Opinió
-
Miquel Strubell: 'Seria irònic que, a la nova Catalunya, el castellà hi fos oficial'
Miquel Strubell
10.10.2012
-
Bernat Joan: 'Oficialitat asimètrica'
Bernat Joan
10.10.2012
-
Gabriel Bibiloni: 'Construir un estat amb l'espanyol com a llengua oficial és un risc explosiu'
Gabriel Bibiloni
09.10.2012
-
Mariano Ferrer: 'La qüestió identitària serà important en la campanya electoral basca'
Mariano Ferrer
05.10.2012
-
Lois Rodríguez: 'És impossible d'aventurar si guanyarà el bloc de dretes o d'esquerres a Galícia'
Lois Rodríguez
05.10.2012
-
Isidor Marí: 'El Diccionari català-valencià-balear, un dels grans de totes les llengües romàniques'
Isidor Marí
05.10.2012
-
Els crits de la gent normal
Jordi Borda
30.09.2012
-
Raimon trenca el silenci a Berlín
Martí Estruch Axmacher
29.09.2012
-
Jaume Aulet: 'Decàleg per a combatre el pensament autonòmic'
Jaume Aulet
27.09.2012
-
Rafa Xambó: 'Saben que perden i que no tenen res a fer'
Rafa Xambó
26.09.2012
-
Martí Gasull, des de Mallorca
Tomeu Martí
23.09.2012
-
Meritxell Ramírez: 'L’exemple de Catalunya pesa com una llosa en l’imaginari nacionalista escocès'
Meritxell Ramírez
23.09.2012
-
Salvador Garcia-Ruiz: 'L'amenaça del retorn a la pesseta'
Salvador Garcia-Ruiz
22.09.2012
David Fernàndez
31.01.2013
Quatre mil dies i un desnonament
Desnonar, desallotjar, desmantellar. Paraules malauradament de moda. Estrany 'urbi et orbi' neoliberal amb singulars ràfegues de mercat lliure contra tot allò que es mogui. 'Realpolitik': quan és avui, ara i aquí, que també es desnona el moviment juvenil, es desallotja la cultura popular i es pretén desmantellar l'autoorganització arran de barri. Demà, des de trenc d'alba i després d'onze anys intensos de vida i de batecs, el Casal Popular de Gràcia és amenaçat de desallotjament. Paradoxal ordre judicial que ordena, crida i mana que l'edifici torni a quedar buit, en un nou homenatge absurd a la impunitat de l'especulació immobiliària. 'Business friendly. As usual.'
És ben impossible d'encabir onze anys, quatre mil jorns, en un sol text. Però sí d'aportar-hi reflexions retrospectives. Com esperant Godot, des del 1991 l'Ajuntament de Barcelona va aprovar oficialment la construcció d'un 'casal de joves' a la Vila de Gràcia. Fal·lera cimentera de caixa i faixa, el primer emplaçament aprovat --al carrer d'Alzina-- va sucumbir i esdevingué un pàrquing de pagament. La bombolla que ara esclata ja s'inflava aleshores. Temps era temps, el casal promès, per no arribar, no va arribar fins divuit anys després. #usfelicitofills. El 2009, a alguns, de la joventut només ens en quedaven records. Divuit anys d'espera carregats de bous fets passar per bèstia grossa. Trampes i paranys: perquè no era pas el casal de barri que no hem tingut mai, sinó la nova situació deslocalitzada del Consell de la Joventut de Barcelona a l'Espai Jove Fontana, amb un ajuntament que novament menystenia el teixit associatiu local i es negava --es nega avui encara-- que les entitats juvenils gracienques autogestionessin l'espai.
Divuit anys, però, que no van ser pas de desesperant espera. Sinó d'insubmissió i de respostes. De la cultura de la delegació a la cultura de la implicació. Perquè si haguéssim hagut d'esperar plegats de braços, a alguns la joventut ens hauria passat de llarg i l'arròs de la llarga espera se'ns hauria covat mil voltes. Afortunadament, ancorats en la memòria d'un futur anterior i en la història d'un moviment veïnal que ha segrestat autobusos i conquerit drets i espais via desobediència civil i construcció d'alternatives, els i les joves de la Vila de Gràcia no van restar quiets i van anar per feina. 'Do yourself. Do the right thing.' Sense demanar permís per ser lliures i sense demanar perdó de ser-ho, desenes de joves van prescindir del poder i van bastir, ells mateixos i amb les pròpies mans, espais alliberats on poguessin trobar-se, reconèixer-se, treballar i gaudir fora de l'oci compulsiu i mecànic que ordenava el sistema. Una història fèrtil, de veritat nòmada, que va replicar arreu del territori i que avui es condensa en la fèrtil xarxa de més de cent cinquanta casals i ateneus populars.
Arribar-hi, però, no va ser pas fàcil. Van ser molts intents frustrats i llargues hores compartides en què calgué insistir, resistir i no desistir: del casal de Verdi (desallotjat), a Can Cacau (desallotjat) a l'efímer Casal Ovidi Montllor (també desallotjat). Finalment però, ara fa onze anys, certa terra ferma va solidificar-se al carrer Ros de Olano. L'espai resistent on centenars de joves han reconnectat amb les aspiracions de plena llibertat política i màxima justícia social dels Països Catalans. On han après de l'assemblea, de l'autogestió, del compromís. Quatre parets i una dècada que condensen cultura popular de base, autoorganització juvenil i implicació política activa i directa, lluny de la disciplinada participació oficial, de color gris buròcrata, que alena el sistema mateix. Suportant, és clar, la persistent gota malaia dels atacs del poder, que mai no cessen: ahir Valdecasas, demà una ordre judicial. I entremig, el cas kafkià dels tres de Gràcia, quan endebades van voler equiparar l'activisme juvenil insubmís amb embogits delictes de terrorisme. És ben clar: qui no es mou no sent les cadenes.
Aquell vell estira-i-arronsa, arran de matinada, continuarà demà a primera hora. Des de les set del matí. Altra vegada, matinades curtes i nits llargues i convocatòries de solidaritat d'Arran. La resta, tota la resta, és una dràstica metàfora neoliberal d'allò que uns pocs pretenen imposar-nos. Per a què desnonen, desmantellen i desallotgen? Perquè res no creixi. A la Vila de Gràcia, d'un sol cop d'ull, això és singularment visible. Quotidianament. Les Naus, 'hub' autogestionat de 'hacklabs' i creativitat cultural, és de fa anys un solar desolat rere el desallotjament. L'antiga Kan Titella escup a la façana, fa gairebé una dècada, l'anunci de la immediata 'remodelació' de la finca. Radical canvi de pancarta sobre l'erm de l'especulació. Objectiu biopolític del poder? Regar la terra amb sal immobiliària perquè res no hi creixi. Que restem al lloc de sempre: a baix, quiets, muts i a la gàbia. Així continuem encara. Per això continuem encara. Desobeint. A plena llum. A cara descoberta. Arran de terra.
David Fernàndez és diputat de la CUP-AE al Parlament de Catalunya.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015