (crec que ni una colla d'amics engatats cantant de punta a punta del carrer no hauria espatllat tant 'L'Estaca'). Hauria pogut ser un altre concert, un concert d'homenatge a Llach, si vols. Però era la segona part, que ja començava quan alguns feia estona que miràvem el rellotge pensant en tot allò que encara quedava. En aquell punt de la matinada, el 'Viatge a Ítaca' gairebé semblava una broma. I encara bo que Cris Juanico el va saber conduir tan bé. I sort del 'País petit' que Lídia Pujol ja té apamat, i de l'Alè' que va donar-nos la Maria del Mar Bonet, i de Miquel Gil posant la veu esqueixada al 'Jorn dels miserables' sense oblidar en Guillem Agulló.

I, per acabar, un malaurat final per haver volgut forçar que esdevingués himne una cançó que no ho és. Les cançons esdevenen símbol perquè el poble les hi converteix, no perquè ho decideixi una comissió organitzadora que et demana que te n'aprenguis la lletra. Dit amb respecte cap als organitzadors i voluntaris que s'han esforçat durant aquestes últimes setmanes per fer realitat el concert, potser no era això, companys. Sigui com sigui, passada la ressaca, ens quedaran a la retina aquells moments inoblidables i el temps sabrà situar en la història un concert que va esborronar milers de persones en molts moments i que no va ser sinó un clam d'independència i llibertat. 

Bel Zaballa, periodista

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Van ajuntar de tot fent un poti-poti de mal pair. És cert que l'endemà, veient-ne el resum de VilaWeb TV, me'n vaig endur una impressió diferent. Fins i tot vaig emocionar-me. Perquè de moments musicals emotius n'hi va haver, és clar. Si no s'hi haguessin intercalat les actuacions sobreres, la sensació hauria estat ben diferent.