El País del què

Han estat vint anys. En alguns llocs, com a la ciutat de València, però també en molts altres pobles, ens acostem més al quart de segle. Dues llargues dècades de governs en què ja no és que no es proposaren de fer avançar les coses més o menys de pressa, sinó que directament tenien pensat de fer-les anar cap arrere. Cap arrere en serveis públics, en cohesió social o autogovern, a autèntic pas de carranc. No ens ha quedat més aposta que la resistència, activa o passiva, social o institucional, enfront d'un model d'èxit devastador que semblava poder arrossegar-ho tot.

Durant dues llargues dècades, el País Valencià invertebrat no ha conegut més amo que el diner, el 'laissez-faire' neoliberal disfressant un intervencionisme salvatge: una classe dirigent al servei de les grans constructores i, en conseqüència, de la pròpia cartera. És difícil d'avaluar el mal que la corrupció, la confusió de l'interès públic i el privat, han fet a la imatge exterior i sobretot a l'autoestima dels valencians; però també al prestigi de les nostres institucions per a resoldre els problemes de les persones. La desigualtat de renda, els problemes de la segregació educativa o sanitària i l'exclusió derivada de la desocupació i els salaris de pobresa han estat absents del nostre debat públic quan més falta ens feien, en favor de la màgia dels grans esdeveniments i l'espectacle.

I un dia, de sobte, ens alcem i l'estaca ha caigut, com en el vell himne de Llach. En part per l'esforç combinat de tots els qui hem estirat, però no passem per alt que en gran mesura també ha caigut perquè ja era molt corcada per dins. Una nit ens tornem a trobar a les places i celebrem que se'n van, però descobrim un altra realitat: som distints, però som més. Les forces del pol democràtic de transformació, favorables a superar l'statu quo, pel procés constituent i contra la dictadura del deute, superem de lluny els 800.000 vots, per damunt del PSPV-PSOE i també del PP. A part les majories absolutes, s'ha acabat el bipartidisme imperfecte: s'obri una etapa nova.

Ara arriba l'hora de definir els continguts. La trinxera és un espai difícil per a concretar continguts. Els llargs anys d'oposició han estat presidits per la disgregació i marcats sempre per la urgència: aturant PAI i desnonaments, als barracons de les escoles o als debats municipals o parlamentaris a penes hi ha temps per a la reflexió mesurada i la maduració de programes: els temps els marca la urgència de la resposta, la lògica de la resistència. Pla de rescat, mesures d'urgència, eixos són els nostres consensos principals a hores d'ara: fer front a l'emergència és la gran prioritat de tothom. En això, pocs dubtes tenim. Però falta molt més per concretar: un govern necessita una agenda legislativa ambiciosa que obliga a posar en comú moltes coses. Ens cal parlar de programes per endegar una agenda legislativa ambiciosa contra la paràlisi.

Però, de sobte, han arribat les presses. Quan a cap comunitat autònoma espanyola de les tretze que feien eleccions el 24 de maig no s'ha tancat encara cap pacte de govern, a l'entorn progressista valencià i el seu entorn mediàtic han saltat totes les alarmes. Resulta que el PSPV-PSOE, amb els pitjors resultats de la seua història, no aconsegueix tancar un acord de govern obtenint la presidència i el repartiment de conselleries en les dues primeres setmanes, com sembla que tenia previst. Vist el context d'Andalusia, on l'arrogància i la visió patrimonial del poder del PSOE els té empantanegats des de fa dos mesos, la cosa no hauria de sorprendre: han canviat les regles de joc.

Quan les forces del pol democràtic i transformador valencià --Compromís, Podem i Esquerra Unida, malaurada víctima de la llei electoral-- mirem el PSPV-PSOE, ens costa de saber amb qui parlem. Costa de creure en el propòsit d'esmena del PSPV en favor del canvi mentre els seus representants a Brussel·les continuen negociant el Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç (TTIP) de manera opaca i d'esquena a la ciutadania. Un tractat que amenaça les restes de la nostra agricultura i indústria o els nostres serveis públics. Costa molt de creure en el Ximo Puig periodista i alcalde de Morella quan envia a les negociacions el sempitern Ciprià Ciscar, l'encarnació més pura de la vella política a casa nostra, el PSPV de la nefasta Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística (LRAU) i de les paraules prohibides a RTVV.

Contra la retòrica alarmista del trencament de les converses i la fallanca avortada del PSOE amb Ciudadanos, Compromís negociem sobre propostes. Només a partir d'un acord ampli de partits i societat civil sobre les línies d'un programa de govern per a quatre anys serà possible de definir un acord d'investidura i trobar els millors perfils per a les conselleries i òrgans de govern. El nostre document de deu pàgines amb mesures concretes és el primer pas per a un acord ampli i d'abast estratègic sobre els eixos ja acordats amb el PSPV-PSOE i Podem: la lluita contra la pobresa, la transparència, els drets humans, pel canvi de model productiu i per un finançament i una fiscalitat justos.

El canvi només podrà construir-se sobre la confiança plena de saber què volem fer junts i què ens uneix. Una alternativa política responsable no pot edificar-se --ni ha d'edificar-se-- sobre xecs en blanc a ningú, i menys amb precedents tan poc edificants com la reforma 'exprés' de l'article 135 de la CE. Compromís hem demostrat amb la nostra trajectòria ser capaços de conjugar diferències internes per a créixer. En només un any i mig, els companys de Podem han demostrat que es podia transformar el descontentament orgànic en proposta. Ara toca al PSPV-PSOE saber què vol ser de major: trista comparsa del capitalisme corporatiu, com Felipe González, o tornar als seus orígens, a Vicent Ventura i al socialisme democràtic. Si trien la segona via, construir i vertebrar el País del què i no del qui, trobaran la nostra mà oberta.

Definir aquell espai del què requereix uns ritmes diferents dels de la urgència mediàtica i la hiperventilació. Anem a espai, perquè anem lluny. Feu-nos confiança.

Josep Nadal és diputat electe per Compromís. 

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El canvi només podrà construir-se sobre la confiança plena de saber què volem fer junts i què ens uneix. Una alternativa política responsable no pot edificar-se sobre xecs en blanc a ningú.

Ara toca al PSPV-PSOE saber què vol ser de major: trista comparsa del capitalisme corporatiu, com Felipe González, o tornar als seus orígens.