Opinió

 

<5/72>

Assumpció Maresma

26.06.2015

L'home de la Colau, la dona del Cèsar i el rum-rum

Quan ahir, a la reunió de portaveus de l'Ajuntament de Barcelona, s'hi van presentar l'home de la Colau, Adrià Alemany, i David Cid, l'home de Janet Sanz, el rum-rum va començar a córrer de whatsapp en whatsapp. La impressió dels membres de l'oposició va ser monumental. Aquells xicots representaven el govern municipal de Barcelona? Al cap d'una estona va aparèixer Pisarello i els whatsapps es van tornar a disparar. Tot estava controlat? No, Gerardo Pisarello, a més a més d'arribar tard, cedia la veu cantant als consorts. El rum-rum es tornava a disparar.


Es veia a venir que passaria, però desitjàvem que no fos així. Farien com els Clinton, que van dir que en tindríem dos pel preu d'un? Farien com els Bush, que se senten legitimats pel sol fet de ser? Quin model triarien per intentar portar endavant el projecte polític en comú sense tacar les institucions i el seu compromís amb la transparència? Sobre tot això, hi rumiava un dia de campanya, a l'avinguda de Roma, mentre escoltava amb ganes la Colau, després d'un discurs avorrit i tòpic de Laia Ortiz. De cop, la meva mirada va topar amb una altra mirada més atenta, més concentrada, més potent. Qui era aquell home assegut a la gespa que ho mirava tot amb ulls plens d'autoritat i control? Em sonava, em sonava... Era aquell noi de la Colau. Semblava més gras que al programa de l'Om, més seriós, més capficat i menys angelical, però sí, l'era. Era l'home de la Colau, encara que no tingués aquell encant televisiu de bon noi que em va semblar que tenia el primer dia que el vaig veure.


Tot i estar en posició zen sobre la gespa no se li escapava res. De seguida el seu magnetisme em va abduir i la Colau va passar a ser música de fons. Si aquella parella era una simbiosi, com s'ho farien si ella guanyava? Aquell dia de futuribles imprecisos em vaig imaginar mil opcions, totes em feien arrufar el nas. En les meves cabòries vaig pensar que la millor solució seria que Adrià Alemany es retirés una època. Segur que s'estalviarien problemes encara que perdessin eficàcia i hi guanyaríem transparència. Però, com sol passar, no em vaig imaginar què acabaria passant: que la seva irrupció a la vida municipal la faria sense pensar, sense informació prèvia, sense nomenament, sense transparència, com si es tractés d'una qüestió domèstica. Que intentaria tallar el bacallà sense cap més legitimitat que la que atorga l'amor i un projecte en comú. Realment sorprenent i desconcertant.

La continuació de la història fa una mica d'angúnia. Desmentiment que treballa a l'ajuntament. Desmentiment que hi treballarà. Finalment comunicat breu: 'Fruit de noticies imprecises que s'han publicat avui, des de BComú volem puntualitzar que Adrià Alemany, que ha tingut un paper molt actiu a la candidatura des de la seva fundació, passarà a ocupar el càrrec de "Relacions polítiques i institucionals". Amb aquest càrrec assumirà tasques que ja venia desenvolupant de forma voluntària però que donat el volum que han adquirit requereixen dedicació exclusiva i, per tant, passa a ser un càrrec remunerat.'


El comunicat fa suposar que Adrià Alemany podrà fer d'assessor de l'alcaldia, a partir del seu càrrec al partit de relacions institucionals. Esperem que aquesta manera de fer, més digna de la prepotència que no pas de la ingenuïtat, s'acabi aviat. Encara que sigui tòpic com els discursos de l'Ortiz, la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar. Això val per a tothom. L'estimada transparència, l'estimada nova política no pot exercir-se des del principi que la bona fe se suposa per a uns quants i la mala fe per a uns altres. Per sort, la imperfecta democràcia té prou mecanismes perquè ningú no s'atorgui la representació pública per superioritat moral.

Dit tot això, deixeu-me fer esment que el món és ple de parelles que han fet coses importants juntes. Només cal recordar els Eames i les seves meravelloses cadires. També és ple de parelles que reben sotracs constants: i aquí recordem Imma Mayol i Joan Saura per acostar-nos a l'àmbit polític més proper. Quan es barregen l'amor, el sexe, la família i els diners tot es complica. Imagineu-vos si s'hi afegeix la feina i la gestió del poder! Per això cal estar atents i fer-ho tot transparent i públic. Potser en aquesta història també hi ha un altre tema de fons: i és que on abans hi havia dones, ara hi comencem a trobar homes. Això, però, potser seria un altre article!

Editorial