Opinió
-
Miquel Strubell: 'Seria irònic que, a la nova Catalunya, el castellà hi fos oficial'
Miquel Strubell
10.10.2012
-
Bernat Joan: 'Oficialitat asimètrica'
Bernat Joan
10.10.2012
-
Gabriel Bibiloni: 'Construir un estat amb l'espanyol com a llengua oficial és un risc explosiu'
Gabriel Bibiloni
09.10.2012
-
Mariano Ferrer: 'La qüestió identitària serà important en la campanya electoral basca'
Mariano Ferrer
05.10.2012
-
Lois Rodríguez: 'És impossible d'aventurar si guanyarà el bloc de dretes o d'esquerres a Galícia'
Lois Rodríguez
05.10.2012
-
Isidor Marí: 'El Diccionari català-valencià-balear, un dels grans de totes les llengües romàniques'
Isidor Marí
05.10.2012
-
Els crits de la gent normal
Jordi Borda
30.09.2012
-
Raimon trenca el silenci a Berlín
Martí Estruch Axmacher
29.09.2012
-
Jaume Aulet: 'Decàleg per a combatre el pensament autonòmic'
Jaume Aulet
27.09.2012
-
Rafa Xambó: 'Saben que perden i que no tenen res a fer'
Rafa Xambó
26.09.2012
-
Martí Gasull, des de Mallorca
Tomeu Martí
23.09.2012
-
Meritxell Ramírez: 'L’exemple de Catalunya pesa com una llosa en l’imaginari nacionalista escocès'
Meritxell Ramírez
23.09.2012
-
Salvador Garcia-Ruiz: 'L'amenaça del retorn a la pesseta'
Salvador Garcia-Ruiz
22.09.2012
Pere Gendrau
14.05.2014
Tres branques que no es poden serrar
Per als berguedans, el Pi de les Tres Branques és un lloc més que especial. És un lloc on el pare t'ha portat a buscar bolets. Un dia o altre, hi has anat a córrer, a peu o amb bicicleta. O t'hi has afegit el dia de l'aplec. O hi has pensat durant hores, preparant l'acte, els discursos, el servei de bar i el dinar de després. El Pi és país, és política; però també és natura, també són records d'infantesa. És una mena d'espai màgic.
Per als que entenem el país com un ens nacional, el Pi té una càrrega intensa, elèctrica. Una càrrega apaç d'aplegar-nos al peu de l'arbre sagrat de la pàtria, i capaç d'enfrontar-nos entre germans. Costa passar pàgina de les batusses que hi van haver en diversos moments dels anys noranta. Instants que ens recorden el caràcter anàrquic dels catalans, i com costa de posar-nos d'acord. Però la intensitat que s'hi respira és la que també fa que, any rere any, continuï sent un dels símbols que ha mantingut encesa la flama d'aquest país.
Que hi acabaria passant alguna cosa, al Pi de les Tres Branques, es veia a venir. Periòdicament, organitzacions espanyolistes i d'ultra dreta hi han pujat a fer pintades. Però, tot i això, el sentiment que et desperta saber que n'han serrat una branca és d'humiliació, de ràbia i de tensió. Especialment en el nostre cas, el dels berguedans, perquè t'ho han fet a casa teva.
El que, molt possiblement, no han tingut en compte els personatges que han fet això és que, tot plegat, se'ls hi pot girar molt en contra. Els catalans necessitem constantment que ens recordin on és l'enemic per plantar-li cara. Tota la intel·ligència militar la devíem gastar amb els Almogàvers, però encara en queda un polsim. I serrar una de les tres branques que simbolitzen la unitat de la pàtria és una bona manera de cridar l'atenció. Estaria bé que algunes organitzacions berguedanes i de la resta del país comencessin a pensar en l'aplec d'enguany en majúscules, perquè després d'aquesta acció i de com està el pati, pot fer un salt qualitatiu.
I sobre el futur del Pi de les Tres Branques, és difícil opinar-ne a cop calent, quan encara et sents rabiós. Fa molt anys que va començar a morir-se, però malgrat tot no va deixar de ser un símbol. Perquè, per a molts, forma part del nostre imaginari col·lectiu. El Pi són records, són sensacions, són dies d'estiu, són dies d'hivern, són somnis, són il·lusions. I potser no és indispensable que sigui de fusta.
S'està parlant de tornar a unir la branca serrada al tronc. De ben segur, estarà més deteriorada arran de la caiguda. Això s'haurà de sumar a les pedres que se li van posar fa dècades per voler-lo protegir i que en van matar les arrels. S'haurà de sumar a la carretera que hi van fer al costat. I potser serà la manera de recordar-ne les ferides i que, malgrat tot, segueix mirant al cel. Però també és possible que altres solucions, com ara una recreació de metall o el que n'opinin els entesos, siguin més majestuoses que l'arbre ferit.
Ara bé, sigui com sigui, tant és la decisió que es prengui. Perquè les tres branques del Pi, dins nostre, no ens les serraran mai.
Pere Gendrau, periodista
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015